“Expliquem històries per viure”

La necessitat de noves mirades i les oportunitats editorials conjunturals han obert la porta a la literatura fantàstica d’inspiració africana, fins fa poc absolutament ignorada, i encara més en català. Ha passat aquest any amb Nnedi Okorafor (Qui tem la mort, Raig Verd) o amb Alba, d’Octavia E. Butler, recuperada per Mai Més. El darrer en arribar ha estat Marlon James, un autor que el màrqueting editorial vol projectar com un gran renovador de la fantasia èpica. Va ser Bromera qui ens va descobrir aquest escriptor traduït al català amb Una breu història de set assassinats, que va guanyar el Man Booker Price el 2015. Ara Empúries (Grup 62) aposta per aquesta línia amb Lleopard negre, llop vermell, un volum contundent de gairebé 800 pàgines amb una història truculenta que vessa violència i sexe per tots cantons.

Sabeu aquella història d’un nen desaparegut que és l’hereu legítim al tron del regne? I que aquest infant és clau per al futur de tot? I us sona que hi ha un grup d’herois –diguem-ho així– que viuen mil aventures per cercar-lo? Doncs sí, efectivament, podríem dir que això ja ho hem llegit moltes vegades, i aquest és l’eix argumental de Lleopard negre, llop vermell. Però, alerta! La salsa d’aquest llibre és el camí recorregut i la intensitat de cada pàgina. I Marlon James gira com un mitjó l’esquema clàssic des del minut u. Bàsicament perquè en la primera línia l’autor ja ens avisa que el nen és mort. Patapam! Un dels supervivents de l’expedició és el jove protagonista que coneixem com el Rastrejador, qui ens explica el relat, i ho fa en mode de confessió des de la presó, sospitós d’assassinat i interrogat per una mena d’inquisidor.

Així arrenca la novel·la. Marlon James submergeix el lector de seguida en un fangar complex i de moltes pulsacions, i li exigirà tota l’atenció per situar-se en un món fantàstic situat en una Àfrica negra imaginària, poblat per tota mena de d’éssers sobrenaturals, gegants, monstres, bruixes, dimonis i animals extraordinaris. I en aquesta crònica que escoltem des del punt de vista del guerrer anomenat el Rastrejador (conegut també com “llop”), ens capbussem en un entramat violent, molt violent, ple d’escenes brutals i descripcions espantoses de sang i fetge constants. És una narració en què el sexe hi és molt present. Un sexe convuls, gens amorós, entès gairebé sempre també com una forma de violència (començant per l’ablació i seguint per tota mena d’abusos), i en què predomina el punt de vista homosexual. Una possible lectura és que l’escriptor utilitza aquest to agre sobre la sexualitat per retratar el dolor que encara avui pot viure qualsevol persona al món per ser negre i gai.

Però, sobretot, la crueltat del relat amaga la fragilitat, la tristor i la soledat del protagonista, atrapat en una fractura emocional terrible per tres motius. Primer, una identitat difuminada en una infantesa i una família trencades, quan descobreix que el seu pare en realitat és el seu avi, i plora la mort del seu pare i del seu germà; fuig de la lluita fraticida entre les tribus dels ku i els gangatom. Segon, el dolor per la pèrdua dels únics éssers que havia estimat realment, un grup de nens que són rebutjats per la tribu, anomenats mingi. Són infants amb malalties estranyes i malformacions que salven d’una mort segura i que acullen en una cabana enmig de la selva, ell juntament amb altres personatges que esdevindran la seva primera veritable família. I el tercer esquinç seria l’amorós: l’experiència dura de traïció i abandó per part d’altres homes de qui s’enamora, com l’individu canviaformes que es transforma en Lleopard, que dona títol a la novel·la. Tot aquest dolor del Rastrejador es canalitza en cinisme, ràbia i violència contra el món. 

Marlon James, que reivindica el gust per una bona història, sustenta la seva en pilars fonamentals: el grup i l’aventura. Una colla diversa de mercenaris es troben immersos en la recerca de l’hereu desaparegut, aquell que ha de netejar la corrupció dels llinatges reials, buscat per diverses faccions d’assassins despietats. I l’acció és trepidant en un viatge per indrets fabulosos (com la ciutat dels arbres de Dolingo), amb lluites salvatges, nigromants, màgia negra, trols, una guerra incipient entre regnes, i el misteri de les “deu i nou portes” que permeten viatjar grans distàncies i pocs saben usar. Tot amanit amb un to descarnat, exigent.

A banda de l’entramat de vocabulari desconegut, propi d’aquest univers de fantasia africana, i dels corresponents noms de lloc (gran feinada de la traductora, val a dir-ho), Marlon James usa algunes eines lingüístiques que atorguen personalitat a la seva narrativa. Per exemple, es pren la llicència de manipular l’estil indirecte amb construccions com aquesta: “Li va donar dues bufetades i va dir, La teva pell haurà oblidat aquests senyals abans no es pongui el sol.” És molt habitual trobar la coma seguida de majúscula, enlloc dels dos punts, punt i apart i el guió que seria habitual. És un recurs desconcertant, però t’hi acabes acostumant. Una altra característica són els llargs diàlegs de frases curtes que donen dinamisme en les converses entre diferents personatges.

I sempre sota el punt de vista del Rastrejador. Lleopard negre, llop vermell és el primer llibre d’una trilogia, i l’escriptor s’ha proposat donar joc al lector. Sembla que els següents llibres explicaran la mateixa història des de l’òptica de la vivència d’altres personatges, de manera que al final caldrà que el lector es faci una composició de quina és la història verídica a partir dels interessos i les contradiccions de cadascun dels supervivents. Una aposta arriscada. Veurem.

El text de Marlon James és certament exuberant i denota un treball impressionant. No descobreix res, però distorsiona l’aventura èpica tradicional amb un tel de cinisme catastròfic, poblant la novel·la d’antiherois amb anhels incerts. Rere la capa ferotge de violència, no obstant, escup sentències vitals i filosòfiques de gran contundència que interpel·len les conductes de la humanitat en un món cruel i decadent com el nostre, amb dards que apunten a la religió, el racisme, la degradació de la política o l’ecologisme. I, com sol passar, la foscor del cor del protagonista té una sola explicació: el desamor i la soledat. L’estima d’altres éssers, sovint els que es troben als límits com ell, és l’únic antídot per sobreviure.