Ciutat de Mal, de Jaume C. Pons Alorda. Angle Editorial, 2019. 270 pàg.

“La literatura salva. Jo no vull el prestigi, jo vull engendrar nous mons”

Ser verge als 30 anys és lamentable? Això pensa el protagonista a la primera pàgina de Ciutat de Mal. Distopia, disbauxa, surrealisme, absurd, tragicomèdia… tot això i moltes més coses és aquesta novel·la de Jaume C. Pons Alorda (Caimari, Mallorca, 1984), poeta, traductor i professor d’escriptura creativa. Ciutat de Mal, que va obtenir el XXIX Premi Ciutat de Tarragona de novel·la Pin i Soler, és un exercici literari estrany, amb espurnes de brillantor i escenes delirants, inclassificable, que pot arribar a provocar un devessall contradictori d’emocions al lector. El títol Ciutat de Mal és el nom amb què anomenava la capital de Mallorca la generació literària dels anys 70, als quals en certa manera ret homenatge.

Amb aquest llibre l’escriptor torna al món creat a Faula (Ed. Lleonard Muntaner, 2012), que és present també en altres contes seus. Ens situa a la Ciutat, una urbs gegantina que ocupa tota l’extensió del planeta. El mar ha desaparegut fa temps, tot és ciment, i s’hi generen entorns artificials que imiten el que ja no existeix. Com en qualsevol argument distòpic, l’home és una espècie destructiva. És un món en guerra constant, l’atmosfera és de conflicte latent i sensació de perill. Un gran dictador, anomenat El Constructor, coarta les llibertats i sotmet la població a un control estricte: persones que desapareixen, censura, publicacions en paper prohibides, etc. Vist així, podríeu pensar que ja heu llegit aquesta història. Per això és important ressaltar la salsa de l’escriptura de Pons Alorda. L’aroma que desprèn, entre desenfadat, sarcàstic i extravagant, fa la novel·la diferent, absolutament allunyada de l’habitual.

Un dels punts forts és l’estructura. El llibre es divideix en capítols molt breus de tres protagonistes que es van succeint sempre en el mateix ordre.

El primer és el “jo” en primera persona que es podria identificar com un alter-ego de l’escriptor. És un jove que cerca poder desplegar la seva habilitat en l’escriptura, que sovint es qüestiona si el que escriu val la pena, però és l’única cosa que el motiva (a banda de perdre la virginitat). Tota la seva història passa en un dia frenètic en què el seu màxim desig és conèixer Iannis de Corfú, un autor cabdal. En la seva aventura desplega tot un estol d’escriptors que idolatra que pul·lulen al seu entorn i que formen l’elit literària de la Ciutat. El discurs del personatge es pot llegir com una mirada irònica vers l’ecosistema literari nostrat.

“És un exercici literari estrany, amb espurnes de brillantor i escenes delirants, inclassificable, que pot arribar a provocar un devessall contradictori d’emocions al lector”

El segon protagonista el tracta des de la segona persona del singular. “Tu” és una noia embarassada il·legal, no registrada. A la Ciutat hi ha controls natalicis estrictes i les embarassades lliures estan prohibides. Seguim les penúries d’una noia que desconeix la crueltat del món perquè ve d’un passat còmode, però s’intueix que ha viscut algun episodi truculent. Quan es troba més desesperada i sola troba refugi en un prostíbul on assistim a escenes absolutament surrealistes. El sexe, molt present en tota l’obra, esdevé excèntric, estrambòtic, excessiu, i tots els adjectius semblants que se us acudeixin.

I la tercera és “ella”, la geperudeta. És la serventa major de la mansió de la família Fulkna, una de les més poderoses de la Ciutat. És una mena de personatge de llegenda que ha esdevingut arquetip com un exemple de persistència. En el seu relat està preparant un gran banquet al qual assistiran les famílies més poderoses, amics dels Fulkna, i ha d’organitzar un tiberi a l’altura de les circumstàncies. A mesura que s’apropa el moment sabrem més sobre el seu passat i les intencions que alberga en el seu interior…

I, sense caure en l’espòiler perquè ens ho diu la contracoberta, les trajectòries dels tres personatges conflueixen en un final sorprenent, inesperat i ben original, molt ben travat.

