“La mort és necessària. Tots els rellotges s’han de quedar sense corda”
Aquest és un llibre apte només per als que ja han llegit la trilogia Mistborn. Com sabeu, és una de les sagues de fantasia més conegudes de Brandon Sanderson (Nebraska, EUA, 1975), i ha estat publicada recentment per Mai Més (en col·laboració amb Duna Llibres) traduïda al català. Bé, també sabem que el senyor Sanderson escriu una novel·leta en un tres i no res, i aquest títol se suma a la prolífica obra de l’autor nord-americà com un obsequi bastant excepcional, un divertimento per completar la sèrie dels “Nascuts a la boira”. Per tant, és una novel·la que omple alguns interrogants de Mistborn, i que resultarà incomprensible —i plena d’espòilers— per als neòfits. L’obra es va publicar l’any 2016 i, com és lògic, els editors en català han aprofitat per treure-la ara amb l’embranzida de la trilogia i tot el que s’està traduint de Sanderson en català.
I ara sí, comencen els espòilers. Perquè s’han d’explicar coses per entendre de què va. Esteu avisats.
Mistborn. Història secreta se situa cronològicament al final del primer llibre, Fills de la boira, i a partir d’aquí transcorre en segon pla de la història principal, passant per El Pou de l’Ascensió, i fins al final del tercer llibre, L’Heroi de l’Eternitat. Tot gira al voltant d’en Kelsier, mentor de la Vin que, com és sabut, mor al final del primer volum. Però, de debò va morir? Què hi ha de la religió del Supervivent? Efectivament, aquesta és la història del fantasma d’en Kelsier. I de com la seva arrogància i el seu desvergonyiment li permeten desafiar el Més Enllà per seguir influint en una missió per a ell inacabada.
“Jo soc l’esperança”. És la frase messiànica que en Kelsier li diu al Senyor Suprem abans de morir. Ell és un líder i un personatge poderós com a Fill de la boira, que va ser capaç de mobilitzar una revolució increïble contra el poder absolut del gran tirà. I en aquesta intrepidesa temerària, plena d’egoisme, vanitat i determinació, en Kelsier és fins i tot capaç de plantar cara a la mort! S’alia amb la divinitat que l’acull, Conservació, a qui anomena, mofant-se’n, Esborrall. Com sabem, Conservació es troba en hores baixes, i és un déu de dues essències, per la qual cosa el protagonista farà l’impossible per lluitar contra l’altra cara, la terrible Ruïna, i mirar de facilitar les coses a l’Elend i la Vin en el món dels vius.
Però la immortalitat és feixuga, lenta i desesperant per a algú com en Kelsier. Per això Sanderson necessitava dotar aquesta història de la mida i el ritme justos —és una novel·la molt curta per ser ell—, però també d’humor. I ho aconsegueix. No és la Mort de Pratchett, no és això. Però tampoc és un conte terrorífic. Té el to adequat, impregnat de la fatxenderia d’en Kelsier, en un món embromat i tenebrós. Sense defugir l’èpica del relat que es desenvolupa en primer pla, l’autor gaudeix inventant l’experiència de ser a l’altra banda i teoritza sobre el Reialme Físic, l’Espiritual i el Cognitiu, al mateix temps que aporta informació de context cosmològic sobre el seu univers, el Cosmere.
Però, pot fer alguna cosa en Kelsier, ara que és mort? Es maleeix i ho prova tot, malgrat la presó incorpòria on habita, encara que com a esperit no ha perdut gens de perseverança, ni tampoc sembla que s’hagi vist afectada la seva astúcia i llengua esmolades.
Aquesta novel·la té la gràcia de retrobar-se amb un personatge molt carismàtic, protagonista inicial de la trilogia, d’aquells amb qui l’autor no se’n vol acabar d’acomiadar. També és interessant el fet d’imaginar una realitat alternativa i fantasmagòrica interactuant amb els poders de l’altre barri. Però Sanderson hi aporta encara una reflexió amb lliçó moral. Fins a quin punt Kelsier actua pels altres i el bé comú, o per ell mateix? En un pla més terrenal, la lectura recorda aquelles persones que no se saben jubilar perquè es consideren imprescindibles i que sempre estan emprenyant.
És en Kelsier un heroi per la causa de la justícia o només necessita satisfer el seu ego gegant?
Llegiu i gaudiu. La sèrie Mistborn no acaba aquí. Sanderson la va continuar en una “segona era” titulada Wax and Wayne. Veurem si també ens arriba en català.
∞∞∞
Les Rades Grises 