“El món és hostil i el vivim a batzegades”
Potser algú ha sentit per primer cop el nom de Raquel Casas Agustí (Vilanova i la Geltrú, 1974) arran de Ferida, que va merèixer el 50è Premi Joaquim Ruyra de narrativa juvenil en la passada Nit de Santa Llúcia. O potser ja la coneixíeu per la seva extensa trajectòria com a poetessa. I ara escriu ciència-ficció? Pagès ha inclòs en la seva col·lecció porpra i plata Glitch, que va guanyar el Premi de novel·la breu Ciutat de Mollerussa de 2023. Glitch és moltes coses. Podria ser la primera novel·la de Casas, però també podria ser una suma de relats. És un llibre diferent, de gran personalitat, experimental i juganer, en què l’escriptora deposita amb ironia fresca una mirada crítica i sarcàstica de la societat contemporània.
La Guisla va perdre el pare i una cama en un accident de trànsit quan era una nena. És un fet que l’ha marcat profundament en tots els aspectes de la vida. Ara ha aparegut l’última tendència en extremitats biòniques i és seleccionada per rebre el nou implant pseudoorgànic que ha de substituir la vella cameta de plàstic. Aquest és el tret de sortida del llibre.
L’autora ens avisa que es tracta d’una novel·la “circular”. Que es pot començar per on es vulgui. Els 84 capítols, curtíssims, desenvolupen la història de la Guisla, entrellaçada amb la d’un altre personatge, el Yasuhiro, un noi japonès clonat (còpia biònica del Yasuhiro real, que va morir amb dos anys). És un hikikomori, un adolescent que no surt mai de la seva habitació, fins que surt.
Raquel Casas aborda amb astúcia —però també amb fatalisme— una deshumanització social marcada per la incomprensió, la soledat i la nul·la transcendència espiritual. En l’era en què els humans estem més hipercomunicats, la comunicació és la principal mancança. L’escriptora ens presenta una protagonista que lluita per trobar el seu lloc al món com una esguerrada, rebutjada per la seva imperfecció, coixa des de l’adolescència, arrossegant el trauma de l’accident, i que té una feina que detesta netejant en un hospital. El recorregut vital —dramàtic— dels protagonistes proposa reflexions dures sobre les relacions familiars, l’amistat, la sexualitat, i també aspectes de molta actualitat com els efectes de la tecnologia en el desenvolupament actual.
A nivell formal, Glitch és un artefacte literari molt poc convencional. Els capítols no se succeeixen cronològicament. Uns, en primera persona, són la narració de la Guisla. Altres, en tercera, són la història del Yasuhiro, a qui coneixem al començament com el professor d’ikebana. Entre mig s’hi barregen estils i formats d’allò més divers, conformant un engranatge viu, a voltes divertit, a voltes estrambòtic, sempre intens. Casas pot saltar d’un capítol en prosa perfectament normal a un altre de teatral, amb anotacions d’escena i diàlegs; o descriure la recepta del bull de tonyina; o un altre capítol que sigui un text literal de la viquipèdia; o l’explicació d’una fórmula matemàtica; o la lletra d’una cançó de Led Zeppelin; o una cita de Ramon Llull; o un article tret d’una revista (n’hi ha un molt apropiat de la Carme Torras, per exemple, en què parla de robòtica); o una enquesta de conducta a un dels personatges, etc.
A més utilitza recursos com ara repeticions abusives d’un mateix paràgraf (per simular l’scroll de pantalles mirant el Tik-Tok); o repeticions d’una mateixa frase —amb fragments en majúscules— per intensificar un sentiment feixuc; o repeticions en què bona part del text està ratllat…
(Parèntesi. Un apunt local: les referències al bar Múrcia i el Bartolo, o amb menor pes, al Mas de l’Artís, són geolocalitzacions en l’espai i en el temps que només poden copsar vilanovins d’una determinada generació. Són només detalls minúsculs que generen un somriure còmplice. Al llarg del llibre, no obstant, queda clar que la història passa a l’entorn de Barcelona).
La paraula “glitch” es pot definir com un defecte de programari en un videojoc, o un error vinculat a l’àmbit informàtic. Si fem cas de la cita inicial que recull Raquel Casas, hem d’entendre el mot com un “accident feliç”, “l’orgasme digital en el qual la màquina emet un sospir”. Vist així, s’entreveu un bri d’esperança per al gaudi de breus instants, encara que el contingut general de l’obra és força trist i desesperançador. Casas ho matisa amb grans dosis d’ironia i humor, que esdevenen com un segell personal, eines que esmorteeixen la crítica corrosiva cap a una societat malalta.
Glitch palesa el bon ofici de Raquel Casas i la seva capacitat per jugar amb el llenguatge i els formats per configurar una història que va encaixant com les peces d’un Tetris. Una obra d’aquelles que costa de definir i de classificar. Pagès publica el Premi Ciutat de Mollerussa, i l’avinentesa del guardó ha permès incloure aquesta obra en la veterana col·lecció de ciència-ficció. Benvinguda, doncs, Raquel, i tant de bo que sigui la primera de moltes més!
∞∞∞
Les Rades Grises 