“No em pagaven per pensar, em pagaven per fotre mastegots”
Cordegel és la primera novel·la d’Edgar Cotes (Balaguer, 1997). Autor jove i debutant. Per al gran públic, un novell desconegut. Però, per a qualsevol aficionat a la fantasia en català, una de les persones més actives del fàndom. Un veterà del gènere. Autor de relats en diferents compilacions, articulista, traductor i omnipresent a les xarxes. Però sí, en definitiva, debuta en la novel·la amb Cordegel, una història que barreja fantasia i ciència-ficció i que s’integra en aquest projecte esbojarrat anomenat “Concili Fetiller”, en què Edicions SECC ja fa uns quants anys que alimenta la sana utopia de publicar fantasia escrita en català. Aquest grup és una aventura híbrida en què s’hi mesclen el gènere clàssic d’espasa i bruixeria –tot i que amb voluntat de renovació–, el rol, la mitologia nostrada, la ciència-ficció, i on hi té un pes específic també la il·lustració. En aquest cas, amb l’obra de Laia Baldevey, que encaixa com anell al dit en aquest llibre.
I Cordegel, precisament, té el seu embrió en aquest actiu grup de friquis lletraferits. A Les cròniques del Concili fetiller. Arcana (SECC, 2019), Edgar Cotes hi va publicar La carn vol carn, un relat protagonitzat per una caçadora de monstres irreverent i malparlada, la Rhedynn, que ha acabat essent, com alguns reclamàvem, la gènesi d’un text més llarg i elaborat. És un personatge que Edgar Cotes va situar també al relat Carn de canó, aparegut a Cartografia del Planeta Goblin (SECC, 2020).
No és fàcil parlar d’aquest llibre curtet sense revelar material sensible d’espòiler. Per tant, quedeu-vos amb això: sembla fantasia èpica de tall clàssic, amb una missió que reunirà la Rhedynn amb el seu antic mentor, en Gideon. Però alguna cosa surt malament. I a partir d’aquí apareixen diversos ingredients de ciència-ficció que esmicolen l’esquema medievalitzant que teníem al cap a l’inici, i l’autor ho capgira totalment al final.
La Rhedynn és una heroïna diferent. És una mercenària, una caçadora de monstres, que ostenta uns poders particulars: és una fetillera psíquica, capaç de manipular les emocions. Però quan no està matant bitxos, bàsicament s’emborratxa i practica sexe, amb homes i amb dones. No és, en absolut, una novel·la juvenil. Aquest aparador frívol de la protagonista fa que la història prengui un to lleuger. Cotes no enganya ningú: vol que el lector s’ho passi bé i ofereix un relat explicat com els contes a la vora del foc, viu com la narració oral, amb acció, màgia, misteri i contínues interpel·lacions col·loquials cap al lector. La protagonista, que parla en primera persona, s’hi adreça constantment, fent giragonses entre el relat present i la seva infància, dura i salvatge. Però justament aquest posat groller i superficial planteja un problema, i és que resta dramatisme a la història.
Cotes té al cap tantíssimes lectures d’altres mons, que el lector hi trobarà més d’un “ou de Pasqua”. Referències a Tolkien, Pratchett, Sapkowski, Fritz Leiber… El més interessant de Cordegel és la hibridació de gèneres que proposa, en consonància amb la tendència natural dels nostres temps, en què els límits es desdibuixen perquè no hi ha una única manera d’enfocar allò sobrenatural. Per això cal subratllar el trencament absolut de tots els vells tòpics. Ni testosterona, ni èpica grandiloqüent. I moltes, moltes sorpreses inesperades.
El text avança àgil i fresc, ben estructurat, ben escrit. És una novel·la molt curta perquè Cotes és un acèrrim defensor de la literatura breu. En conseqüència, la construcció del món –el planeta Noctiluca– és també molt sintètica, i això té unes limitacions. Res és el que sembla en aquest univers, i els girs que proposa l’autor són ben originals, però tinc la sensació que, acostumat als formats mínims, l’escriptor revela massa coses de gran calibre de la trama en molt poc espai.
Tant de bo que sigui la primera novel·la de moltes més, Edgar!
∞∞∞
Les Rades Grises 
Un pensament sobre “Un híbrid fantàstic”