“El nou món també necessita faules, miracles i esperances”
La mitologia grega assenyala que Zeus va enviar dues àguiles en direccions oposades als confins del cel i que allà on es van creuar hi van situar l’omphalos, que marcava el centre del món, on es va erigir el Santuari de Delfos. El periodista mallorquí Jaume Oliver Ripoll, a Crònica desordenada de Ciutat Antiga, mou el centre del món cap a l’oest de la Mediterrània i el situa a Palma, que bateja com Ciutat Antiga. I esdevé el cor de l’Univers perquè és l’únic indret que se salva de la mortaldat ocasionada per una pandèmia. Sí, casualitats de la vida, tot i que el text el va acabar d’escriure a final de 2016 i Pagès el va publicar la tardor passada. El llibre és una distopia apocalíptica diferent. S’inspira en Bradbury i té l’aroma de les novel·les d’aventures clàssiques, però, sobretot, és un homenatge literari a la ciutat de Palma, amb una mescla de ficció i relat històric amb personatges extraordinaris. Un viatge apassionant.
Com altres escriptors, Jaume Oliver Ripoll (Palma, 1975), imagina una humanitat en decadència, un escenari distòpic en què una malaltia respiratòria fa estralls entre la població mundial. Una pluja ininterrompuda de 114 dies canvia l’ordre natural del món, i dona pas a una pandèmia devastadora. Com reacciona la humanitat? A Jaume Oliver li ha tocat coincidir amb la Covid-19. “Fins i tot jo em sorprenc i m’escarruf quan en llegesc alguns paràgrafs. Però els paral·lelismes que m’interessen són els que es refereixen a la gestió de la crisi per part del poder, a la manipulació del llenguatge… Que el detonant sigui diluvi i una malaltia respiratòria és una coincidència (afortunada, terrorífica). L’ús de la por com a element de dominació ja existia abans del coronavirus i seguirà existint quan tot això passi”, reflexiona l’autor.
D’entrada, com a lector, pot resultar feixuc llegir textos “desordenats”, i més si ja t’ho avancen al títol. Oliver usa una mena d’alter ego com a Cronista que escriu la història a partir de diferents fonts, i ja des del principi es van alternant veus de personatges diferents, que han deixat testimoni escrit de les seves peripècies, i en èpoques diferents de la història, de manera que anem fent salts en el temps, sempre prenent com a referència l’hecatombe de la Gran Pluja. Cal fer un esforç inicial, però després la cosa ja va sola i l’escriptor aconsegueix submergir-nos en una història que té amor, drama, misteri, ironia, poesia i aventura.
La pandèmia provoca milions de morts i els que sobreviuen pateixen la son intermitent, és a dir, dormen dies seguits i romanen desperts poc temps, de manera que la mort es va allargant fins que al final ja no desperten. Després del diluvi, Ciutat Antiga és un dels dos llocs immunes a l’anomenat Mal de Pedra, juntament amb Ortígia, a Sicília. Acaba esdevenint la capital del món, on els rebels s’organitzen davant la uniformització i els intents de control de la població per part d’un poder que exerceixen els jerarques de la Comissió. En aquest context, l’arquitecte Elies Cuc inventa una màquina d’impressió tridimensional que converteix la sorra del desert en grans túnels de vidre, on la humanitat es refugia per no respirar l’atmosfera viciada de la Terra.
L’escriptor construeix un relat coherent, embriagador, i arrossega el lector a un remolí on tot gira al voltant de la història mítica de Palma
Crònica desordenada de Ciutat Antiga és una novel·la coral, encara que l’eix argumental el seguim, sobretot, a través de Rel C. Santandreu, conegut com l’Estudiant, fill d’Elies Cuc i de Laura Santandreu. Rel arriba a Ciutat Antiga i amb ell coneixem els seus lligams familiars i els fets que s’hi han produït des del diluvi. L’homenatge a Les cròniques marcianes de Ray Bradbury apareix en la solució del problema. En aquell fictici desembre de 2001 bradburyà d’El matí verd, el protagonista, Benjamin Driscoll, assisteix al naixement de milers d’arbres a Mart que li proporcionen oxigen per respirar. En aquesta imatge s’emmiralla Jaume Oliver per construir un discurs ecologista que proporcionaria un nou alè de vida a la Terra malalta. Així, té un protagonisme essencial Marçal Santandreu, el Jardiner, avi de Rel.
L’ombra de Benjamin Driscoll esdevé un personatge més del reguitzell de noms ficticis i històrics que van teixint aquesta crònica. Des del cartògraf medieval Jafudà Cresques, que dona nom a la casa pairal on hi ha el gran arbre mític i sanador, passant pels viatges del capità James Cook i Delfino de Lampedusa (segles XVIII i XIX); Mastràngelo, l’Enterrador −que elimina la petjada virtual dels morts i qualsevol record que remeti a una persona difunta−, o els carismàtics supervivents Calogero Genovese, reconvertit a policia, i Giovanni Schwarzschild, l’Enginyer, que inventa els murs electrostàtics, parets de ciment plàstic que retenen les partícules patògenes que originen la malaltia.
El gran mèrit de l’escriptor és lligar tota aquesta argamassa en un relat coherent que resulta embriagador, i que arrossega el lector a un remolí on tot gira al voltant de la història mítica de la ciutat de Palma. Un relat mític, sí, però no hi falten al·lusions a la història recent del segle XX, la dictadura franquista i l’oblit de la repressió, el drama de la corrupció política o la dependència del turisme. I tornant a Bradbury com a gènesi de tot plegat, Oliver ho explica així: “Al final vaig veure clar que l’important era la història de la ciutat i no tant la història de les llavors espacials, que havia quedat reduïda a un deliri, a una il·lusió d’una sèrie de personatges”.
El Cronista –“cercador de noms”– és aquell que observa sense ser vist, i és al final del llibre quan pren un pèl més de protagonisme. En certa manera, Oliver reivindica la figura del periodista com el recopilador d’històries, aquell que construeix un relat a partir de la suma de totes les versions. El lector hi veurà un cant a la força de les paraules i una alerta sobre la manipulació del llenguatge i dels fets objectius, tan vigent avui.
∞∞∞
Les Rades Grises 