Els dits de la bruixa és un llibre molt especial, perquè és el primer d’una autora catalana que publica Mai Més, aquesta jove editorial que en només un any ha revolucionat el panorama del fantàstic. Però, paradoxalment, també és una traducció! Tamara Romero, que habitualment escriu en castellà, va crear aquesta nouvelle fa gairebé quinze anys, i va quedar desada en un calaix. Era el seu primer text de ficció. L’any 2012 va aconseguir que l’hi publiqués l’editorial Eraserhead Press als Estats Units, en anglès (Her Fingers). Ella mateixa en va fer la traducció aleshores. I ara, la història es publica per primer cop a l’Estat espanyol, però en català, gràcies a la iniciativa de Mai Més. I l’autora ha traduït el relat per segon cop… Certament, un llibre amb un periple curiós, i ara l’oportunitat de descobrir una escriptora jove, però amb un bagatge considerable. El seu relat El aeropuerto del fin del mundo va guanyar un premi Ignotus el 2014.

Més enllà del com, però, anem al què. Els dits de la bruixa és una novel·la curta −en la línia de la col·lecció Catxap− que es llegeix en un sospir. Atrapa des de la primera línia. Una noia de cabells vermells amb quatre dits d’acer apareix inconscient a la llera d’un riu. Un home que habita una cabana propera la rescata. El text ens endinsa en un món de fantasia que barreja dues línies argumentals: per una banda, la història personal dels dos protagonistes, la Misadora i en Volàtil, i allò que tenen en comú −el seu encontre no és casual, i la narració és en primera persona, de manera que cada capítol està escrit des del punt de vista d’un d’ells; per altra banda, hi ha el necessari context social i polític d’un món que pateix les seqüeles d’una dictadura que ha durat anys.

Ella és una bruixa, i forma part d’una comunitat de dones que viuen al bosc i que són perseguides. Ell és un científic que treballa per al govern. No donaré massa més detalls perquè és un llibre molt curt i cada petit element condueix al desenllaç final. Tamara Romero ha sabut construir un univers molt gran en molt poques pàgines. Això, sense dubte, és fruit del talent i diu molt de la seva talla com a escriptora, però també pot generar una certa fam en el lector. Personalment, m’he quedat amb ganes de més: la novel·la se m’ha fet massa curta i m’hauria agradat un desenvolupament més a fons d’aquest univers del qual amb prou feines en fem un tast.

L’autora usa molts dels recursos propis de la literatura especulativa, i els combina amb gràcia. ‘Els dits de la bruixa’ transmet una potent metàfora sobre la recerca de la llibertat

A Els dits de la bruixa hi trobareu un conte de fades ben particular, amb elements de ciència-ficció i New Weird. A Yimla, el país on se situa la narració, trobem un entorn de contrastos entre el bosc de les bruixes, amb tints màgics i aroma ancestral, i les zones urbanes, amb un nivell tecnològic avançat. En aquest univers, Tamara Romero hi situa robots domèstics, humans biònics (amb implants de tota mena), humans somnàmbuls (amb diferents nivells de percepció), animals híbrids (cignellop, peixesquirol…) i també una forta presència de les drogues. La gent, després de patir penúries per un règim totalitari, havia trobat una via d’escapada en les drogues, i té tendència a evadir-se de la realitat amb el consum habitual d’estupefaents com l’amalis o el vapor còsmic. Però tota dependència és una presó. Al substrat de la novel·leta hi bateguen al·legats ecologistes, feministes i antifeixistes.

Tamara Romero admetia fa uns dies a la Mai Més Conference que no va ser fàcil retrobar-se amb un text escrit fa tants anys. Va tenir “temptacions” de canviar coses, tot i que la versió en català s’ha mantingut absolutament fidel a l’original. Ho explica també en la nota inicial del llibre, en què ella mateixa veu “barroquisme i incontinència d’idees” en aquest text escrit fa uns anys. I una inspiració: l’escriptora anglesa Tanith Lee (1947-2015), per la qual s’ha sentit influenciada.

Encapçala el volum un pròleg concís de l’expert Víctor García Tur, que aporta llum, sobretot per als amants de les etiquetes, sobre el subgènere del bizarro, del qual considera que Tamara Romero n’és la principal ambaixadora. Jo no goso posar-li un qualificatiu a Romero; tampoc cal. En tot cas, aquesta petita novel·la no m’ha semblat ni massa estrafolària ni extravagant, per si el terme bizarro us fa arrufar el nas. Això sí, l’autora usa una gran quantitat dels recursos propis de la literatura especulativa, i els combina amb gràcia. Els dits de la bruixa, en definitiva, és una creació fantàstica que transmet una potent metàfora sobre la recerca de la llibertat.

∞∞∞

T’ha agradat l’article? Subscriu-te a Les Rades Grises!