L’escriptor i guionista nord-americà William Goldman (Highland Park, Illinois, 1931) va publicar The Princess Bride l’any 1973. Han hagut de passar 45 anys (!) per poder llegir en català aquest clàssic de la literatura fantàstica. L’editora Clàudia Casanova (Àtic dels Llibres) es va interessar per adquirir-ne els drets, i ha fet possible un bonic volum amb tapa dura que omple un de tants buits inexplicables del gènere en llengua catalana.

El llibre inclou dos pròlegs que l’autor va escriure per al 30è i el 25è aniversari de la novel·la, respectivament, i també l’intent de continuació de la història amb el capítol El bebè de la Buttercup, seqüela fallida però que tampoc no apareixia en anteriors edicions en castellà, i que incorpora també les pertinents explicacions de l’escriptor. La Princesa Promesa es va fer molt popular –“va renéixer”, en paraules de Goldman– gràcies a la versió cinematogràfica dirigida per Rob Reiner (1987), imprescindible en moltes videoteques. La meva n’és una, per descomptat, i l’enlluernament per l’aleshores joveníssima Robin Wright, també. Per cert, no us confongueu, la noia de la coberta d’aquesta nova edició no és la protagonista del film. Amics lectors, ja ens podem emocionar llegint en català una de les frases mítiques de la nostra joventut: “Hola, em dic Íñigo Montoya. Tu vas matar el meu pare. Prepara’t per morir”. De genolls.

És impossible no sotmetre’s a un “relat clàssic d’amors veritables i grans aventures” com aquest. William Goldman va usar en aquest llibre el recurs de l’autor fictici, un tal S. Morgenstern. Goldman explica en primera persona com el seu pare li va llegir el conte al llit quan ell va estar malalt de petit. També tot el relat personal i familiar de l’escriptor és fictici (amb alguna veritat), però funciona com a recurs literari. Ja adult regala el llibre al seu fill per seguir la tradició paternofilial, però a aquest no li agrada gens. És aleshores quan aborda l’obra de Morgenstern des d’una perspectiva professional com a guionista, i descobreix que el seu pare havia escollit els millors fragments per fer-la més interessant. Goldman va trobar tan pesat l’original que va decidir abreujar-lo (de mil a tres-centes pàgines), i el va reescriure eliminant-ne les parts més avorrides, fent intervencions constants a mode de justificacions al llarg del text.

Així, doncs, comença la història de la Buttercup, una jove pagesa preciosa que descobreix l’amor en un criat de la granja familiar, en Westley. Però, ai!, això de l’amor no és pas fàcil.

Si encara no heu llegit el llibre, l’argument aniria per aquí: La història es desenvolupa en un ambient medieval al país de Florin (que ens situa en una Europa imaginària, al territori que acabaria essent Suècia i Alemanya). El Westley marxa a fer fortuna a Amèrica, però la Buttercup aviat rep la notícia que el seu estimat ha mort a mans del temible Pirata Roberts. La jove s’enfonsa en la tristor més amarga i, de forma inesperada, rep la petició de casar-se amb el príncep Humperdinck, desesperat per tenir descendència perquè el rei és a les últimes. És el cinquè centenari de Florin, i les núpcies són un moment esplendorós, i un senyal de força davant el país rival, Guilder.

Buttercup ha dit que mai més no tornarà a estimar, però no té més remei que acceptar el destí de la corona. Però poc abans de la boda la noia és segrestada per un trio de malfactors ben peculiar, sense els quals l’aventura seria inconcebible: el sicilià Vizzini, el gegant Fezzik  i l’espadatxí espanyol Íñigo Montoya, que empunya la mítica espasa de sis dits en una recerca incansable per acabar amb l’assassí del seu pare. El desenvolupament del segrest i tot el que ve després m’ho estalvio per respecte als que no coneixeu la història.

Tot i que els ingredients són prou dramàtics, La Princesa Promesa es llegeix com una comèdia pel to que impregna tot el relat. Goldman s’esforça per tractar amb humor totes les seves intervencions, i la narració de Morgenstern també té un deix extemporani, amb diàlegs absolutament delirants que fan que, tot i la duresa d’alguns fets, el relat es llegeixi amb un somriure constant. I és també una història romàntica sui generis, en què els passatges més vibrants són l’aventura que inclou lluites, enginy, malvats dolentíssims i perills constants en indrets tan temibles com els Penya-segats de la Bogeria, el Pantà de Foc o el Zoo de la Mort i les bèsties que hi habiten.

Però, malgrat el to satíric i el tractament de paròdia que posa sordina als fets dolorosos, Goldman no s’està de remarcar una veritat com un temple: “la vida no és justa”, ara bé, “l’amor és el millor que hi ha al món”. Gaudiu-la!