“La vida és un truc i només tens una oportunitat per aprendre’l”
Nació és un dels llibres més bonics i especials de Terry Pratchett (1948-2015). Una novel·la filosòfica, entranyable, de gran profunditat emocional, que l’autor va concebre al marge de la resta de la seva obra, és a dir, aliena al Discmón. Després d’anys de professió i havent assolit un gran reconeixement mundial, Pratchett continuava obsessionat en publicar un llibre juvenil que marqués un abans i un després en la seva carrera: Nació, publicat l’any 2008, el va deixar prou satisfet i va rebre l’aplaudiment unànime.
La història se situa en un racó hipotètic del Pacífic, a les anomenades Illes del Diumenge de les Mares. Un tsunami ho assola tot i en Mau ha estat l’únic supervivent. És un preadolescent que es troba sol i desemparat; han mort totes les persones que coneixia, i la primera tasca que afronta és la de retirar els cadàvers perquè se’ls endugui el mar i, com marca la tradició, es converteixin en dofins. Com hom pot observar en aquesta escena inicial, el terme “juvenil” és una etiqueta dúctil, potser per l’edat dels protagonistes, però no pas per la cruesa dels fets narrats. Però en Mau de seguida s’adona que té companyia a l’illa. Un vaixell ha estat arrossegat per la gran onada i allà hi viatjava la Daphne, una noia anglesa de classe alta, amb qui tindrà el repte de sobreviure —i conviure— després del desastre.
Pratchett construeix una mena d’univers paral·lel, barrejant indrets geogràfics i referències a personatges històrics reals amb altres d’inventats, en una aventura fantàstica que podria haver ocorregut cap a meitat del segle XIX en una illa remota de l’oceà Pacífic. Allà transcorre tota l’acció, a excepció dels primers compassos, en què s’introdueix com a prefaci una epidèmia que ha assolat Anglaterra i que ha causat la mort del rei…
En Mau i la Daphne representen dos mons oposats que han de fer l’esforç d’entendre’s per tirar endavant en un panorama desolador. En Mau, l’indígena, ha de tramitar la ira i la ràbia contra els seus déus per haver-ho perdut tot. Sent la veu dels Ancians que li parlen dins el cap, sent la veu del déu de la mort, Locaha, i es rebel·la contra ells per haver permès una tragèdia tan devastadora. Ara en Mau és el nou cap de la Nació, i sobre ell recau tota la responsabilitat. Però, quin sentit té ara la tradició? Per a què serveix la religió i els costums quan tu ets l’únic supervivent? Què han fet de bo, els déus?
Amb aquesta premissa del nen i la nena sols al món, hom pot pensar en el Manuscrit de Pedrolo, però no és aquesta la idea. Poc a poc aniran arribant a l’illa altres supervivents de l’arxipèlag, provinents de diferents punts del Gran Oceà Pelàgic del Sud, que cerquen refugi, i en Mau assumeix un lideratge innat, amb l’ajut de la Daphne, que s’integra a les condicions de la vida salvatge, malgrat que és conscient que el seu pare la deu estar buscant.
El relat té girs divertits, perquè és Pratchett, però s’ha de llegir en clau dramàtica. En Mau personalitza la decepció amb un sistema de creences ancestral, i com la ignorància respecte al que hi ha més enllà pot condicionar el repte majúscul de construir de nou. Al mateix temps, la Daphne, sobretot al començament, representa tot allò de superflu que té el primer món privilegiat d’on prové, i ha d’assumir un procés de desaprendre el supremacisme i l’esperit imperialista del món occidental, que plantava la bandera allà on anava i acumulava colònies menyspreant i fustigant les poblacions autòctones. Tots dos es troben en una cruïlla vital, en la qual estan forjant la seva pròpia identitat, i afronten el conflicte de descobrir si són persones diferents de com havien estat educades com a infants. Per a en Mau, per la responsabilitat i pel dolor de la pèrdua, i per a Daphne, perquè a l’illa descobreix un batec vital molt potent en contrast amb l’existència anodina que havia experimentat com a filla de la noblesa britànica.
A la biografia de Pratchett, Una vida amb notes a peu de pàgina, Rob Wilkins explica que l’escriptor estava fascinat pel sisme submarí provocat per l’erupció del volcà Krakatoa l’any 1883, que va arrossegar un vaixell de vapor més de tres quilòmetres terra endins. Tenia la imatge al cap i va començar a escriure Nació l’any 2003, però el va deixar aparcat quan un tsunami va assotar la costa de Sumatra el 2004. En tot cas, l’estructura la tenia clara, i el text estava pràcticament acabat abans de conèixer la gravetat de la seva malaltia, per la qual cosa això no hi va tenir gaire a veure, malgrat que, efectivament, el llibre va aparèixer quan Pratchett ja havia fet pública la variant d’Alzheimer que patia. L’any 2009, va rebre el Premi Boston Globe-Horn Book i en el text d’agraïment que hi va enviar deia això: “Tots els autors de vegades es pregunten d’on prové la màgia, i de vegades jo em pregunto d’on prové la força de Daphne, i quina és la font de la ràbia gairebé incoherent de Mau. Siguin quins siguin els seus orígens, crec que Nació és el millor llibre que he escrit o escriuré mai”.
Nació és una metàfora magnífica sobre la recerca de la divinitat, la construcció de mites i la força de la tradició. És una mirada lúcida sobre el concepte de país, de comunitat, de societat. Un text que esperona a generar ponts de diàleg, millorar la comunicació entre persones i dignificar les cultures. En un moment en què l’acceptació de l’altre està en crisi i s’imposen els discursos d’odi, aquest llibre ens ajuda a reflexionar sobre com dues persones molt diferents poden construir un món nou meravellós des de l’amor. Però per fer això potser necessitem ser infants…
∞∞∞
Les Rades Grises 