Qui tem la mort és, a grans trets, una paràbola dramàtica sobre la història de la humanitat. Sobre la maldat i l’abús de poder. És la història d’un genocidi. Un poble, els nuru, se sent superior a l’altre, els okeke, que són considerats esclaus. Els oprimeixen, els maltracten, els assassinen. La divinitat els empara. Així està escrit al llibre sagrat. És una novel·la crua, protagonitzada per una noia, una autèntica heroïna, que pateix brutalment i carrega a les espatlles una missió profètica, gairebé messiànica. Perquè, malgrat que l’home és un ésser sovint menyspreable, capaç del pitjor, sempre, sempre, hi ha un motiu per a l’esperança.

Raig Verd presenta per primer cop en llengua catalana Nnedi Okorafor (Cincinnati, 1974), una escriptora dels EUA amb arrels africanes que en els darrers anys ha sobresortit com una de les veus més potents d’una literatura fantàstica que trenca les dinàmiques habituals, i que busca rebel·lar-se contra les desigualtats socials i de gènere, el racisme i la violència política, des d’una posició feminista i ecologista militant. Qui tem la mort (Who fears death, 2010), que va guanyar el Premi Mundial de Fantasia el 2011, s’inspira en un article de 2004 sobre la violació com a arma de guerra al Sudan. L’element fantàstic atorga un aire màgic a un relat terrible, però és només un filtre molt prim, perquè en realitat Okorafor està narrant les calamitats viscudes en tantes altres guerres, africanes o no, i al lector li ressonaran episodis nefastos com les atrocitats d’hutus contra tutsis a Ruanda.

L’acció se situa en un hipotètic futur en un territori que es correspondria amb l’Àfrica coneguda (actual Sudan), i se’ns diu, a mesura que avancem en la lectura, que algun tipus de desastre ho va assolar tot. El focus se centra tan sols en aquestes dues nacions. La població té un absolut desconeixement del planeta com a tal, només hi ha l’Est i l’Oest. A l’Oest viuen els nuru, la tribu dominant, al Regne dels Set Rius; a l’Est, separats pel desert, i en una àrea més eixorca, viuen els okeke, “els creats”, nascuts per ser esclaus dels nurus. Els oceans són conceptes mítics, i mai han vist una extensió de vegetació verda com un bosc. Només hi ha el desert i la terra eixuta.

La narració és en primera persona. La protagonista parla per a algú que escolta i que té la missió d’explicar la seva història. L’Onyesonwu es perfila com un personatge molt carismàtic, amb poders que la fan una noia diferent a la resta. Per començar és una ewu, és a dir, nascuda d’una violació d’un nuru a la seva mare okeke. Marcats per un físic que els fa molt visibles (la pell més clara i pigada), els ewu són fills de la violència. Però l’Onyesonwu és una nena especial. Des de ben petita se sent vigilada i pateix fenòmens estranys. En aquesta societat tan supersticiosa i ignorant la bruixeria simple (juju) està a l’ordre del dia, a petita escala, però l’Onye està cridada a un nivell molt superior. En Mwita, un ewu com ella, l’ajudarà a conèixer-se millor ella mateixa. Amb ell forjarà una relació sòlida, que completa amb el grup d’amigues (Luyu, Binda i Diti), unides des que les sotmeten juntes a l’Onzè Ritu, és a dir, l’ablació –un altre dels aspectes que Okorafor incorpora com a crítica d’uns costums devastadors encara vigents.

‘Qui tem la mort’ és un relat commovedor i salvatge, que contraposa la força femenina de l’amor matern que crea vida contra la barbàrie més despietada que la destrueix

La novel·la es fonamenta en un viatge, en aquest cas un viatge cap a l’Oest, cap a terra hostil, per mirar de derrocar l’enemic. L’Onyesonwu necessita trencar la dinàmica d’una societat tan injusta i afronta un destí incert amb el seu grup d’amics. El destí és un mot que pot sonar molt grandiloqüent, però en el fons té a veure amb el camí que cadascú fa a la vida i les opcions que pren. Cal conformar-se que l’única via és la que marca el Gran Llibre regit per la deessa Ani? O es poden canviar les normes? L’autora desgrana els trets típics d’un sistema totalitari, en què la població viu sota la ignorància, sotmesa als dictats d’aquest relat sagrat, i a les persones que l’alimenten per a benefici propi, com si no hi hagués cap altra forma de viure que la submissió, la por, i la injustícia còsmica.

El viatge és també, evidentment, una evolució personal. Amb el temps, l’Onyesonwu descobreix i millora les seves habilitats: és capaç de traslladar-se en una mena de trànsit cap a la “terra salvatge”, el món dels esperits, una altra dimensió; domina la capacitat per canviar de forma (sovint es converteix en voltor); adquireix la capacitat de fer-se ignorable (invisible); fins i tot pot fer ressuscitar animals o persones mortes; i volar sobre llangardaixos gegants voladors, els mítics Kponyungo…

Nnedi Okorafor escriu un text de ritme intens, vibrant, molt ben estructurat. Construeix un personatge complex, amb llums, ombres i molts matisos, marcat per un dolor profund que prové de la seva pròpia concepció. I en un món tan malalt, les heroïnes no resten impol·lutes sinó que han de pagar un preu molt alt, perquè cada decisió té conseqüències.

Endevinar quin cataclisme va assolar l’univers no és important en aquesta història. De fet, imaginar una mena de gènesi d’un nou món no és tasca fàcil per a un escriptor i en aquest punt en concret hi ha un pèl de confusió. Més enllà d’això, no obstant, molt sovint el lector pot pensar que està llegint narrativa realista, en la travessa d’un desert físic i simbòlic de joves que aprenen a estimar-se i a treballar per una causa comuna, justa i noble. Qui tem la mort és un relat commovedor i salvatge, que contraposa la força femenina de l’amor matern que crea vida contra la barbàrie més despietada que la destrueix. El millor i el pitjor.

Però sempre hi ha esperança. Enlloc diu que no es pugui reescriure la història.

∞∞∞

T’ha agradat l’article? Subscriu-te a Les Rades Grises!