“Si sabéssim quan hem de morir, la gent viuria vides millors”

Segador és una obra idònia per tancar l’any. És el moment de fer balanç, de revisar la collita simbòlica de l’existència, de preparar el terreny per tornar a sembrar. Segador ens convida a parlar d’un tabú com és la mort, del cicle infinit de renovació del qual formem part temporalment. Sense segador no hi ha collita. Terry Pratchett (1948-2015) va escriure Reaper man l’any 1991. Fa poc ha arribat traduït al català gràcies a l’extraordinària tasca de Mai Més, que continua aportant dosis del Discmón, i ja en van una dotzena. Segador és el segon volum de l’arc de la Mort després de Morth, i l’identificareu pel color groc del llom i pel logotip del rellotge de sorra emmarcat amb dalles. Com sempre, excel·lent la traducció d’Ernest Riera i el treball gràfic de Marina Vidal.   

Bobinal Poons, el mag més vell de la Universitat No Vista, és a punt de morir. Però alguna cosa falla i el moment de perir no es produeix, malgrat intentar-ho fermament en diverses ocasions. Fins i tot és sepultat, però res. Esdevé un no-mort, una mena de zombi, però, paradoxalment, amb els sentits molt més desperts i actius que quan era un ancià. I els mags, astorats, descobriran que el de Bobinal Poons no és un problema puntual, sinó que alguna cosa important s’ha desequilibrat en l’univers.

La qüestió és que la Mort s’ha aturat. Res s’emporta la força vital quan arriba a la fi i es multipliquen tot de fenòmens estranys: poltergeists, coses que es descargolen soles, objectes que es mouen, proliferen les males herbes, fins i tot els renecs cobren vida, en forma de coses espantoses que apareixen del no-res. Tot palpita, i no és màgia, no són els déus, sinó que és vida desbordada.

Mentre l’Arxirector Mustrum Ridcully i els seus acadèmics intenten esbrinar l’origen del caos, Bobinal haurà d’entomar la situació i esdevindrà el líder d’una aventura esbojarrada per restaurar l’ordre de les coses, i ho farà acompanyat d’una colla ben estrafolària anomenada Club Començar de Zero, on hi ha un home del sac, persones llop i vampirs.  

Què ha passat amb la Mort? Perquè la Mort no es pot abolir. Algú altre la substitueix? Es deixa d’oferir el servei fins que hi hagi un altre candidat? Doncs resulta que la Mort de cop i volta té temps per “gaudir de la vida” en una mena de vacances no desitjades. La Mort s’instal·la al Discmón, adopta el nom de Bill Porta i coneix la senyoreta Renata Escapolar, amb qui treballarà a la seva granja (vet aquí la imatge de la coberta).

Com és habitual, l’humor impregna tot el relat de Pratchett, amb més versaletes que mai —com sabreu, les versaletes és la tipografia que usa l’escriptor quan intervé la Mort. És un personatge ja conegut pels lectors de Pratchett, omnipresent en totes les novel·les. Aquí cal notar també el recorregut que ja portava el Discmón quan es va publicar aquest llibre, fins al punt que alguns personatges citen El meravellós Maurice i els seus rosegadors il·lustrats, fent referència a una cosa que va ocórrer “l’any passat”.  

La novel·la ofereix una reflexió mordaç, ben pertinent, sobre l’ús que fem del nostre temps, que és l’únic que tenim: el moment d’estar vius. La història és amanida amb tot d’escenes absurdes, però l’autor critica el fer les coses a correcuita i incideix en l’estrès de la societat “actual” —més vàlid encara 35 anys després—. “Els vius mai no s’assabenten ni de la meitat de coses que passen de debò, perquè estan massa enfeinats vivint. […] Com poden suportar estar vius?”

El de Segador és un Pratchett bromista que deixa anar frases com aquesta: “Només hi ha dues coses segures: la mort i els impostos, i els impostos no són el pitjor, perquè com a mínim la mort no et passa cada any”. Però és un Pratchett sensible, que deixa anar un enamorament en aquesta història. I és un Pratchett profund, que reflexiona sobre donar als altres part del teu temps, que no és més que compartir la vida, o rumia sobre el rastre que queda de la persona després de la mort, com la veritable existència va més enllà del temps que som vius.

∞∞∞

T’ha agradat l’article? Subscriu-te a Les Rades Grises!