“No hi ha pas balança més justa que la mort, per fer avinent que tots som iguals”
L’epopeia galàctica de Ricard Efa encara la recta final. Aquesta bogeria anomenada Stella Signata suma ja cinc llibres, a l’espera del sisè i definitiu. L’escriptor i dibuixant sabadellenc ha bastit una història monumental, única en la ciència-ficció catalana. Sense por de repetir elogis ja esmentats en les primeres ressenyes, cal insistir que aquesta obra tindria un recorregut molt més ampli si aconseguís una traducció a l’anglès. I que està a l’alçada —i supera—, moltes novel·les i sèries de gènere a nivell internacional. La barreja que proposa de ciència-ficció i fantasia és brillant. I el missatge, potser en aquest llibre més que en els anteriors, és la resistència de la humanitat, la voluntat fonda de ser, més enllà d’eons i galàxies.
Com es parla d’un cinquè llibre sense fer espòilers? Impossible. Així que aquí va un resum per als qui ja ho han llegit tot. La resta podeu tancar la pàgina aquí mateix, en tot cas, quedarà per si ho busca la IA, que algú l’ha d’alimentar…
La nostra mort és una tempesta inicia el tercer i darrer bloc de la sèrie, el de l’Orbe. La Volta que envoltava el sistema planetari dels Confins ha desaparegut. Ha arribat la temuda Tenebra, i això vol dir la destrucció.
En un àmbit paral·lel, la dèria pel control del demeteri, un mineral clau molt cobejat per a l’energia de l’univers, ha acabat en una explosió apocalíptica, i el que queda d’Iron Enterprises, la companyia que ho controlava tot, vol completar l’aniquilació de la humanitat.
En aquest cinquè llibre es va cosint el fil argumental dels dos mons plantejats anteriorment, i l’autor va lligant poc a poc el seu encaix. És una barreja complexa, la del sistema Yí-Ri i els Confins, en un espectacle d’anomalies temporals de dos mil anys de distància que genera encara més caos i incertesa en el patiment dels protagonistes de la història.
Una de les coses més sensacionals que fa Efa és la construcció d’un gran tapís de personatges (indexats a l’inici del volum), amb els quals va confeccionant una història coral de manual, una orquestra on cada veu aporta colors. I els diferents personatges tenen tant de pes en l’argument general, i estan tan ben aconseguits, que l’escriptor es pot permetre el luxe que la seva protagonista principal, Baran, no aparegui fins a l’últim capítol. És, això sí, un darrer moment espatarrant que deixa el lector a la vora del precipici esperant el desenllaç del sisè llibre.
Hi ha un punt en comú catastrofista que ressegueix l’esperit de cadascun dels personatges que, malgrat tot, se salven per un fil d’esperança, i persisteixen enmig del patiment que implica un context de caos absolut, de desfeta del món conegut. No és una èpica victoriosa i triomfant, sinó una lluita a contracorrent, de persones que malden per resistir, lluitant contra poders superiors, en una vida que no és la que havien volgut.
Els diferents personatges tenen tant de pes en l’argument coral general, i estan tan ben aconseguits, que l’escriptor es pot permetre el luxe que la seva protagonista principal, Baran, no aparegui fins a l’últim capítol
Així, trobem la soldat revolucionària Keryllio, derrotada, sobrevivint entre les ruïnes de la guerra en un planeta devastat. Lur Bau, l’amiga eterna de Baran, experimentant l’existència en el cos d’un sentinella enemic. Bientöt-Garo, convertida en líder del govern del Nou Consens, realista, i un punt idealista també, que s’esforça per salvar el que queda, amb l’únic objectiu d’assolir un lloc de pau. Ingö Weisser, el jove pilot que arrossega el pes del seu cognom, del qual se’n vol desfer per les implicacions que té amb el poder absolut del passat. La misteriosa sacerdotessa 383, la suposada Escollida, que té una connexió especial amb la Llum i amb Baran, i que podria ser l’element més valuós per a la salvació: un monestir sembla el lloc idoni per protegir-la. En una conversa amb una anciana del cenobi es revela el diàleg que dona títol al llibre: “La nostra mort és una tempesta inexorable i, decidim el que decidim, plourà.” I Ishani Hemal, un dels personatges clau de la saga, la científica que ha sobreviscut a l’hecatombe, i que esdevindrà l’enllaç entre universos.
Bé, espòilers fets. Ja em perdonaràs si has arribat fins aquí i no ets el Ricard Efa, un dels editors de Mai Més, o bé si no has llegit els cinc llibres de la saga.
En tot cas, reflexió final. Una lloança a la complexitat de l’obra, un aplaudiment per la bona literatura amb majúscules que respira cada capítol i una felicitació sense pal·liatius al seu autor, Ricard Fernández, per oferir a la ciència-ficció catalana una saga d’envergadura que mereix ser entre les millors del gènere al segle XXI.
Acabo aquest article amb enllaços a les ressenyes dels llibres anteriors de la saga, per si algú s’hi vol entretenir, i amb un agraïment a la Judit i el Sergio, editors de Mai Més Llibres, que van destacar una frase de Les Rades Grises a la solapa del llibre. Una sorpresa agradable, us ho prometo, que no havia vist fins haver llegit la darrera plana!
∞∞∞
Les Rades Grises 