“Les persones que pensaven, que recordaven, acabaven embogint”

El segell Spècula que comanda Jordi Casals continua farcint el seu particular projecte editorial, que consisteix a publicar exclusivament literatura fantàstica original en català. Això vol dir que són únics (no promouen traduccions) i, amb el temps, poden acabar batent rècords de debutants catalans, atès que obren la porta a molts escriptors novells. Escafandre de vidre és el darrer (el volum número 18) i ens ha permès conèixer la primera novel·la de Pat Ubach (Cabrera de Mar, 1980), que va guanyar el Premi Sexe fora de norma amb el conte De prínceps i princeses (Raig Verd, 2024).

Escafandre de vidre és una història postapocalíptica que narra les vicissituds d’un grup de dones que pertanyen a una societat humana que habita en cavernes subterrànies, ja que l’atmosfera, tòxica, és irrespirable. Després d’una catàstrofe mediambiental —de la qual se’n diu ben poc—, i en un temps indeterminat, la humanitat coneguda viu refugiada sota terra, en un conjunt de coves. L’atmosfera és nociva; l’aire, dominat per una boira negra i mortal. Petits grups escollits d’exploradors surten a l’exterior en temps limitat per cercar recursos, sobretot llavors vegetals. L’escafandre del títol fa referència a l’equip de protecció que necessiten les persones que surten a l’exterior, per evitar respirar l’aire tòxic. A fora hi crema un foc etern, com molt bé recull la coberta.  

El plantejament del relat evoca una vivència claustrofòbica, fosca i angoixant que pot recordar llibres com la saga Wool, de Hugh Howey o El món fosc. Talps, de Jordi de Manuel. Viure sota terra és antinatural, i sempre és present aquest anhel de cercar la llum. En aquest cas l’autora imagina una comunitat dividida en mòduls, que funciona amb tasques molt estratificades, i que viu sotmesa a unes normes molt estrictes de conducta,  en què destaca especialment la limitació de les emocions. És una societat soterrada física, mental i emocionalment.

En relació a això últim, s’esmenta sovint la “inhibició” com un recurs obligatori, que significa obviar els sentiments i oblidar qualsevol record que impliqui un neguit emocional. En aquest forat subterrani pràcticament no parlen, no es toquen, no criden, no riuen. Qualsevol actitud que surti d’aquesta grisor implica incivilització i bogeria. Les reaccions espontànies s’eviten i s’anomena “preinternes”, en relació a com vivien els humans a l’exterior, perquè els instints són perillosos i tenen la capacitat de destruir civilitzacions.

La protagonista del llibre és l’Ane, una dona jove que s’ha d’acomiadar del seu fill quan aquest compleix sis anys, perquè és l’edat reglamentària de maduració. Ell passarà a altres sectors de formació i treball, i ella, desolada, decidirà encarregar-se de les anomenades descartades, aquelles persones més febles, rebutjades per la comunitat, les que no són prioritàries perquè es considera que no serveixen per res.

Lluny de l’èpica de les grans aventures, la història de l’Ane és una metàfora de la preciositat de les coses petites, un crit que reivindica caminar contracorrent d’allò que dicta la rutina imposada per la societat. És un relat en què les dones són víctimes, però també l’espurna d’una revolució necessària.

Pat Ubach signa un debut ben meritori.  

∞∞∞

T’HA AGRADAT L’ARTICLE? SUBSCRIU-TE A LES RADES GRISES!