Per a molts lectors que hem crescut en el fantàstic, tornar a Terramar és tornar a un lloc conegut. I és una experiència nova fer-ho amb imatges. La primera adaptació en còmic d’aquest clàssic d’Ursula K. Le Guin (1929-2018) és un encert absolut, amb una edició meravellosa molt cuidada i un format que pot apropar nous lectors a l’univers de Le Guin. Indòmita, el segell juvenil de l’editorial Raig Verd, va publicar la versió en català a començament d’any, fins i tot abans que la castellana. La dignificació de l’obra de Le Guin en català dels darrers anys ha estat impecable.
Un mag de Terramar és el primer volum de l’anomenat cicle de Terramar, format per sis llibres, i que podeu repassar en les diferents ressenyes publicades en aquest mateix web, amb les traduccions impulsades per Raig Verd des de l’any 2020. Narra la història d’un jove aprenent de mag, en Ged, que es forma a l’escola de savis de l’illa de Roke i que haurà de fer tot un viatge iniciàtic de descoberta personal per atorgar equilibri al seu poder innat i, de retruc, al seu món. Podeu llegir la ressenya del llibre original aquí.
Qualsevol adaptació d’aquest estil s’ha d’abordar com una versió, especialment si ja coneixeu l’original. La lletra despullada obliga el lector a un exercici d’imaginació sense límits, un procés que esdevé personal i únic. Les imatges de la novel·la gràfica, no obstant, condicionen aquest misteri imaginatiu, encara que segurament estarem d’acord molts lectors de Le Guin que el treball de Fred Fordham és exquisit. L’artista ja havia adaptat altres clàssics com Un món feliç, d’Aldous Huxley, tot i que aquest no ha estat traduït al català.
A Un mag de Terramar hi trobem la combinació de vinyetes sense diàlegs amb altres amb textos més llargs, pàgines de pausa amb imatges més grans, sovint amb dibuixos que il·lustren la soledat del protagonista, i el mateix passa amb el contrast de foscor i llum, molt apropiat per a l’argument. Tot plegat, diria que genera una cadència i un ritme que suggereix i vol imitar la prosa pausada de Le Guin. Una altra cosa és l’esforç de síntesi que requereix l’adaptació, molt difícil d’assolir; en aquest sentit, el lector perd, sens dubte, la riquesa de matisos que ofereix el text original i en alguns passatges es pot quedar amb una impressió massa superficial dels fets que s’expliquen. L’avantatge és que la novel·la és allà esperant per rebre els nous lectors que tinguin ganes de més.
∞∞∞
Les Rades Grises 