«Els humans sou experts en complicar les coses, en generar caos al vostre entorn»

Després de Marc Pastor i Tamara Romero, Ricard Efa és el tercer autor català que publica amb Mai Més, l’editorial que ha revolucionat el panorama de la literatura fantàstica a Catalunya els darrers dos anys. Les màquines del caos és una novel·la sorprenent per la seva qualitat, i l’adjectiu sorprenent és perquè és el títol de debut de Ricard Fernández (Sabadell, 1976). El secret, però, és que Efa (que és el seu nom artístic) no és un nouvingut en les arts de la narració, atès que fa molts anys que es dedica amb èxit al món del còmic com a dibuixant. I ara demostra les seves habilitats com a escriptor. Si us motiva el ciberpunk, Les màquines del caos no us decebrà.

La casualitat ha volgut que dues de les últimes aportacions de la ciència-ficció catalana (l’altra va ser L’estrany miratge, d’Enric Herce) corresponen a aquest subgènere tan típic dels anys vuitanta del segle passat. Ja sabeu, molta tecnologia i realitat virtual, hackers, societats futuristes decadents, mons dominats per grans corporacions relacionades amb la indústria militar, etc. Ricard Efa, doncs, segueix l’estela de clàssics com Neuromàntic o Blade Runner en un llibre notable que a ningú estranyaria llegir com si fos la traducció d’una obra anglosaxona, posem per cas. Però no, és un autor d’aquí i un llibre escrit en català, i això és una bona notícia.

Les màquines del caos arrenca amb una mena de missió impossible molt cinematogràfica, en què un quartet organitzat de rebels s’endinsa en el conjunt de gratacels d’una de les grans companyies que dominen el món per cercar un objectiu misteriós. La principal protagonista és Apne, una jove inquieta, prototip d’heroïna inconformista que fonamenta la seva lluita en una qüestió personal. I el que descobriran en aquesta aventura inicial marcarà el contingut de tota la novel·la.

Ricard Efa divideix aquest món en dos grans blocs: l’Aliança Democràtica i el Sistema d’Estats, dos estaments enfrontats en un equilibri inestable per l’escassetat de recursos naturals després de la Quarta Crisi Mundial. El Sistema el domina el tirà Gäns Eden, que pretén implantar un programari d’intel·ligència artificial anomenat Caduceus, amb l’objectiu de controlar la població com si fossin titelles ‒en una evident metàfora de la regressió de llibertats actual. En aquest engranatge geopolític tens, l’Aliança treballa en un programa pioner que pot convertir un home moribund en una màquina de guerra perfecta, conservant el cervell i el sistema nerviós, però en el cos d’un robot. I en una lluita més perifèrica i amagada, un grupuscle anomenat Nus busca provocar una mena de reset a la societat i tornar la humanitat als seus orígens. Tot plegat apunta a un col·lapse quan apareixen uns artefactes cúbics misteriosos sobre el mur que separa els dos continents, fet que provocarà una crisi mundial a la xarxa tecnològica.

L’autor condueix l’aventura amb bon ritme, sempre en temps present, i enllaça diferents trames argumentals que van confluint progressivament, ben ordenades. El ciberpunk sovint cau en les boires de l’abstracció, per la complexitat de narrar allò que és virtual, però s’ha de dir que Efa se’n surt prou bé, malgrat l’enrevessament d’alguns passatges que requereixen la màxima activació de la imaginació del lector.

I Efa aprofita els ingredients d’aquest subgènere per fer la critica social que hom espera de la bona ciència-ficció. Un exemple és el mur colossal de quilòmetres que divideix les dues grans nacions-estat, símbol de la incomunicació, l’odi i la no acceptació de la diferència. També el ritme de vida de la Polis de l’Aliança, on la gent encadena diverses feines al llarg del dia i la nit i dorm entre trajectes perquè molts no es poden pagar un habitatge. O la propaganda i el control de la informació per a manipular la societat on l’individu ja no compta. I també cal subratllar la reivindicació de personatges femenins forts, que tenen un pes predominant en el desenllaç d’una història que aboca la humanitat a una situació límit. No desvetllarem més de l’argument. El tram final revela moltes sorpreses interessants, tot i que potser és un pèl accelerat, sobretot en comparació amb les llargues descripcions de l’inici.

Com no, en aquest món els usuaris estan avesats a tota mena d’elements tecnològics com vestits especials anomenats ninjhacks, guants hàptics, ulleres multifunció, implants orgànics que atorguen infinites possibilitats, ports cervicals per connectar-se a la xarxa, robots, bicicles que leviten, consciències virtuals, etc. Però, en el fons, el llibre també denuncia l’absoluta dependència que tenim de la tecnologia i d’Internet. Res a veure amb el que podien fabular els escriptors de ciberpunk dels anys vuitanta, com William Gibson.

Les màquines del caos és un llibre catastrofista? Sí, evidentment, perquè és en les crisis, el perill i l’aventura on hi ha l’adrenalina que ens submergeix en aquest tipus d’històries. Malauradament, cada cop els futurs que dibuixen els escriptors són més a prop del món real que plasmen els telenotícies: pandèmia, desastres naturals, empresaris idiotitzats que malgasten a costa del consumidor i se’n riuen a la cara, polítics d’extrema dreta que promouen zero cultura i fomenten ments petites, retrògrades i intolerants… Per llogar-hi cadires. És, doncs, catastrofista la ciència-ficció? Sempre ha estat un mirall ‒deformat, si voleu, de la realitat‒, però ple de metàfores que fan rumiar, i en aquest cas, segons com es miri, amb un bri d’esperança.

Bravo, Ricard Efa!

∞∞∞

T’HA AGRADAT L’ARTICLE? SUBSCRIU-TE A LES RADES GRISES!