“Renuncieu a la ira, deixeu-me canviar-vos-la per esperança”
Elantris, publicada als Estats Units al maig de 2005, va ser la primera novel·la oficial —les primeres eren d’aprenentatge— de Brandon Sanderson, un autor desconegut aleshores i que els lectors la van poder gaudir ja l’any següent traduïda al castellà a Nova, la col·lecció dirigida pel desaparegut Miquel Barceló. Vint anys després, arriba en llengua catalana, en un esforç admirable de Mai Més i Duna Llibres per traduir al català l’obra de Sanderson. Després de L’ànima de l’emperador i Fills de la boira, arriba ara a les llibreries la majestuosa Elantris, en l’edició del desè aniversari, que va ser lleugerament retocada respecte de l’original, i inclou materials complementaris com mapes, explicacions sobre la màgia i les escenes eliminades, amb els arguments pertinents de l’autor. Un volum completíssim amb la bellíssima traducció de Marta Armengol i les il·lustracions evocadores de Natalia Velarde.
Revisem l’argument bàsic: Elantris era coneguda com la ciutat dels déus. Gloriosa i admirada, monumental. Però va arribar la Shaod, la transformació, i la màgia es va esvair. Deu anys després, les persones que contrauen la maledicció —pústules al cos, pèrdua del cabell…— són tancades rere les muralles d’Elantris, ciutat maleïda que ha esdevingut presó i manicomi, l’infern de persones que no poden morir i que estan condemnades al sofriment.
Raoden, príncep hereu d’Arelon, contrau la maledicció i comença el seu malson particular. A la cort diuen que ha mort i amaguen que s’ha convertit en elantrí. La ciutat d’Elantris està coberta d’una pàtina de ronya, la pudor és insuportable i els seus habitants, vestits amb parracs, malviuen adolorits i afamats. Els cops i les nafres no es curen, i el dolor els acompanya sempre fins que els fa embogir. A Elantris, Raoden coneix Galladon, amb qui lluitarà contra la condemna i procurarà alguna cosa més que la mera supervivència.
Al mateix temps, la Sarene, princesa d’un regne veí i promesa d’en Raoden, es desplaça fins a Arelon. Els reis dels respectius territoris (Arelon i Teod) havien pactat un matrimoni polític per fer-se forts contra l’imperi de Fjorden, però els nuvis no s’arriben a conèixer personalment. Quan la Sarene arriba s’assabenta que el príncep ha mort. Però el compromís nupcial encara és vàlid i ella decideix quedar-s’hi per involucrar-se en el govern de la capital.
Hi ha un tercer protagonista principal, en Hrathen, un sacerdot influent i malèvol que s’estableix a Arelon amb l’ordre de convertir el país a la religió derethi, que és el culte dominant de l’imperi de Fjorden. El sistema religiós d’aquest món és complex i no hi entrarem aquí, el llibre ja ofereix totes les indicacions. Però aquest personatge és important, no només en l’argument de la trama, sinó perquè exemplifica un dels temes troncals del llibre, com és l’ús de la religió per manipular la societat. I encara una cosa pitjor: com unir la gent a través de fomentar l’odi, més que no pas la devoció.
Sanderson ha estat capaç de generar una gran empresa amb la seva marca, ha esdevingut el líder indiscutible de la literatura fantàstica i ha demostrat que pot escriure més de pressa del que som capaços de llegir!
Encara que sigui un tòpic, Elantris, la ciutat, és un personatge central d’aquesta història. Ningú sap què havia causat la caiguda de la ciutat. I aquest misteri, la maledicció que pesa sobre l’indret i els seus habitants, genera una tensió estimulant que es manté al llarg de la lectura, mentre s’alimenta el dubte sobre si és possible la seva recuperació. I totalment vinculada amb Elantris, hi ha la màgia. Sanderson sempre s’ha preocupat molt d’oferir sistemes màgics ben argumentats i aquí el lector descobreix els Aons, la màgia llegendària dels elantrins, uns caràcters dibuixats a l’aire que propiciaven accions paranormals com el trasllat instantani, per exemple. Elantris va ser la primera novel·la en què Sanderson incorporava de manera conscient mitologia i màgia del seu univers, el Cosmere.
Elantris és una novel·la fonamentalment política, que s’endinsa en les maquinacions de les classes dominants per assolir el poder. Descriu la cobdícia que malmet nacions, però alhora palesa esperança en l’actitud d’alguns dirigents. I sobretot la religió hi té un paper molt important per manipular la població, fins al punt que una religió pot atorgar a un individu la potestat de parlar en nom de déu. Des d’una perspectiva de crítica social, Elantris ens pot fer reflexionar sobre l’alteritat; sobre el tractament que reben els repudiats, els pobres, els malalts; sobre els murs que separen els pobles per por o odi al que és diferent. El mateix Sanderson explica que l’origen del llibre estava inspirat en la idea d’una “ciutat presó per a leprosos zombis”.
La màgia de la fantasia, un cop més, és com ens parla simbòlicament del món real.
Com ja s’ha dit en diverses ocasions, una de les claus que va fer triomfar Elantris va ser el trencament de Brandon Sanderson amb els esquemes habituals de la fantasia èpica, que a final del segle XX havia caigut en un cert estancament i la redundància de clixés molt similars.
A Elantris no hi ha viatge, però, en tot cas, la història té malvats terrorífics, una maledicció misteriosa, un clímax contundent i sobretot històries íntimes dels diversos personatges que aporten un substrat i una solidesa que sustenta tot el relat. Fins i tot hi trobem pinzellades romàntiques. Després de llegir The Stormlight Archive, hom pot trobar semblances entre els personatges de Raoden i de Kaladin. Tots dos comparteixen una feblesa aparent amb una gran determinació i lideratge constructiu. Però en el cas d’Elantris el protagonisme és molt compartit amb la Sarene, la princesa nòrdica que no actua com s’espera d’una dona jove en aquesta societat i que esdevé la veritable revolucionària en un sistema enquistat.
Després de vint anys, Brandon Sanderson ha estat capaç de generar una gran empresa amb la seva marca, ha esdevingut el líder indiscutible de la literatura fantàstica i ha demostrat que pot escriure més de pressa del que som capaços de llegir! Però més enllà de les múltiples anàlisis de la seva obra i motivacions, dels mons increïbles que crea, em quedo amb les emocions que provoquen els seus personatges. I amb aquesta frase seva publicada a la pàgina del Cosmere: “Escric perquè les històries porten les persones a l’interior. I jo, sincera i genuïnament, crec que això és el que el món necessita”.
∞∞∞
Les Rades Grises 