Al contrari d’altres relats fantàstics en què la construcció del món és primordial, en el cas de Pons Alorda penso que el més important és la llengua. Tot i així, hi trobareu aspectes divertits com el Cuc d’Arrakis, una descomunal larva viva amb la qual es pot viatjar per les entranyes de la Ciutat, com una mena de metro orgànic. A la Ciutat sempre hi neva, faci fred o calor. Hi viuen animalons com grumpfs, muxis o merks. Es fabriquen aliments sintètics i noves espècies, com peixos clonats, per manipulació genètica, i els humans duen un codi de barres incorporat.

I, a banda de l’aroma que comentàvem més amunt, amb particularitats estilístiques com ara els diàlegs en format teatral, vull subratllar sobretot el domini del llenguatge i l’ús d’un lèxic embriagador que en algunes escenes concretes abunda en argot i usos dialectals, de manera que el lector es pot veure obligat (almenys a mi m’ha passat) a tenir un diccionari ben a la vora. En altres casos usa paraules inventades i construeix jocs divertidíssims com aquesta descripció d’uns menús: “Orelles d’esmut amb olivesca sintètica, xips d’ostràdel amb gargantues de perifanès i clirifois de pit de nuca dins d’una salseta de nyirifuà”, “permipameus farcits de pleripèndies”, “wotes daurades damunt d’una cascada absimal de flimitins”, “zalipamdòrnies torrades”, “llengües de dreps”…

Jaume C. Pons Alorda és un escriptor amb una forta personalitat. Us podrà agradar o no, però realment el que fa és diferent. Us pot semblar brillant o una anada d’olla. Com que jo encara l’estic paint després de la intensitat d’aquest llibre, us proposo algunes frases del primer personatge, l’escriptor, en què m’ha semblat que ell intentava definir la seva escriptura: “…una literatura que no necessiti res més que la seva pròpia existència per existir, entre l’èpica i l’absurd, l’aristocràcia i el neogrotesc, la meravella i el lletgisme, la glòria i la paròdia, la fantasia i l’hiperrealisme…”. “Jo vull una literatura anormal, anòmala, rara, diferent, tarada, extraordinària…”. “No és ciència-ficció, tampoc no és una fantasia…, sinó que és més realitat que el realisme que ens volen fer creure; el realisme és el gènere més fantasiós perquè neix de l’engany”.

Benvinguts siguin els escriptors joves i valents!

Periodista i gestor cultural

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Les Rades Grises

Una mirada a la literatura fantàstica

Llegendes de Catalunya

Just another WordPress.com site

Històries de la Serina

Contes, llegendes, mites i relats

Fantífica

Una mirada a la literatura fantàstica

Donde acaba el infinito

Una mirada a la literatura fantàstica

El Biblionauta

Els altres mons de la literatura catalana

SCCFF

Una mirada a la literatura fantàstica

Cròniques de Neopàtria

Una mirada a la literatura fantàstica

Un blog de ciencia ficción en busca de un nombre

Una mirada a la literatura fantàstica

Dreams of Elvex

Una mirada a la literatura fantàstica

Ciència i Ficció

Congrés internacional - L'exploració creativa dels mons reals i dels irreals

Ilium

Reseñas y otras cuestiones de variable interés

Les Contraportades

Un bloc, sobretot, sobre llibres

Funky Blog Medina

Una mirada a la literatura fantàstica

Rucs elèctrics

Una mirada a la literatura fantàstica

Catarsi

Revista de la SCCFF

No siga leyendo

Una mirada a la literatura fantàstica

Deprisa, Deprisa

Una mirada a la literatura fantàstica

%d bloggers like this: