Terror amb denominació d’origen

La nit de les marfantes, de Joan Roca Navarro. Ed. La Magrana, 2026. 208 pàg.

“Som nosaltres qui fem els llocs, i no a l’inrevés”

Vaig descobrir Joan Roca Navarro gràcies al Festival 42 amb la premiada Sota el fang. La ressenya d’aquella novel·la porta per títol “Malson al Delta de l’Ebre”, i ara podria haver-la encapçalat igual, perquè La nit de les marfantes recupera l’esperit fantasmal i terrorífic que l’escriptor ha decidit atorgar al seu lloc natal, fent del Delta un indret claustrofòbic i angoixant.

En aquesta ocasió, el protagonista és un nen, el Mario, que pateix assetjament. Ha nascut amb una deformació al rostre, amb un sol ull, i això el fa diferent en un poble petit i tancat en si mateix. El noi pateix el maltractament tant dels companys d’escola com de la manca d’afecte en una família trencada per la drogoaddicció de la mare i l’apatia del pare.

L’escriptor situa la història als anys 80 en un poble aïllat i oblidat al Delta de l’Ebre, el darrer abans de la desembocadura, un cul de sac sense nom. L’ambient ja predisposa a una atmosfera viciada, malalta, una presó mental i col·lectiva de la qual no se’n pot sortir.

El patiment del Mario canvia quan coneix la Sandra, la primera persona que li dedica una mica d’afecte i atenció, amb la qual no se sent rebutjat ni amb por. Però la Sandra no és una noia qualsevol. D’on ha sortit? Quin misteri amaga i què vol d’en Mario? Ella pot canviar la perspectiva vital del noi, però a quin preu?

I després hi ha les marfantes, és clar. Un poder sobrenatural endormiscat a la costa, vora les muscleres, que reclama deutes ancestrals. La seva presència invoca una por primigènia, que redueix la humanitat a una “essència primordial” que tan sols aspira a “mantindre’s amb vida en qualsevol circumstància el major temps possible”. L’autor reivindica també amb les marfantes el folklore popular amb fantasmes del territori.

Paral·lelament, assistim a una mirada externa que posa el contrapunt a la història, la Joana K., una adolescent barcelonina que ve de vacances amb els seus pares, i que escriu al seu diari en primera persona la vivència espantosa d’aquell estiu de malson al Delta.

L’autor reflexiona sobre l’element més fosc de les persones que tenen poder, i es pregunta què seria capaç de fer algú que es troba baix de tot, però que després passa al capdamunt. I encara més endins, aprofundeix en els sentiments dels protagonistes per transmetre la diferència entre la generositat de la capacitat d’estimar, versus la necessitat de ser estimat i l’egoisme que això comporta. “Jo no sé ser estimat”.

Ho deia en l’anterior ressenya i ho refermo aquí. Joan Roca escriu sobre el territori ebrenc i el viu com a persona arrelada a la terra, i ho fa amb una autenticitat que no es pot imitar sense caure en la impostura, no només per la llengua, que també, sinó per l’aroma que atorga a la narració, tan pròpia i vertadera com personatges com la tia Sisca o el vent de dalt. I la paradoxa, segons com es miri, és que l’homenatge al territori el fa des del terror, dibuixant un racó de món sinistre que descriu com un indret misteriós i asfixiant.

Al mateix temps, però, el relat està impregnat d’una reverència constant a les generacions més grans, que defineixen una manera d’estar al món: “…els nostres iaios van ser gent capaç de vèncer la nostra predisposició humana i individual a creure-mos cadascú el centre absolut de l’univers…”.

La nit de les marfantes és una novel·la inquietant, que converteix un lloc que podria ser paradisíac en un fanguissar desagradable. La història del seu protagonista genera el mateix desassossec que l’ull de la coberta. I Joan Roca Navarro amplia un bagatge que el va situant com un referent del terror en llengua catalana. Felicitats!

∞∞∞

T’ha agradat l’article? Subscriu-te a Les Rades Grises!

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.