Un gènere literari es comença a normalitzar quan supera la intempèrie del fàndom, quan va més enllà de l’activitat popular entusiasta dels aficionats i assoleix el suport institucional. Igualment passa quan les editorials generalistes, poc a poc, decideixen no disfressar el fantàstic, ara que han descobert que la ciència-ficció distòpica, ai las!, s’assembla més al món real que moltes novel·les que passen per realistes. I aquest pas de la perifèria al reconeixement general del públic no s’assoleix en dos dies. Aquí ja fa temps que molts piquen pedra. La consolidació d’un festival com el 42, que ha sumat la sisena edició, ve a demostrar el que ja sabíem: que el públic hi és, els autors hi són, la qualitat hi és, i que el gènere és molt viu, perquè evoluciona amb el batec social.
El tema de les pors en el fantàstic ha estat escollit enguany com a leitmotiv del festival, i ha resultat més escaient que mai. Per què la por? Doncs perquè el món actual dona molts senyals d’alarma: en un sistema capitalista voraç i sobreaccelerat, en conflictes bèl·lics incomprensibles, en una evolució tecnològica desfermada i plena d’interrogants, en l’escalfament climàtic insuportable, en piròmans polítics sense cap ni escrúpols, en la xacra de l’extrema dreta i la pèrdua de llibertats. Etcètera. I perquè tot plegat genera por, una por real sobre com evoluciona la humanitat i una altra por més íntima i personal, que té a veure amb la mort, el dol i la pèrdua, amb el dolor de les pròpies mancances i insatisfaccions. Cada generació té les seves pors, que s’intenten explicar des de la dimensió simbòlica i metafòrica. I, sí, tot això es pot destil·lar amb el fantàstic, que es nodreix d’allò irracional per connectar amb el present més viu.
En un programa exhaustiu com el del 42 cadascú genera els seus propis itineraris. I en aquest “tria la teva aventura” particular a la Fabra i Coats, una de les coses més estimulants és la descoberta. Cadascú pot fer la seva, perquè l’oferta és àmplia i diversa. En aquest sentit, el festival barceloní ha complert amb escreix un dels seus objectius, que és donar a conèixer nous autors i noves maneres d’enfocar el fantàstic, sempre híbrid i dúctil.
Em va agradar conèixer Sequoia Nagamatsu, que publica amb el segell Sembra Fins on ens elevem en la foscor. Diuen que alguns dels seus contes postapocalíptics fan plorar. Doncs l’haurem de llegir. Com també Mahmud El Sayed, que acaba de ser traduït al català per l’editorial Jande: La república de la memòria és exponent d’un futurisme amb accent àrab ben atractiu. Em va encantar saludar l’ebrenc Joan Roca Navarro, que va guanyar el premi 42 fa dos anys i ara contraataca amb La nit de les marfantes (aviat ressenya!). O desvirtualitzar el mallorquí Jaume Oliver, que va aterrar al 42 per primer cop amb la seva ucronia distòpica Un dia assaltarem la ciutat amb cavalls de ferro. I, per què no dir-ho, fer broma amb Martí Gironell, vell conegut que mai hagués situat en un festival de fantàstic, però s’ha atrevit amb el juvenil i els videojocs! Arribarà un dia en què tots voldran ser al 42.
La distopia també va estar molt present al festival, i és lògic, perquè és el subgènere que permet retratar millor la realitat social i política sota un mirall deformat que sovint no ho és tant. El malestar que genera la realitat esdevé motor de creació i la distopia reflecteix aquest malestar. Ho van transmetre molt bé Ada Castells (L’antropòloga, Edicions 62), Laia Aguilar (La fuga, Fanbooks) i Carolina Montoto (La selva, Més Llibres). L’amenaça tecnològica, la crisi climàtica, els discursos d’odi a les xarxes, el pensament únic, la capacitat de sentir. Són aspectes recurrents per fer pensar joves i grans, però les tres inciten a generar sentit crític contra hipotètiques (o no) societats dictatorials. Al seu torn, Maite Carranza, que se n’ha fet un tip d’escriure bones històries per al públic juvenil, feia una crida a un hopepunk nostrat: “El món és tan terrible que ve de gust fer fantasia per trobar una mica esperança, la realitat ja és molt distòpica”, afirma. I en la mateixa línia feia broma Eduard Martí: “La realitat està enganxant fins i tot el bizarro, no sé com ho farem!” Però, és clar, és que la seva opció a Ressuscitar és una merda! és tornar del més enllà en forma de cullera o torradora. Imaginació al poder.
