“Les novel·les de més èxit les redacten escriptors electrònics”

QualityLand és una sàtira social del món en què vivim, que posa el focus en el consum desmesurat i en la tecnologia, i com aquesta influeix en la vida quotidiana, fent que cada cop tot sigui més gris i sense ànima. A QualityLand els algoritmes que acumulen les dades de les persones defineixen cadascú a la xarxa: què som, què ens agrada fer en el temps lliure, de qui som amics, amb qui practiquem sexe, a qui votem i, sobretot, què consumim. Els algoritmes, vet aquí la mare dels ous. L’alemany Marc-Uwe Kling (Stuttgart, 1982) que, a més d’escriptor, és cantant i actor, proposa una novel·la divertida i amena, en què tothom s’hi pot veure reflectit. L’autor col·loca un mirall davant del lector i li mostra un reflex −no gaire− distorsionat, una tragicomèdia del que ja som i d’allò en què ens podem convertir en aquest món de bits i pantalles.

Fa dècades que els mestres de la ciència-ficció han especulat sobre l’home dominat per les màquines que ell mateix ha creat −ens podríem remuntar a les lleis de la robòtica d’Asimov, i anar-los enumerant. Però Marc-Uwe Kling no s’insereix en aquest corrent. Parla de tecnologia perquè li serveix per a un propòsit, que no és altre que sacsejar consciències i posar sobre la taula problemes molt greus de la nostra societat, però des de l’òptica de l’humor.

La història se situa en un país denominat així, QualityLand, on les persones són classificades per nivells del 0 al 100, un concepte que ja havíem vist en algun capítol de la sèrie televisiva Black Mirror. El sistema classifica a partir de les dades personals, bàsicament econòmiques, socials, laborals, racials… La societat és absolutament classista i l’individu és un número. Els que estan per sota de 10 se’ls denomina “inútils”, i n’hi ha molts! Els bancs donen crèdit en funció del nivell i hi ha tota una sèrie de privilegis com més alt sigui el nivell. Per exemple, la policia pot escorcollar sense motiu qualsevol persona per sota del nivell 10. Són coses que, desgraciadament, ja passen!

L’encert de la novel·la és l’humor. Kling assoleix moments hilarants. El protagonista és en Peter Aturat, un individu solitari, apàtic i poc ambiciós −hom l’anomenaria un loser− que gestiona una premsa de ferralla, una de les últimes màquines que treballen sense programari. Allà arriben per a ser desballestats aparells de tota mena que no funcionen, perquè les reparacions estan prohibides per les lleis de protecció del consum. Però en Peter té bon cor, i li sap greu destruir-les. Els robots i dispositius diversos que ha salvat de la planxa esdevenen els seus amics, una colla d’allò més estrambòtica i divertida. Hi ha la Cal·líope, una escriptora electrònica en crisi creativa; en Romeo, un sexdroide desganat; la Carrie, un dron que té por de volar; en Mickey, un robot de combat amb estrès posttraumàtic; el Pink, un QualityPad de color rosa xerraire i revolucionari; i en Gutti, una impressora 3D que ja només imprimeix en 2D.

Qui remena les cireres a QualityLand? L’oligarquia de les grans empreses (ben real −busqueu els símils d’aquestes corporacions). TheShop, amb un exèrcit de drons que reparteixen a domicili productes que ja no cal encarregar, sinó que l’empresa et pot servir tot allò que desitges, perquè el sistema sap que ho vols. Quality Partner, la plataforma de cites online més gran del món, que promou un sistema d’aparellament sense defectes humans. Everybody, la xarxa social dominant. QualityCorp, el consorci que millora la teva vida… Tot passa per aquí. El món analògic és ja obsolet en tots els àmbits de la vida quotidiana.

Però un dia en Peter rep un objecte que ell no havia desitjat, i això encendrà una espurna que el durà a enfrontar-se amb els grans poders del seu món.

La situació d’en Peter s’entrellaça amb la campanya electoral en marxa al país, que té un atractiu nou perquè per primer cop un dels dos candidats és un androide, John of Us, nou líder del Partit del Progrés. Com a disputa bipartidista és una metàfora cínica de la campanya dels EUA, encara que Kling ataca durament qualsevol sistema polític occidental: l’analfabetisme de l’extrema dreta, les mentides dels socialdemòcrates, les manipulacions de les enquestes, l’estimulació dels sentiments en les campanyes, o la pròpia actitud de l’elector, mesell, que sovint vota contra els seus propis interessos.

Tot això enmig d’una crítica despietada també contra els mitjans de comunicació. Que les notícies siguin verídiques o falses ja no importa, només es busca que l’usuari faci clic per veure la publicitat. L’estupidesa ven, i molt. I en un dels programes més vistos, La veritat nua, la presentadora va despullada per als subscriptors que paguen.

En aquesta societat es va suprimir fa uns anys l’ensenyament de la Història, i als teatres passen coses com la programació de musicals ensucrats sobre Hitler o Mussolini. El menjar porqueria predomina. Hi circulen cotxes sense conductor, i existeixen tota mena d’intel·ligències artificials. Tothom té un assistent virtual amb el qual pot parlar gràcies a un cuc que s’instal·la a l’orella. Això sí, tot es mesura en funció de la productivitat. De fet, una altra constant del llibre és la crítica al sistema capitalista i al consum massiu que ho sosté tot. Els únics que hi planten cara són els “assaltamàquines”, grups radicals que viuen en territoris rurals desconnectats del “progrés”.

La novel·la està escrita amb gràcia, té ritme cinematogràfic (és fàcil imaginar-la en un film) i es llegeix ràpidament. La narració de cada capítol salta entre els personatges que van teixint la història, i entremig l’autor situa publicitat o notícies que ajuden a contextualitzar l’univers de QualityLand. En l’edició catalana de Periscopi, amb el seu segell de qualitat habitual, aquests interludis es troben en pàgines negres, per diferenciar-los del fil de la història.

QualityLand és moltes coses, també un intent de palesar la fal·làcia de la suposada democratització d’internet, que més aviat ha reforçat certs monopolis. És molt significatiu la quantitat de vegades que al missatge de la pantalla només es pot respondre OK. Com es pregunta un dels protagonistes, “vivim en una dictadura amb uns mètodes tan subtils que ningú nota que vivim en una dictadura”.

Absolutament recomanable per a tothom qui vulgui passar una bona estona. Però, sobretot, per al lector que després de llegir estigui disposat a rebel·lar-se −almenys una miqueta− contra les injustícies del sistema. Cada gra de sorra és important, no?

∞∞∞

T’ha agradat l’article? Subscriu-te a Les Rades Grises!