Aventura i llegenda en les guerres carlines

La Companyia Nòrdica, d’Albert Villaró. Ed. Columna, 2020. 384 pàg.

«Som animals que necessitem veure per creure»

Ha valgut la pena rescatar de la pila de pendents La Companyia Nòrdica, d’Albert Villaró, una novel·la de múltiples capes que relata l’aventura d’un grup de soldats que, durant la primera Guerra Carlina, es veuen immersos en un episodi de violència extrema de tints sobrenaturals. El llibre destil·la passió per la història, amor al territori i palesa el bon ofici d’un escriptor en plena maduresa que amoroseix la llengua i la posa al servei dels personatges, en aquest cas, un grup peculiar d’aventurers que persegueixen un terror fantàstic en un món canviant.

Villaró se situa en primera persona com a receptor de la història i explica que al 1997, quan treballava com a arxiver municipal a la Seu d’Urgell, li va caure a les mans un manuscrit del segle XIX, el qual ha anat desxifrant i amanint durant anys per treure a la llum el dietari secret d’Ulrich von Wilamovitz, un jove soldat prussià que fuig d’un episodi personal fatídic i que es refugia a les muntanyes catalanes per allistar-se en la causa carlina. Són els mesos de maig i juny de 1837.

Només arribar, a Ulrich li encomanen la missió d’investigar una matança terrible: han aparegut decapitats una colla de militars isabelins, i els seus assassins han col·locat cossos i caps en una estranya posició ritual. Potser a algú li recorda l’inici de Joc de Trons i els misteriosos caminants blancs. Seguint les pistes d’aquest cas, l’escriptor traça un relat farcit de fantasia, misteri, viatge, ciència, saviesa arcana, guerra i misèries humanes que reflecteix en el grup heterogeni de protagonistes. Ulrich els autodefineix com a «sindicat de pocapenes». El soldat prussià fa camí amb el capità cirurgià Gosinalde (de Lleida, que pertany al bàndol liberal); el tinent Serra; la Mina, la guia que coneix tots els viaranys i que fascina el protagonista; la Mary Eyre, una periodista nord-americana ‒acompanyada d’un gos ferotge‒ que escriu cròniques per al seu diari de Filadèlfia; i, el més brillant de tots, el P. Cebrià, monjo de Montserrat, un home baixet, malparlat i estrafolari, un líder sonat, un intel·lectual que es debat entre la ciència, la mitologia i la fe des d’una perspectiva oberta.

Una de les virtuts de La Companyia Nòrdica és la inserció simbòlica del context històric en el propi argument. L’escriptor relata la recerca per esclarir uns fets de violència macabra i sense explicacions lògiques, i ho fa en un temps de frontera entre un món vell i un altre de nou. La reacció contra la modernitat que representen els carlins implica una guerra perduda d’entrada, i l’autor sap reflectir en la història i en els personatges el debat sobre un règim que agonitza i un altre que encara no acaba de començar, en què s’entrecreuen les creences, supersticions i mites ancestrals amb la meravella dels primers invents científics (l’electricitat, la fotografia) que es gesten en el segle XIX. En el fons, Villaró dibuixa una lluita bèl·lica que va més enllà d’una qüestió purament successòria, de canviar un rei per un altre. Aquesta defensa de la terra i dels valors tradicionals entronca també amb un incipient Romanticisme i l’atracció per les causes perdudes que encarnen alguns personatges del llibre. La investigació històrica i el pòsit cultural del llibre són remarcables.

Novel·la fantàstica en tots els sentits, que camina entre la raó i el mite, convida a saber més sobre la petjada carlina, i fa venir ganes de trescar per muntanyes llegendàries

La novel·la és també una apassionant guia de muntanya. Com diu el tòpic, el paisatge és un personatge més. Es dona el cas que Villaró va trepitjar a fons aquest territori de l’Alt Urgell, el Pallars i el Solsonès quan, fa uns anys, va fer un inventari de dòlmens de la zona. Ulrich baixa per Andorra, on viu Villaró, fins a Sant Joan de l’Erm, i des d’aquí la novel·la condueix el lector per racons inhòspits i poc transitats d’aquesta àrea (Bóixols, Galleuda, Gavarra, Cortiuda…), amb un pas fugaç per Solsona i la descoberta de racons inèdits del santuari del Miracle. La fantasia i el rigor històric es conjuminen amb solvència al servei de la narració.

Villaró reïx a construir una veu narradora consistent, a través d’un jove que observa aquest món agrest de la muntanya i la seva gent amb ulls d’estranger, però que parlà català (per herència familiar), i s’adreça al lector en primera persona, amb petits parèntesis com són les cartes que envia a la seva promesa, i que marquen també l’evolució anímica i vital del protagonista. El dietari té el to sorneguer i humorístic necessari per esponjar el drama, i un lèxic ric, acurat, a voltes barroc, que impregna la novel·la amb una aroma entre antiga i rural, però molt viva.

La Companyia Nòrdica ‒val a dir que el títol del llibre es refereix als assassins misteriosos i no pas als protagonistes‒ és una novel·la fantàstica en tots els sentits, que camina entre la raó i el mite, convida a saber més sobre la petjada de les guerres carlines en la història catalana moderna, i fa venir ganes de trescar per muntanyes solitàries i amarar-se de llegendes.

∞∞∞

T’HA AGRADAT L’ARTICLE? SUBSCRIU-TE A LES RADES GRISES!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.