La col·lecció Ciència-ficció de Pagès Editors continua fent la seva feina de formigueta, encara que el ritme de publicació és lent i el segell comparteix protagonisme ara amb altres editorials que han irromput amb força en els gèneres fantàstics. Daniel Genís va assumir el relleu d’Antoni Munné-Jordà com a director de la col·lecció a final de 2018, però just ara ha deixat el càrrec per col·laborar amb L’Arcà de Laertes, després de dos anys i dos títols publicats amb Pagès: Òxid sobre òxids i Neuromàntic. El segell lleidatà encara no té substitut, però ha anunciat que al setembre publicarà Quan la raó fa vacances, de Salvador Macip i Manel Esteller. Sense data assegurada, previsiblement per a 2022, estan preparant també reculls de relats de Pep Albanell i d’Antoni Munné-Jordà.

La recuperació d’aquest clàssic del ciberpunk de William Gibson (Conway, Carolina del Sud, EUA, 1948), va tenir una gestació difícil a causa de la pandèmia, però feliçment va retornar a les llibreries a final de 2020 després d’anys descatalogat. El text recupera la traducció al català de Joan Fontcuberta, revisada, que ja havia sortit a la col·lecció 2001 de Pleniluni l’any 1988.

Neuromàntic, publicada originalment el 1984, és la novel·la més famosa de William Gibson, considerat el pare del subgènere de ciència-ficció conegut com ciberpunk, i el primer que va emprar el concepte “ciberespai”. A la dècada dels 80, amb el progressiu desenvolupament de la informàtica, es popularitzen arguments que tenen en comú futurs distòpics dominats per grans corporacions, hackers, xarxes tecnològiques, virus informàtics, i un tractament literari que incorpora ingredients del western i del noir. És aquesta atmosfera la que va inspirar Ridley Scott per a la pel·lícula de culte Blade Runner (1982), basada en la novel·la curta de Philip K. Dick Els androides somien xais elèctrics? (1968).

Neuromàntic (Neuromancer) va ser la primera novel·la de Gibson, que anteriorment havia publicat alguns contes de temàtica similar, com ara el també conegut Johnny Mnemonic, que va inspirar el film homònim protagonitzat per Keanu Reeves l’any 1995. L’èxit que va assolir amb Neuromàntic, que va guanyar els principals guardons literaris de la ciència-ficció anglosaxona, va esperonar Gibson a tornar a aquest univers futurista amb Count zero (1986) i Mona Lisa overdrive (1988), que configuren l’anomenada Trilogia de l’Sprawl. Neuromàntic és l’única traduïda en llengua catalana.

La novel·la ens situa en un futur indeterminat de la Terra, en un context urbà, fosc, decadent i violent. Primer a Chiba (Japó), però després a la Conurbació (un fragment dels Estats Units), Istanbul, París i fins i tot viatgem a una mena de parc de casinos espacial. El protagonista, el jove Case, és una mena de mercenari informàtic, un pirata, un “cowboy del ciberespai” o un “operador de consola”, com se’l cita al propi llibre. Amb una trama de thriller vibrant, Case es veurà immers en una missió que enfronta grans poders econòmics i en què es juga la vida a cada moment. La particularitat de la història, i això va fer de Gibson un pioner, és que bascula entre el món físic i el virtual. Connectat a un teclat especial, Case pot projectar la seva consciència incorpòria al ciberespai, on es desenvolupa tota una experiència mental però força orgànica. No cal dir que l’any 1983, quan Gibson va acabar d’escriure el llibre, la humanitat era a les beceroles d’Internet. Case és un mestre a fer la guitza als peixos grossos, en un ambient d’espionatge industrial, de pugna pel control de dades entre indústries de productes biològics i militars, i les repercussions que tot plegat té en el control de la població.

La polèmica entre governs i farmacèutiques per la distribució de la vacuna de la Covid-19 és l’exemple més terroríficament real que ja vivim en el ciberpunk distòpic que auguraven autors com Gibson

Cal fer notar encara un altre subgènere derivat del ciberpunk que trobem a Neuromàntic i és el biopunk. En aquest univers són habituals les implantacions de membres robòtics i microprocessadors, els teixits empeltats, les neuroconnexions artificials, la criogènia, les manipulacions d’ADN i l’ús de drogues de tota mena per afrontar el món virtual.

Case és un individu torturat per la mort de la seva xicota, i aquest fil sustenta una certa tensió emocional al llarg de la història. Un magnat anomenat Armitage el manipula perquè treballi per a ell: necessiten els seus dots en aquesta guerra entre megacorporacions. A nivell formal, però, tot el relat és força emboirat. L’autor situa el protagonista en un estat d’ansietat i addicció tan gran que ennuvola el conjunt i la successió dels fets. Particularment –és una opinió personal en la primera vegada que llegia aquesta obra–, m’ha semblat una narració feixuga, confusa, que costa d’empassar. Massa imbuït per l’estat de paranoia en què actuen els personatges i en l’abstracció que suposa el viatge ciberespacial, el lector ha de fer un esforç suplementari per copsar aquesta atmosfera.  

Com hem reflexionat en altres ocasions, l’escriptor de ciència-ficció no és un profeta que vol endevinar el futur, sinó que més aviat empra el gènere com a eina que ens posa al davant d’un mirall i ens convida a fer-nos preguntes sobre el present. I Gibson va ser un visionari en anticipar qüestions –fa quasi quatre dècades– que guanyarien pes més endavant, com la realitat virtual o les intel·ligències artificials. No cal dir que el seu discurs avui encara és ben vigent, i de quina manera, per això té tot el sentit recuperar-lo. La seva crítica social sobre la política armamentista, la manipulació informativa, el capitalisme salvatge, les operacions d’estètica per a una joventut impossible… En definitiva, la distopia que augura, com no, un futur desagradable.

Ah, i avui vivim en aquest futur ciberpunk. La polèmica entre governs i farmacèutiques per la distribució de la vacuna de la Covid-19 n’és l’exemple més terroríficament real. Ui, sí, la ciència-ficció és literatura d’evasió!

∞∞∞

T’HA AGRADAT L’ARTICLE? SUBSCRIU-TE A LES RADES GRISES!