“T’estimo i t’estimo, i vull que descobrim què vol dir això plegades”

Les expectatives sovint poden jugar en contra d’una obra artística, sigui musical, teatral o literària, tant fa. En el cas d’Així es perd la guerra del temps, eren expectatives molt altes, pels grans elogis i els guardons rebuts. Ja se sap que els premis no poden ser l’únic criteri de valoració, però és que aquest llibre a quatre mans de la canadenca Amal El-Mohtar i l’estatunidenc Max Gladstone ha guanyat com a millor novel·la curta el BSFA (British Science Fiction Association), el Nebula, el Locus, l’Hugo i el Prix Aurora Award. Aviat és dit. Els editors de Mai Més han demostrat des del començament un olfacte fabulós, i ho han tornat a fer amb aquest llibre. A més, amb l’excepcionalitat que el volum va sortir en català al març i encara no ha estat traduït al castellà. Un fet inaudit fins fa dos dies en el panorama fantàstic de casa nostra.

Resumint, Així es perd la guerra del temps és una història d’amor epistolar. Aquest format clàssic de la literatura universal pren aquí una dimensió nova per la seva originalitat en la narrativa fantàstica. Dues protagonistes rivals i antagòniques, la Roja i la Blava. Enemigues acèrrimes en una guerra ancestral que es remunta a l’inici dels temps. La Roja treballa per a l’Agència, una xarxa tecnològica, distòpica, tècnica i mecànica. La Blava pertany a Jardí, un ens orgànic inserit en els elements naturals. Totes dues se’ns presenten com una mena de superheroïnes, amb les característiques pròpies de cada bàndol (la mecànica i la natura). Són espies, i les seves missions tenen com a objectiu alterar o propiciar esdeveniments que siguin favorables als futurs de les seves respectives faccions. Però s’enamoren. I només es poden comunicar a través de cartes, que s’envien de les formes més inversemblants per tal de no ser descobertes.

Avui no és molt popular parlar d’amor. Aquesta societat ens empeny a estar per sobre dels sentiments i qualsevol manifestació amorosa pot semblar cursi o nyonya. Doncs jo celebro que en aquest llibre diguin sovint “T’estimo”. Sí, som molt guais i tenim uns aparadors a les xarxes socials on només mostrem coses bones, però som febles, i necessitem que ens abracin, que ens estimin. No sé segur si aquest és el punt fort de la novel·la, però, en tot cas, sí que ho és la combinació d’aquesta relació sentimental −tràgica en certs moments, d’amor impossible− amb altres pilars clau: una estructura àgil, de capítols molt curts, que funciona com una partida de tennis, d’una protagonista cap a l’altra; i, sobretot, la prosa etèria i evocadora d’una fantasia que obliga el lector a imaginar més enllà del possible.

No busqueu en aquest llibre la típica aventura de salts en el temps. A veure. Sí que salten en el temps, i constantment. Des d’èpoques prehistòriques i escenaris mítics com l’Atlàntida fins a moments històrics computables com la Roma clàssica, l’Al-Andalus del segle IX, la Mongòlia de Genguis Khan al segle XII, l’Amèrica prèvia a la conquesta dels espanyols, un segle XXI amb guerra biològica, o futurs galàctics incerts. En les seves gestes, la Roja i la Blava corren amunt i avall i s’empaiten per la “trena del temps”. Un petit canvi en un determinat moment tindrà efectes al cap de centenars d’anys, fil amunt. Fils que van numerats, com si dues divinitats manipulessin l’existència de l’univers en un joc de taula.

La Roja i la Blava són espies enemigues en una lluita ancestral. La Roja treballa per a l’Agència, una xarxa tecnològica. La Blava pertany a Jardí, un ens orgànic

Les aproximacions a temps pretèrits o futurs en cap cas van acompanyades d’una descripció extensa, sinó que sempre són només apunts lleugers, amb la informació mínima per situar una acció concreta. Sovint les missions corregeixen suposats errors del sistema com, per exemple, que un home construeixi un motor de vapor sis segles abans d’hora, o que un pastor construeixi arcs sense pilars als murs de casa seva. Si no moren, canviaria tot. I elles sovint han de matar per salvar vides, vet aquí la gran paradoxa.

La singularitat del llibre rau en el ritme i en la seva abstracció. El text està impregnat d’un lirisme superlatiu, és poètic i molt imaginatiu. Atès que molt sovint la prosa no se sustenta en res físic ni palpable, el lector es pot sentir a estones perdut entre els fils del temps. És un llibre més de sensacions que de relat, que alberga en el fons un missatge profund i potentíssim que anima a la recerca d’allò que més anhelem, costi el que costi.

De fet, les protagonistes ens diuen que el món físic és només un de tants, i amb aquesta premissa els autors conviden el lector a fer un viatge oníric, molt original, sense dubte. Que estimula la imaginació del lector, cosa que és molt lloable i difícil d’aconseguir. Però, des del meu punt de vista, manca la consistència d’uns fonaments més sòlids on poder-se agafar per copsar el conjunt de la història. Com un acròbata, pots trobar-te sense xarxa si no agafes a temps el trapezi.

Una última reflexió que a mi em serveix per qüestions professionals. Personalment treballo en un museu i he organitzat moltes exposicions d’art abstracte. Alguns visitants surten de la sala decebuts perquè no han entès el que l’artista volia transmetre amb les seves obres no figuratives. I vet aquí la qüestió. El llenguatge abstracte, com la música, no cal entendre’l. O t’arriba o no t’arriba. No cal racionalitzar-ho tot tant. O et fa sentir coses o no. O et commou o no.

Així es perd la guerra del temps fa sentir, tot i que no és l’exposició que jo aniria a veure.

∞∞∞

T’ha agradat l’article? Subscriu-te a Les Rades Grises!