Un bon festival necessita uns bons premis, i els del 42 marquen tendència, una cita ineludible que fa aquesta funció de prescripció i de contribuir a descobrir títols excel·lents, com també passa amb els Ictineu. Joan Lluís Lluís no és un descobriment en aquest àmbit, però el nord-català ha estat reconegut a la millor novel·la fantàstica en català amb Una cançó de pluja, la faula sobre una orangutana que esdevé homenatge a la vida salvatge, sense que l’home sigui al centre de la història. Sí que és un descobriment Ivan Belzunces, que amb Ella és al gorg va obtenir el premi revelació, una novel·la de debut de fantasmes familiars, en què el terror serveix a l’autor per reconciliar el seu propi dol per la mort del pare. I encara cal destacar Ramon Mas que, ves per on, després de diversos títols de pes, ha guanyat el 42 en la categoria juvenil, un gènere que mai hagués pensat afrontar i que va fer per encàrrec editorial: L’última nit abans de perdre’ns és una història d’institut que té molt de personal, i de les seves influències cinematogràfiques.
Cal una menció especial per a la feina de l’editorial Chronos, que enguany ha fet doblet, i en tots dos casos amb protagonisme també per als traductors. Notes de l’edat ardent, de Claire North, ha estat la millor obra traduïda al català, per Anna Llisterri, que el jurat va qualificar com “una història d’espies en un món futur a mig camí entre el Final Fantasy X i els universos d’en Miyazaki”. I, en segon lloc, el bon olfacte de Chronos va obtenir també el premi al millor clàssic traduït al català per exalçar Alice B. Sheldon, per Més enllà dels murs del món, traduït per Lluís Delgado. Encara queden molts clàssics per traduir a la llengua catalana i és bo que aquesta categoria ho recordi.
El professor David Roas, teòric i especialista en literatura fantàstica, recordava que el gran salt del terror es produeix a final del segle XVIII i al segle XIX, quan el nou interès estètic romàntic esperona el gust de passar por per plaer, cosa que no havia ocorregut mai abans. Potser sí que hi ha un atractiu en la lectura de terror. Però l’atractiu realment és que t’enfronta a tu mateix. Les pors em parlen de mi, de qui soc. I aquest és un dels aprenentatges del fantàstic que alguns estan descobrint ara. Benvinguts!
Bé, després de cinc anys des de la creació del 42, Ricard Ruiz Garzón ha pogut fer finalment d’escriptor signant llibres, i de fan, assistint a les xerrades, després de deixar el lideratge de l’organització. Val a dir que l’empenta forta de la creació del festival ja la deixava feta, i és el seu mèrit, però enguany ha estat any de canvi, i les comissàries que han pres el relleu, Karen Madrid i Susana Vallejo, han estat totalment a l’alçada del que requereix un esdeveniment com aquest. Així que l’enhorabona i a seguir! Com diu la Karen, a molts de nosaltres, si ens busquen, ens podran trobar en algun dels mons del 42.
| Premis Festival 42 – 2026 | Títol | Autor/a | Editorial | Coberta |
|---|---|---|---|---|
| Millor obra original en català | Una cançó de pluja | Joan-Lluís Lluís | Club Editor |  |
| Millor obra traduïda en català | Notes de l’edat ardent (Traducció d’Anna Llisterri) | Claire North | Chronos |  |
| Millor clàssic traduït al català | Més enllà dels murs del món (Traducció de Lluís Delgado) | Alice B. Sheldon | Chronos |  |
| Premi revelació en català | Ella és el gorg | Ivan Belzunce | Spècula |  |
| Millor obra juvenil en català – Premi Alba | L’última nit abans de perdre’ns | Ramon Mas | L’Altra Tribu |  |
| Millor obra original en castellà | Crisálida | Fernando Navarro | Impedimenta |  |
| Millor obra traduïda en castellà | El reformatorio (Traducció de María Pérez de San Román) | Tananarive Due | La biblioteca de Carfax |  |
| Premi revelació en castellà | Salitre y Cenizas | Carlos Di Urarte | El transbordador |  |
| Millor obra juvenil en castellà | La luz en la niebla | Victoria Álvarez | Molino |  |
| Premi honorífic | Laura Gallego |  |
∞∞∞
