“Tot plegat és surrealista! Estic parlant amb un mosquit”

Chronos estrena nova col·lecció amb La innocència dels mosquits, del guionista Aniol Florensa (Vilassar de Dalt, 1987), autor de títols com Lladrucs a les estrelles o L’últim esmolet. No és cap espòiler dir que la protagonista de la novel·la, Sara Cocuyo, es converteix en mosquit. Passa a la línia tres. I el que segueix és l’inici de la història. Com és capturada, separada de la seva filla nounada i condemnada per un suposat acte terrorista contra Tick Corp., empresa que ostenta un gran poder a l’illa-estat de Bojiba.

Ben aviat apareixen referències conegudes, com l’oceà Atlàntic, cosa que ens indica que la història passa en el nostre món, encara que, com anirem veient, una mica esbiaixat. Bojiba és un mirall distorsionat de la Cuba de Fidel Castro. La trama de La innocència dels mosquits succeeix entre 1950 i 1970. Els EUA són els Estats Unificats de Nestlàndia (EUN), i cobegen el control de l’illa pel seu valor estratègic i les seves explotacions petrolieres. Bojiba és un polvorí polític, i està dividida entre els que donen suport als nestlandesos i el Moviment Corasí, que vol expulsar els imperialistes. Tota la trama sacseja la revolució cubana, reescrivint-hi a sobre com un palimpsest, barrejant líders i proclames de personatges reals com Emiliano Zapata amb d’altres d’inventats, esmentant països verídics que es mesclen amb altres de transformats, i episodis històrics com la colonització espanyola, la Segona Guerra Mundial, la crisi nuclear i la Guerra Freda, encara que el rival comunista no és la URSS sinó la Unió Socialista Kot (USK). En alguns compassos, aquest batibull pot generar certa confusió, perquè el lector no sap si assisteix a una ucronia, que no ho és ben bé, sinó un thriller geopolític de ciència-ficció ambientat en un context històric recent.

A Bojiva es produeix una catàstrofe sanitària, una epidèmia de dengue —aquesta també inspirada en fets reals— que provoca milers de morts, i el govern ho resol amb una pluja d’insecticida per eliminar els mosquits que en causen la infecció. Aniquilar els mosquits vol dir que s’extingeixen tots els insectes, i això genera una crisi mediambiental descomunal perquè tot l’ecosistema se’n ressent i l’illa esdevé un erm. La solució d’aquest règim de barbàrie, amb l’ajut de l’empresa Tick Corp., és l’invent terrorífic d’un conjunt de màquines per practicar la “insectització” com a espectacle públic. Així, als dissidents polítics, condemnats que no encaixen en el sistema, vagabunds i malalts terminals se’ls dona una “segona oportunitat” convertint-los en insectes per repoblar l’illa.

Un aspecte interessant d’aquest argument insòlit és que la persona humana convertida en insecte manté la consciència intacta. Així doncs, la Sara, que com a mosquit té una vida de només set dies, comença un compte enrere frenètic per intentar demostrar la seva innocència i salvar la seva filla de la tirania. Aquest tram de thriller descontrolat és absolutament boig, divertit i tràgic al mateix temps, perquè l’autor aconsegueix submergir el lector en un escenari de dramatisme absolut: la Sara lluita a mort pel seu país, desesperada per salvar la filla perduda… i això ho fa amb forma de mosquit, amb escenes tan surrealistes com quan es comunica amb el seu company escrivint en codi Morse a la paret sucant amb la probòscide salsa de l’estofat per fer-la servir com a tinta. Bestial.    

Tota la novel·la transcorre al voltant de la qüestió política, de les esbatussades pel control del govern i el poder econòmic, i de les implicacions personals de la protagonista, encara que l’autor hi dibuixa també un fil emocional que connecta amb la consciència mediambiental i la dignitat de la gent autòctona.

El to del llibre és dinàmic, bandarra, amb un ritme intens i a estones agressiu i salvatge, amb escenes rocambolesques, però sempre amb aquell punt de sensibilitat difícil d’assolir per raons òbvies —la humanització dels insectes—, però Florensa reïx, i aconsegueix l’empatia del lector amb el rerefons de la història familiar i sentimental de la protagonista. La novel·la s’estructura en dues veus temporals. El temps de la Sara, en un present viu i cinematogràfic, i els continus salts enrere per saber d’on venim, en passat, que es van intercalant. I el narrador —el propi autor?— és actiu i s’adreça al lector amb expressions del tipus “em sap greu atabalar-los amb tants noms…”, “estimats lectors i estimades lectores, arribats a aquest punt els recomano…”, “Recorden que n’hem parlat a l’inici…”, “…ningú en recordarà el nom; ni tan sols jo, ja em disculparan”.

Nova col·lecció

Casualitat o no, a la Sara, la protagonista d’aquesta novel·la, li han parat un Parany, que és el títol de la nova col·lecció que Chronos enceta amb aquest llibre, i que contindrà només obres escrites originalment en català. Seguirà tractant literatura de gènere, però amb un espectre ampli, incorporant, per exemple, hibridacions amb el thriller, com en aquest cas. Els editors de Chronos, que van engegar el seu viatge l’any 2019 amb traduccions de clàssics de la ciència-ficció, ja havien donat veu a autors en llengua catalana a la col·lecció Gatzara que, de moment queda en pausa, tot i que no substituïda. L’objectiu ara és treure un nou títol anual de Parany al mes de setembre, aprofitant el marc de La Setmana del Llibre en Català. L’any 2025, serà el torn de Titans, d’Albert Font, autor de L’hereu de la mort (Obscura, 2022). A més, Parany serà també la col·lecció que acollirà les publicacions relacionades amb el Premi Bagaleu de ficció climàtica que Chronos organitza conjuntament amb la Fundació Bomosa d’Andorra. Els relats guanyador i finalista es publicaran en un únic volum que també veurà la llum al mes de setembre. Un parany, doncs, ben recomanable!

∞∞∞

T’ha agradat l’article? Subscriu-te a Les Rades Grises!