Òxid sobre òxids, de Maria Hernández. Pagès Editors, col. Ciència-Ficció, núm. 31, 2019. 197 pàg.

Aquesta setmana s’ha fet oficial el traspàs de carteres a la col·lecció Ciència-Ficció de Pagès Editors, tot i que la notícia ja era coneguda des de la darrera Cat-Con, al novembre de 2018. Daniel Genís, filòleg, professor, creador i director d’El Biblionauta, gran especialista en ciència-ficció, i impulsor d’incomptables iniciatives per promoure els gèneres fantàstics, substitueix Antoni Munné-Jordà, un nom de referència de la ciència-ficció catalana, en la direcció d’aquesta col·lecció. El primer llibre d’aquesta nova etapa, el número 31, és Òxid sobre òxids, de Maria Hernández (Barcelona, 1975), que va merèixer el XVII Premi de narrativa de ciència-ficció Manuel de Pedrolo Ciutat de Mataró, 2018.

Òxid sobre òxids és la primera novel·la de Maria Hernández, fruit del seu treball com a alumna de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. D’entrada, l’enhorabona perquè és tot un què debutar amb premi. D’altres guardons de renom no me’n refiaria gaire (o gens) però en aquest cas podeu confiar plenament en la vàlua del jurat, i segur que l’edició professional que ha passat el text l’ha millorat ostensiblement.

Estem davant d’una història clàssica de ciència-ficció. L’argument és diàfan: el protagonista troba una feina en una companyia aeroespacial que cerca fonts energètiques alternatives i ha de viatjar a Mart sol en una missió de dos anys de durada que té per objectiu fer prospeccions a la recerca, principalment, de gas metà. Però això no és la NASA, ni ens trobem en un estat perdut de l’interior dels EUA. No. El personatge principal és un enginyer català, es diu Iuri, té 41 anys i viu en un apartament ínfim al Raval, a Barcelona. Som a l’any 2024 en plena crisi econòmica. Després de trencar amb la seva parella, en Iuri passa per una època complicada, aïllat i apàtic. Gairebé sense proposar-s’ho troba una feina que li suposarà un canvi radical en la seva existència.

L’escriptora afirma que no pretenia escriure un llibre de ciència-ficció, sinó que per raons personals necessitava que el seu personatge se n’anés molt lluny. I així ho fa. És molt meritori com Hernández aconsegueix transmetre la vivència de la soledat d’en Iuri, atès que en la major part de la novel·la assistim al viatge del protagonista i la seva estada al planeta vermell. Les descripcions de l’espai físic situen el lector en un silenci còsmic aclaparador, trencat només per violentes tempestes que sacsegen la superfície de Mart. Però més important encara és el monòleg interior del personatge. Com en tot viatge, en Iuri fa una evolució personal. El protagonista arrossega fantasmes de difícil digestió psicològica, principalment l’abandó per part del seu pare quan ell tenia tretze anys. Això, un llast enorme en la seva memòria vital, més el trencament amorós, la dispersió laboral, el sentit de la vida… són elements que l’aboquen a una situació límit. I Maria Hernández construeix molt bé el dia a dia dels seus pensaments, les seves pors i anhels, que troben un cert alleujament en la relació virtual que estableix amb una noia a través d’un web de cites. Aquest aspecte ja no és pas de ciència-ficció! Però és remarcable com aquesta veu femenina actua com un suport emocional que ajuda en Iuri a sobreviure en una situació de soledat extrema. D’altra banda, la rapidesa del procés de selecció i les dificultats de la missió de seguida fan sospitar al protagonista si pot haver estat un conillet d’índies, víctima d’un engany, i vet aquí que el lector haurà d’estar molt atent a les pistes que dona l’autora.

Òxid sobre òxids és una bona novel·la, rodona i ben estructurada, fresca i profunda alhora, lleugera (es pot llegir en un dia) però emocionalment intensa, amb un crescendo vibrant. Entronca perfectament amb l’esperit de la col·lecció i aporta una nova veu a la ciència-ficció en llengua catalana, fet que sempre s’ha de celebrar. Per esmentar algun aspecte millorable, em sembla que el títol, malgrat que lliga molt bé amb el contingut de l’obra, és poc atractiu per al lector potencial.

Segur que en Daniel Genís farà una gran feina al capdavant d’aquest nou repte! De moment, els que coneixeu aquesta històrica col·lecció nascuda l’any 2000 –quan Pagès publicava el Premi Juli Verne andorrà– notareu de seguida el canvi en el disseny de la coberta, amb el porpra i plata fundacional però amb un nou aire del tot encertat i necessari en aquesta nova etapa. Felicitats, Daniel, i moltes gràcies, Antoni, per la feinada de tots aquests anys. Estem en bones mans.

Aquí podeu veure la presentació de l’obra a la llibreria Gigamesh, el 18 de juny de 2019:

 

 

Periodista i gestor cultural

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Llegendes de Catalunya

Just another WordPress.com site

Històries de la Serina

Contes, llegendes, mites i relats

Fantífica

Una mirada a la literatura fantàstica

Donde acaba el infinito

Una mirada a la literatura fantàstica

El Biblionauta

Els altres mons de la literatura catalana

SCCFF

Una mirada a la literatura fantàstica

Cròniques de Neopàtria

Una mirada a la literatura fantàstica

Un blog de ciencia ficción en busca de un nombre

Una mirada a la literatura fantàstica

Dreams of Elvex

Una mirada a la literatura fantàstica

Ciència i Ficció

Congrés internacional - L'exploració creativa dels mons reals i dels irreals

Ilium

Reseñas y otras cuestiones de variable interés

Les Contraportades

Un bloc, sobretot, sobre llibres

Funky Blog Medina

Una mirada a la literatura fantàstica

Rucs elèctrics

Una mirada a la literatura fantàstica

Catarsi

Revista de la SCCFF

No siga leyendo

Una mirada a la literatura fantàstica

Deprisa, Deprisa

Una mirada a la literatura fantàstica

%d bloggers like this: