“El passat és un àngel cruel”

Edgar Cotes (Balaguer, 1997) és un nom a l’alça en el petit món del fantàstic en català. Polifacètic i molt actiu, és autor, traductor, corrector i divulgador del gènere. Després de diversos contes i de la novel·la Cordegel, fa poc acaba de publicar Un àngel cruel, el seu treball més ambiciós fins al moment, i també el més personal. L’editorial Spècula continua la seva aposta digna d’elogi de fer d’altaveu exclusivament d’escriptors de gèneres fantàstics en llengua catalana.

Un àngel cruel és una novel·la d’horror sobrenatural que narra les vicissituds d’una família de tres membres. Un pare i els seus dos fills adolescents canvien de domicili i abandonen Barcelona per anar a un poble de Lleida cercant tranquil·litat i un canvi d’aires. Tots tres estan fugint d’un dolor terrible, com és la mort de la mare, durant la pandèmia. Cadascun d’ells arrossega les seves pròpies motxilles, encara que la trama recau sobretot en el fill més jove. El poble on van a viure, Riucorb d’Urgell, és inventat, però dona a l’autor ponentí l’avantatge de jugar a casa, per dibuixar un ambient geogràfic que coneix molt bé. Tot i que no és ben bé un text sobre cases encantades, la masia vella on van a viure hi juga un paper important, atès que fets luctuosos ocorreguts en el passat s’hi manifesten.  

A nivell estilístic, Cotes atorga al relat dues característiques que li donen personalitat. En primer lloc, està narrat en segona persona: el personatge de l’àngel cruel és una presència fantasmagòrica amenaçadora que habita a la casa, i que parla als protagonistes com si fos una veu interior de malson. I, en segon lloc, l’estructura, clarament dividida en tres parts, una per a cadascun dels personatges: l’Íria (la germana gran), l’Èric (el petit) i l’Ignasi (el pare). Cada bloc transmet la mateixa història (com arriben a la casa i els fets terrorífics que s’hi desencadenen) des de la vivència de cadascun.

La part més contundent és la de l’Èric, un adolescent de setze anys que no ha paït l’assetjament escolar que va patir durant anys, i que no ha pogut compartir ni trobar caliu en el seu pare. Se sent trepitjat, miserable i amb l’autoestima per terra, mentre el pitjor qualificatiu ressona al seu cap: “ploramiques”. Un recurs dramàtic que reforça el dolor del noi és la repetició infinita de l’expressió “Estàs sol. I t’odien”, tot seguit, en diverses pàgines. La mateixa tècnica l’utilitza també amb el pare: “Ets un mal pare i ara estàs sol”. Edgar Cotes parla de la soledat com un estat d’aïllament i incomprensió que afecta durament l’estat emocional de les persones.   

Una altra característica d’Un àngel cruel rau en l’àmbit geogràfic de la història. L’autor fa que els personatges locals s’expressin en el dialecte que els és propi, un element que atorga versemblança i personalitat a la novel·la. Com ja va fer Elena Bartomeu a Fòrvid, el territori lleidatà esdevé escenari inquietant, amb personatges que corren entre camps de panotxes, emulant Stephen King. “Lleida és el Maine català”, deia en broma l’autor. Fins i tot un gos que hi apareix es diu King. Cotes també elogia altres referents de la literatura de terror com Lovecraft o Shirley Jackson.

El llibre marca un salt endavant en la trajectòria d’Edgar Cotes, amb un text madur i compromès que augura un futur prolífic a un escriptor molt jove. En un exercici admirable d’honestedat, valentia i també catàrtic, l’autor aboca en aquest llibre una experiència autobiogràfica que explica en l’epíleg i que ha anat comentant en diferents entrevistes de promoció del llibre, com és l’assetjament escolar que va patir a l’institut. Cotes confessa que aquells fets van marcar la seva identitat i que també va ser el que el va empènyer a escriure: la literatura va esdevenir refugi. El fantàstic pot ser un camí per exorcitzar fantasmes particulars. Bravo!   

∞∞∞

T’HA AGRADAT L’ARTICLE? SUBSCRIU-TE A LES RADES GRISES!