“El destí inevitable del poder era ser assetjat”
El Messies de Dune (1969) és la primera de les cinc seqüeles d’una de les sagues de ciència-ficció més venerades. Aquest segon llibre de les cròniques de Dune va aparèixer originalment en format seriat a la revista Galaxy com a pont d’un tercer llibre que tancava la trilogia. En aquell moment –com recull el pròleg de Brian Herbert, fill de l’autor, que ha escrit diversos llibres del mateix univers– va resultar la “novel·la més incompresa” de Frank Herbert (1920-1986), tot i que l’evolució de la sèrie amb el temps va posar les coses a lloc. Duna Llibres l’ha servit per primer cop en català amb traducció de Lluís Delgado.
La història continua dotze anys després de l’ascensió de Paul Atreides com a Paul Muad’Dib, l’emperador religiós que ha entomat el poder d’Arrakis, Dune, colonitzant amb ell la pràctica totalitat de l’univers conegut. Com recordareu, Arrakis és el planeta que produeix la droga anomenada melange, l’espècia que atorga poder de consciència, augmenta els anys de vida o permet, entre d’altres, habilitat per pilotar una nau per sobre de la velocitat de la llum. Paul Atreides esdevé el gran profeta entronitzat, però la jihad descontrolada l’aboca al fracàs, i El Messies de Dune il·lustra la degradació progressiva d’aquest líder carismàtic, la decadència del poder, i com aquesta pot arrossegar tota una societat. En certa forma, el que havia de ser una civilització utòpica es va transformant en un ocàs de violència. Aquesta “incomprensió” que assenyala Brian Herbert ve precisament de la feblesa de l’heroi, que capgira les expectatives habituals.
El llibre narra una conspiració per derrocar el líder. L’home considerat un semidéu que lidera les legions del poble frémen mostra signes de feblesa, i al seu voltant es genera una conxorxa per eliminar-lo. Un joc de trons, en definitiva. Des d’aquest punt de vista, no és una novel·la d’aventures sinó que és un text lent que cal mastegar, amb contingut polític i que requereix una immersió en l’univers complex de Dune, per copsar les particularitats socials i tecnològiques d’aquest món.
La situació familiar del Muad’Dib no ajuda. El seu matrimoni de conveniència amb l’Irulan està en crisi, i desconfia de la princesa consort perquè la considera un peó de la Bene Gesserit, la germandat que exerceix de contrapoder; per altra banda, ha lliurat el seu amor a la Chani, la seva amant, i la trama adquireix tints medievals per la importància que l’emperador tingui un fill hereu i perpetuï, així, els gens Atreides. Completa aquest triangle femení la seva germana Alia, sacerdotessa.
“Si necessiteu adorar alguna cosa, adoreu la vida, tota la vida, fins l’última engruna que s’arrossega per terra! Tots compartim aquesta bellesa”
Paul Muad’Dib Atreides
Un dels temes del llibre és la soledat del líder, que se’ns presenta com un home taciturn, que accepta amb resignació i fatalisme un destí inevitable, i que ha de suportar el pes de la profecia que el va enaltir i de les seves pròpies visions. El desgasten els abusos de la seva gent en una guerra religiosa, el fracàs de la transformació ecològica i social, i se sap envoltat d’escurçons que reclamen el seu cap en un complot latent. La soledat és també no sentir-se comprès, no poder confiar gairebé en ningú i haver de prendre decisions impopulars per “protegir” la seva gent i el seu reialme. Aquesta mirada introspectiva a la identitat i l’evolució del líder i protagonista és un dels aspectes més interessants del llibre. En aquest viatge, el Paul més humà reivindica l’eternitat del moment present i evoca reflexions tan potents com aquesta: “Si necessiteu adorar alguna cosa, adoreu la vida, tota la vida, fins l’última engruna que s’arrossega per terra! Tots compartim aquesta bellesa”.
Relacionat amb aquesta mirada endins, un pilar cabdal de la història és el retrobament de Paul Atreides amb Duncan Idaho, geni militar que va ser el seu mentor quan era un nen, que reapareix en la forma d’un “ghola”, és a dir, una mena de mort ressuscitat amb el mateix aspecte físic, però sense la càrrega emocional de la persona que havia estat o, almenys, no tota. L’interrogant de la trama és quin paper jugarà aquest cavall de Troia promogut pels enemics del Muad’Dib.
El Messies de Dune insisteix en un afer intrínsec a l’espècie humana de tots els temps com és la gestió del poder, en aquest cas tant per part dels dirigents com dels seus seguidors. Herbert posa el lector en sintonia amb un líder amb clarobscurs, amb qui pot sentir empatia, assistint a la seva decadència, en què sobresurten elements com el perill de l’orgull i l’excés de confiança. També cal subratllar la reflexió al voltant d’una aliança que mai ha aportat coses bones, com és la confusió entre religió i govern. El component messiànic de l’heroi ho porta implícit. La crònica de Dune s’ambienta en un hipotètic futur llunyaníssim, i en alguns compassos de la novel·la no hi falten referències a un passat remot de l’antiga Terra, “l’alba dels temps”, amb noms com Genguis Khan o el mateix Hitler. En quin nivell situarem Paul Atreides i la seva aura mitològica?
Gran feina de Duna Llibres
La reedició de Dune en català a final de 2021 va marcar l’inici del projecte de col·laboració entre les editorials Raig Verd i Mai Més, que en la brillant travessa de Duna Llibres continuen treballant amb nous títols com La fi de la infància, d’Arthur C. Clarke –de qui també s’ha recuperat Encontre amb Rama–, o Fundació i Imperi, seguint la Trilogia de la Fundació, d’Isaac Asimov. Altres títols recents són El món resplendent, de Margaret Cavendish, i La nit de l’esvàstica, de Katharine Burdekin. Un aplaudiment per a les editores per la cura i el tacte amb què estan tornant aquests clàssics, alguns inèdits en català fins ara, amb dissenys, il·lustracions i traduccions que conformen llibres excepcionals. Per molts anys!
∞∞∞
Les Rades Grises 