«Què era casa meva? On era casa meva?»

Segona part de la trilogia de Binti, de Nnedi Okorafor, que Raig Verd ens ofereix per primer cop en català. Som al bell mig de la història, per això és de rebut advertir-vos que aneu a la ressenya del primer llibre per situar-vos en la trama. Si ja coneixeu la Binti, és més que possible que aquest estiu ja tingueu a les mans aquest segon lliurament, en què caminem al costat de la protagonista en el seu procés de maduració i autoconeixement personal i descobrirem que difícil és transgredir costums i normes socials i familiars, sovint inflexibles, adoptades al llarg de generacions.

Binti és a Oomza, a la Universitat, on va arribar després d’una experiència traumàtica. Quan ja porta un temps vivint en un altre planeta, sent la necessitat de tornar a casa, amb els seus, compartir les vivències de la seva aventura, i complir amb la tradició de les noies de la seva edat de fer «el pelegrinatge». Creu que així estarà en pau amb els déus, i s’alliberarà d’una ràbia que últimament nota més sovint, i que li neix de les entranyes. El viatge de retorn a casa és ple de reptes, i el més complicat és dur-hi el seu amic Okwu. Serà el primer cop que un membre de la raça dels medusa va a la terra dels khoush en so de pau, atès que aquestes dues races han viscut enfrontades durant segles.

Per a la Binti, el retorn té moltes implicacions contradictòries. S’haurà d’enfrontar amb el rebuig i la incomprensió de la seva família, que la veu com una estranya, i li retreu la seva fugida, per com ha canviat, per l’acompanyant que ha portat, al qual anomena amic! La noia ha experimentat allò tan saludable que implica una ment oberta. Perquè en la tornada a la que havia estat casa seva, la Binti sap que ella ja no és la mateixa persona, perquè ha vist que el món és més gran, i ha viscut experiències que l’han fet veure la vida que l’envolta amb més matisos. Aquesta és la clau de tot: res és mai només blanc o negre.

Okorafor sap trobar la veu narrativa escaient i un ritme pausat, innocent i lúcid a la vegada, que recorda molt l’escriptura d’Ursula K. Le Guin

L’existència humana és un depriment relat de lluita, conflicte i violència permanent. Quina tristor! I Binti és una reflexió literària sobre aquest dolor vist des de la incomprensió dolça d’una noia que només alberga bondat en el seu interior. Ella està creixent i s’està descobrint a si mateixa, amb els seus dons i mancances, i no entén per què hi ha tantes barreres que coarten la seva llibertat. Un sentiment, segurament, comú a la majoria d’adolescents. En aquest sentit, Nnedi Okorafor sap trobar la veu narrativa escaient i un ritme pausat, innocent i lúcid a la vegada, que recorda molt l’escriptura d’Ursula K. Le Guin. No deu ser casualitat!

I fixeu-vos que podem parlar del contingut del llibre sense entrar gaire en elements fantàstics o de ciència-ficció, del do harmonitzador de la Binti, de les propietats màgiques del seu edan… Vet aquí la gràcia de les històries que mediten sobre la condició humana i que ens fan empatitzar tant amb el personatge, fins al punt que els ingredients no mimètics de la novel·la en cap moment grinyolen.

Okorafor rebla el clau en la defensa dels drets de les dones i reivindica el paper de les minories ètniques menyspreades, sobretot les africanes, que són temes recurrents de la seva proposta literària. En una doble mirada molt interessant, l’autora blasma les societats tancades que no permeten una obertura de mires, al mateix temps que reivindica el poder ancestral d’aquells que viuen més connectats amb la natura. No jutgeu. No considereu primitiva o salvatge una societat pels propis prejudicis adquirits. Aquesta és una de les lliçons que aprèn la Binti abans del desenllaç definitiu al tercer llibre, Binti. La Mascarada Nocturna, ben aviat amb Raig Verd.

∞∞∞

T’HA AGRADAT L’ARTICLE? SUBSCRIU-TE A LES RADES GRISES!