“La gent és el poder, per això s’esforcen tant a controlar-nos”
Mai més continua el seu esclat estel·lar i aquesta tardor ens descobreix per primer cop en català Kameron Hurley (Battle Ground, Washington, 1980), una autora de ciència-ficció que ja ha guanyat dos premis Hugo, interessada especialment en els moviments de resistència i la guerra del futur. La Brigada Lluminosa és una història bèl·lica futurista que fa pensar en el clàssic Tropes de l’espai (1959) de Robert A. Heinlein
Després de diversos desastres climàtics, la Terra ha canviat radicalment. Les zones habitables se les disputen les corporacions en un seguit de guerres cruentes en què les grans empreses volen imposar el seu domini. Mart ha estat colonitzat pels humans des de fa dècades. Amb el temps, els marcians repoblen algunes zones devastades de la Terra, i hi funden colònies gràcies al desenvolupament de noves tecnologies. Però en un moment determinat les corporacions necessiten un enemic per consolidar el seu poder. Es tallen les comunicacions amb el planeta vermell. Un atac bestial anomenat El Fulgor fa desaparèixer dos milions de persones de cop de la ciutat de São Paulo. Les corpos en culpen els marcians, els àliens, i aquest és el missatge que traslladen a la població: els marcians, immigrants, ens han traït. Esclata un fragment de la lluna. La guerra és global.
La família de la Gina Dietz forma part de la carronya, és a dir, la classe social més desafavorida. Creix en la misèria, sense reconeixement de ciutadania. Quan els seus moren, decideix entrar a les forces armades de la seva corpo, anomenada Tene-Silvia, amb l’objectiu d’aportar alguna cosa útil al conflicte. Vol ser un paladí, un heroi.
Els primers compassos del llibre responen a un esquema molt previsible en què se’ns presenta la protagonista, l’entorn on viu, apunts del seu estatus i com entra a l’exèrcit i passa unes proves molt dures d’ensinistrament. Podria ser qualsevol relat militar conegut però en un entorn futurista. Fins i tot té algunes semblances amb el darrer llibre de Brandon Sanderson (Escuadrón, 2018): protagonista femenina que ha de treballar molt per assolir un cert reconeixement en un escamot militar. En aquest cas, però, la Dietz és un dels soldats d’infanteria que tasten una nova tecnologia que consisteix a viatjar d’un front a l’altre a través de la llum. La introducció d’aquest element atorga un gir de qualitat a la novel·la, i deixa de ser convencional.
El pessimisme cru respecte al futur del planeta i a la capacitat destructiva de la raça humana és demolidor
El fenomen de la descorporització és molt dur i deixa seqüeles remarcables als soldats, molts dels quals moren o pateixen mutilacions en el trànsit, a banda de trastorns psíquics. Cada “salt” implica desintegrar-se i tornar-se a materialitzar en un altre lloc. Ho anomenen “tecnologia corporativa de desplegament”. Cada missió és un viacrucis de patiment extrem, en què els soldats s’enfronten a la mort. Des d’aquesta òptica el llibre té molt de novel·la bèl·lica típica. Però la història de la soldat Dietz és diferent perquè els seus trastorns són deguts a què viatja en el temps. Cada cop que “salta” no només encara la pròpia mort pel risc del camp de batalla sinó que no sap ben bé en quin moment temporal tornarà. A mesura que avança la trama, es genera un trencaclosques monumental respecte a les relacions amb els seus companys i a l’estratègia per mirar de resoldre el conflicte, fins al punt que sovint la Dietz no sap contra qui o contra què està lluitant ni quant temps fa que dura la guerra.
El relat és molt dinàmic, ple de diàlegs i acció constant, lluita i violència, escenes dantesques, i és exigent en el seguiment de la línia temporal, un bucle que l’autora administra prou bé, intercalant pedaços d’un interrogatori a una presonera que el lector pot identificar amb la protagonista, i amb reflexions personals de la Dietz que permeten el lector anar desgranant el seu passat personal i el del planeta.
Des d’un punt de vista polític, els marcians (humans que han colonitzat Mart) se’ns presenten com societats igualitàries “comunistes”, mentre que les corporacions són el pur reflex del feixisme i l’autoritarisme, que lluiten entre elles a costa de vides civils. És molt paradigmàtic que el planeta ja no es coneix pel nom dels països sinó que són les empreses les que posseeixen determinats territoris per imposar el control sobre la ciutadania. El de sempre, vaja, però amb altres coordenades. El pessimisme cru respecte al futur del planeta i a la capacitat destructiva de la raça humana és demolidor. Amb referències a La guerra dels mons de H. G. Wells, la novel·lista reflexiona sobre la importància cabdal de la informació i com el control de la propaganda és (i ha estat sempre) clau per dominar la població.
El llibre és el relat en primera persona de la Dietz, que sovint s’adreça al lector amb fórmules del tipus “Deixeu-me que us expliqui…”. És significativa la construcció d’un personatge molt masculinitzat per l’entorn militar en què es desenvolupa, i que el llenguatge no ajudi a descobrir si és un noi o una noia fins al final. És un recurs que pot resultar confús perquè el lector es faci seu el personatge. Més enllà d’això, sí que cal subratllar el debat ètic sobre qui són els bons, sobre la capacitat de cada individu d’aportar el seu gra de sorra per una causa comuna, i sobre la recerca d’un mateix. Molt recomanable.
∞∞∞
Les Rades Grises 
2 pensaments sobre “La guerra del futur”