“Les meravelles més fastuoses són fruit de la gentilesa i no pas de l’heroïcitat”
Imagineu un planeta que és un oceà, el Granblau. Imagineu un ésser colossal, un tità, lleugerament geperut, que camina lentament —fa un pas sencer cada deu o dotze dies— per aquest mar que tot just li cobreix els turmells. Ell és en Nosaür. I damunt d’ell, adaptats en cadascun dels plecs del seu cos, hi viuen els humans. Aquest és el món que planteja Albert Font en la seva nova novel·la, Titans, una barreja de fantasia i ciència-ficció en què aborda temes com el dol i la culpa.
Amb aquesta novel·la, l’editorial Chronos engreixa la incipient col·lecció Parany amb obres originals en català, a punt de publicar també el Premi Bagaleu, amb un format doble que incorpora el guanyador i finalista en un únic volum: L’efecte taca d’oli, de Jordi Escoin, i Infestació, d’Eduard Martí.
Només de llegir la sinopsi de Titans, ve al cap de seguida el darrer llibre de Roger Coch, Les terres dels cossos que es desfan (Spècula, 2024). Tots dos comparteixen un món que té forma de cos humà —en el cas de Coch és una deessa estirada, mentre que Font imagina un cos en moviment— i una protagonista femenina que emprèn un viatge de creixement personal. Les històries no tenen res a veure, però sobta la coincidència. En tot cas, els dos són molt recomanables.
La Ranriu viu a l’espatlla dreta del tità i és filla d’una família d’apotecaris remeiers. Té dinou anys, és una noia inconformista, curiosa, imaginativa i somiadora. Però arrossega a dins el dolor per la mort de la seva germana petita. Per curar un mal interior buscarà respostes a l’exterior.
La construcció del món que planteja l’escriptor és molt interessant perquè és un univers que configura la psicologia dels protagonistes. La vida com a paràsits del tità no és fàcil. Són comunitats que tenen poques nocions d’un passat remot i que, en certa manera, són presoners perquè no hi ha enlloc on anar fora del cos del tità. Els ciutadans (nosaüris) han habitat les zones on la caiguda és més improbable, i es desplacen amunt i avall amb un sistema d’ascensors. Un monstre anomenat El Sentinella vigila que cap artefacte en surti, i algunes persones, per avorriment o tristesa, s’acaben suïcidant saltant al mar.
Un altre element curiós és el de l’alimentació; malgrat que es conreen alguns trams del cos i també hi ha pesca, la nutrició es fonamenta en un líquid anomenat mesclissa. El tità està connectat per la boca a un tub-corretja celestial, el fildorcador, des d’on raja la mesclissa, el suc màgic que l’alimenta. Els nosaüris viuen de les sobres que cauen del tub. I aquesta “corretja dels déus” fa del tità també un presoner condemnat a vagar per l’oceà.
Albert Font desplega un devessall de lèxic enorme i narra amb un estil poètic carregat de musicalitat. La seva prosa flueix com una dansa
En aquest context, la Ranriu, esbojarrada i aventurera, vol aconseguir com sigui sortir del tità i explorar el món, perquè alguna cosa dins seu li diu que encara pot trobar la seva germaneta perduda. La seva dèria passa per arribar a Xarriscombar, la ciutadella de les respostes, a l’orella dreta del tità. És l’inici d’una aventura increïble i fabulosa. Malgrat que pares i amics l’hi volen treure del cap, argüint que també hi ha orgull i encís a fer coses petites, i que les fantasies no curen, la Ranriu se sent atrapada, pensa en gran, i simbolitza la lluita contra l’estancament, contra la curiositat adormida i el fer-ho tot per costum. Prou de propòsits petits i miserables. I en aquest viatge toparà amb un amic inesperat, l’Ulmar, un jove estudiant prudent i responsable, un contrapunt ideal a la seva naturalesa explosiva.
Malgrat que la protagonista té dinou anys, la seva actitud té un aire de rebel·lia infantil i tota la novel·la està impregnada d’una aroma naïf, una fantasia dolça però que no està absenta de dramatisme, i que es pot emmirallar en les produccions d’Studio Ghibli, l’estudi d’animació japonès responsable de pel·lícules com La princesa Mononoke o El viatge de Chihiro. Tot i així, és una novel·la que tant poden llegir adults com joves.
Com ja va demostrar al seu primer llibre, L’hereu de la mort (Obscura, 2022), Albert Font domina l’art d’escriure i desplega un devessall de lèxic enorme —amb moltes paraules inventades que interpreten el seu univers— i narra amb un estil poètic carregat de musicalitat. La seva prosa flueix com una dansa, de manera que la forma del text contribueix a configurar també la pròpia història.
Tot el llibre està escrit en primera persona, com una narració en boca de la protagonista, que diu frases de l’estil: “Ara que m’he decidit a explicar-vos la meva història”, adreçant-se a hipotètics lectors. Ara bé, això només es trenca en un dels darrers capítols de la novel·la, en què els fets s’expliquen des del dietari que escriu l’Ulmar. En aquest punt concret, es tracta d’un recurs massa precipitat perquè en pocs paràgrafs s’explica una recerca que mereixeria moltes més pàgines, sobretot en comparació amb el ritme de la resta del llibre. Tot plegat culmina amb molts interrogants que es resolen i, per què no?, obert a una possible continuació.
Des de la primera pàgina sospitareu per què parlem de ciència-ficció, tot i que Titans és sobretot una brillant faula de fantasia que convida a somiar, una aventura extraordinària en què Albert Font desplega de nou una imaginació fecunda, amb una prosa delicada i molt treballada. El periple aborda temes com la crisi climàtica, però sobretot proposa una mirada endins, sobre la inquietud juvenil per la descoberta i sobre l’angoixa de la pèrdua. Perquè les ferides volen més pau que miracles, encara que sovint cal aixecar-se del sofà i descobrir nous mons per un mateix.
∞∞∞
Les Rades Grises 