“Qui sap què vaig venir a fer aquí?”
La ciutat de les il·lusions (1967) és una de les primeres novel·les que va publicar d’Ursula K. Le Guin (1929-2018) i s’inscriu en el seu univers planetari conegut com l’Ekumen. En aquest cas tanca el cicle de Hainish, juntament amb El món de Rocannon i Planeta d’exili. En tot cas, són històries independents i no és imprescindible haver llegit els anteriors per encarar-la. En conjunt, integren el substrat que va permetre a l’autora signar després obres mestres com La mà esquerra de la foscor o Els desposseïts.
Un home estrany arriba a un poblat. És una petita comunitat rural, aïllada, que viu enmig d’una natura salvatge, sense contacte amb altres assentaments. Aquest estranger no sap d’on ve ni com ha arribat fins allà, no té memòria. Els locals l’acullen amb certa reticència, no saben si és un dement, un foramon o un espia enviat pels Shing, que és la raça dominant del món conegut. Passa el temps i s’adapta al poble que l’ha acollit. Però no hi pertany, i tard o d’hora haurà de marxar i afrontar allò desconegut, cercant a cegues la capital de l’imperi.
És un llibre amb tres parts ben diferenciades. La primera, que són les primeres cinquanta pàgines, correspon al procés d’adaptació de l’estrany. En la seva desmemòria ha d’aprendre a conviure en aquesta comunitat, un procés que també fa el lector en paral·lel, per assimilar com és aquest món. Som a la Terra en un futur molt llunyà. El col·lapse de la Lliga de Tots els Mons —que aplegava desenes de planetes— ha aïllat els habitants de la Terra, que fa més de mil anys que no tenen contacte amb cap ésser dels Altres Mons. La situació d’incertesa del protagonista, a qui bategen com Falk, ressona en la vida de la comunitat, que té un desconeixement absolut sobre el que passa enfora de la Clariana que els envolta, només coneixen la seva forma de vida en un indret sense instruments de comunicació de llarga distància. En aquest context es palesa una certa nostàlgia per civilitzacions antigues, una època tecnològicament perduda en què els homes navegaven amb naus entre les estrelles; d’altra banda, aquesta mateixa gent se sent dominada i desprotegida per la por i la ignorància. Casa seva és el Bosc, i no hi ha res més en un món sense mapes.
La segona part és el viatge del protagonista per saber qui és. Una aventura que té un component físic molt rellevant, per les llargues distàncies i l’extrema duresa de la supervivència en la natura primitiva; però, sobretot, és un viatge introspectiu en la soledat de l’individu que desconeix el seu origen i cerca el seu destí, la seva veritable identitat. En aquest pelegrinatge, la trobada amb altres humans resultarà, gairebé sempre, un perill i una amenaça, perquè tots els grupuscles viuen immersos en les seves pròpies pors i supersticions.
Malgrat que Le Guin ho va escriure als anys seixanta —amb ecos de la Guerra Freda—, llegir això ens interpel·la als ulls d’avui perquè aquestes societats tancades i ignorants de la novel·la representen perfectament l’onada actual de l’extrema dreta representada per l’odi visceral a tot allò que ve de fora. L’autora reivindica obrir portes i finestres, deixar enrere recels i sortir del terreny conegut perquè ens toqui l’aire d’altres indrets. En aquest sentit, és també un llibre molt polític, que convida a ser crític amb els discursos dirigits, amb les mentides institucionalitzades, i a desconfiar per cercar altres respostes. “Sempre hi ha més d’un camí cap a la veritat”. Com és una societat que viu sota la mentida instrumentalitzada dels seus dirigents?
El tercer bloc és el desenllaç, molt ben travat. El misteri que acompanya el protagonista es manté fins al final i això atorga a la novel·la el nervi necessari per mantenir la tensió. Le Guin ho aconsegueix amb mestria, malgrat que la seva narrativa és pausada, i que la pretensió fonamental és fer-nos reflexionar sobre la cultura, la memòria i la identitat. La ciutat de les il·lusions és una altra lliçó magistral i perenne de la gran Ursula K. Le Guin.
∞∞∞
Les Rades Grises 