“Cap religió contenia tota la veritat. Però totes contenien veritats”
Quan Mai Més i Raig Verd, mitjançant Duna Llibres, van escometre l’aventura de traduir i publicar Brandon Sanderson en català van generar una onada de felicitat i gran expectació entre els amants del gènere fantàstic. Com ja havia passat amb Terry Pratchett, per exemple, es començava a corregir un deure històric amb la llengua catalana, i amb un autor de referència internacional. Han passat només dos anys des d’aquell anunci pletòric. I en aquest temps ja han aparegut vuit llibres, vuit! Són L’ànima de l’emperador, Elantris, la trilogia Mistborn (amb el regalet de la Història secreta que just acaba de sortir), més els anomenats “projectes secrets” Rull del Mar Maragda i Illes del Caliufosc. A aquests se li afegirà a final d’any el novè, Desembre en flames. Una bogeria.
En aquest article posem el punt final a la trilogia Fills de la boira amb el tecer volum, L’Heroi de l’Eternitat, una altra novel·la mastodòntica que tancava la sèrie l’any 2008. En aquell moment, un modest Sanderson es preguntava si havia assolit una conclusió prou èpica, atès que mai fins aleshores havia posat el punt final a una sèrie. És sabut que ho va aconseguir, efectivament, encara que potser li podem tornar a recordar que podria assolir resultats similars amb menys pàgines. Unes 2.300 per a Mistborn.
Parlem del final de la trilogia, i els espòilers són inevitables.
Ens trobem en un moment crític de les aventures de l’Elend i la Vin. L’Elend és el nou emperador de l’Imperi Final, convertit en un al·lomant poderós després que la Vin alliberés el poder del Pou de l’Ascensió. (Recordem l’Al·lomància com la capacitat d’extreure poder dels metalls, que fa que alguns humans esdevinguin una mena de superherois). Com a governant, en la cerca del bé comú, l’Elend haurà de prendre decisions difícils. És interessant el debat intern d’un home noble i compassiu, característiques que esdevenen un problema per a un líder en aquesta situació. Igualment, es lamenta que, tot i ser un home poderós, això no és suficient per protegir la gent que governa, i això li genera molta impotència i frustració. El context és bèl·lic i, en paral·lel, han de buscar també respostes sobrenaturals a l’apocalipsi que amenaça el planeta Scadrial.
Així, la lluita pel poder i la cerca de la pau en un territori convuls té un element pertorbador afegit que és troncal, com és el creixement de les boires i els terretrèmols. El món està canviant, la Profundor assola la poca terra fèrtil amb muntanyes de cendra que amplien les zones cremades, i les boires són cada cop més mortíferes. El món, malaltís, s’acaba. I busquen respostes en els refugis amagats que han anat trobant en diferents ciutats. Com lluitar contra la imparable podridura del planeta? Un símil prou eloqüent amb la crisi climàtica del nostre món.
En paral·lel a la història sobre el terreny, al setge i la guerra, anem coneixent més sobre les forces divines contràries que pugnen per l’equilibri còsmic, entre Ruïna i Conservació. En el límit de l’existència, Sanderson aposta perquè alguns humans s’apropin a la divinitat per intentar corregir el rumb d’un fat que pinta negre. La Vin cerca a les palpentes: ser l’Heroi de l’Eternitat no ve amb manual d’instruccions.
Però el personatge més captivador de la història és en Sazed, home que encarna la saviesa en el sentit més bonic de la paraula, i no només per la capacitat d’emmagatzematge de coneixement dels pobles a les seves ments de coure. En aquests “discos durs” hi acumula l’estudi de centenars de religions, cercant consol i respostes, especialment després de la mort de la dona que estimava. Com es manté la fe després del fracàs i la pèrdua? I si la desgràcia és només fatalitat i no culpa d’un déu que ens ha fallat? I si la religió només són mentides per fer sentir millor la gent? Però, i si la fe dels humans, a través de les seves religions, és un tresor d’esperança, amor i vida? La recerca vital d’en Sazed, i el seu paper sempre a l’ombra, en segona línia, però com un referent constant, atorga una profunditat filosòfica i existencial molt enriquidora a les novel·les.
A tot això, Sanderson desplega més matisos sobre el llegat del Senyor Suprem, i els servents que va fabricar amb l’art de l’Hemal·lúrgia: els temibles Inquisidors com a sacerdots; els soldats són els kolós, monstres amorfs i de força descomunal; i finalment els kandra, éssers primigenis antiquíssims que tenen el poder de copiar el cos d’un altre, i que hauran de prendre part en el desenllaç d’un món on són molt més que espies.
L’Heroi de l’Eternitat és un llibre ple de detalls, que acumula una quantitat ingent d’informació sobre la construcció d’aquest món, amb grans elucubracions a escala divina i planetària, i un final apoteòsic!; però, alhora, presta atenció a moments petits i atorga pes específic a personatges secundaris que sumen en la confecció d’aquest tapís gegant. Aquest equilibri d’escala entre allò íntim i allò còsmic fa l’obra més consistent. Mistborn acaba aquí, però gràcies a la bona resposta dels lectors, Sanderson va parir aquesta altra Història secreta que omplirà alguns buits.
∞∞∞
Un pensament sobre “Final apoteòsic per a una trilogia de culte”