Orciny Press és un altre exemple d’una nova manera de concebre l’edició: gènesi amateur, grans dosis d’entusiasme i entrega, pocs recursos i un profund respecte pel gènere. Ells es presenten afirmant que el seu eix troncal són els “marges de la literatura especulativa”. Vet aquí, doncs, un nou fruit que neix d’una passió lectora que evoluciona fins a esdevenir un projecte real, en el lloable intent d’omplir buits en la nostra narrativa “més enllà dels gèneres fantàstics” per oferir productes literaris “transgressors” i allunyats dels tòpics. Això vol ser Orciny Press, una proposta encara tendra que aquest Sant Jordi ha presentat un llibre molt interessant: Catalunya mítica, amb el subtítol Relats fantàstics inspirats en la mitologia catalana.

Catalunya mítica sorgeix d’un doble objectiu. Per una banda, dignificar el nostre propi imaginari fantàstic. Una de les coses que els catalans mai hem sabut fer gaire bé és estimar-nos. Ens poden enlluernar els mites escandinaus i celtes o les llegendes artúriques, sobretot quan els grans escriptors de fantasia ho han reinterpretat amb èxit. Però què passa quan parlem de dones d’aigua, de dips, de golluts o de personatges com el comte Arnau o el Timbaler del Bruc? Bé, doncs molt sovint el resultat és la ignorància o fins i tot un cert menyspreu condescendent. Orciny Press es va proposar en aquest volum -com explica Hugo Camacho en el pròleg- donar rellevància a aquest imaginari fantàstic propi, una idea que, d’entrada, mereix un aplaudiment.

El segon objectiu -que potser ha estat més una conseqüència del replantejament del projecte inicial- ha estat oferir un altaveu per a escriptors que s’atrevissin o simplement tinguessin ganes de posar negre sobre blanc el que la seva imaginació els suggeria sobre aquest tema. Van obrir la convocatòria, i de la tria dels textos rebuts n’ha sortit aquest bon recull, protagonitzat majoritàriament per autors poc coneguts, alguns d’ells molt joves i amb poc recorregut, però que tenen coses a dir.

El llibre el constitueixen onze relats. No goso fer una diferenciació generacional, però sí que es palpa, en els escriptors més joves (nascuts als 80 i als 90) una sensibilitat diferent, una imaginació desbordant que trenca amb referents tradicionals. No en tots, però gairebé. Pel que fa als temes, el més repetit són les històries vinculades a les dones d’aigua, aquesta mena de fada amb poders encantadors que habita en la profunditat dels boscos, sovint en gorgs foscos. Hi ha tres relats que parteixen d’un context real per viatjar mitjançant aquests éssers: La llauna, d’Alícia Gili (1966), una aventura ambientada en uns campaments juvenils; El jurament de la Molsosa, de Ferran d’Armengol (1959), un conte d’avis sobre una criatura fantàstica que habita a l’entorn de Viladrau; i La dona d’aigua, d’Anabel Pérez (1988), sobre l’atracció fatal que infon un d’aquests éssers al Gorg Negre de Gualba.

Hi ha un altre grup de textos argumentalment paral·lels fonamentats en llegendes d’entorns rurals. La font de l’animeta, de Joaquim Casal (1948), semblant a l’anterior, és un conte de fantasmes de tall més clàssic relacionat amb un encanteri femení. També protagonitza un fantasma La meva vella guàrdia, del jove Ignacio J. Borraz, basat en els castells llegendaris recopilats per Joan Amades. Blanca, de Mercè Bagaria (1954), és una faula de bruixes basada en la persecució femenina medieval.

Un dels contes amb què més he connectat personalment és Llers, 1939, d’Enric Bassegoda (1977), situat en un context present d’un investigador que estudia la Guerra Civil, ens trasllada a un grup que custodia obres d’art al gener del 1939. És en aquest context bèl·lic tan proper i conegut que hi barreja una història de bruixeria i una maledicció medieval en una cripta oblidada.

Catalunya mítica és un compendi amb llums i ombres que mereix una oportunitat en la primavera editorial que viu el fantàstic en llengua catalana

L’aviador, de Rubén Guallar (1976), recupera races catalanes oblidades: cresties, patots i golluts, en un text sintètic que genera interrogants. El punt steampunk el posa Sergi G. Oset (1972) amb Verd gasós sobre fons de neu i cendra, que evoca el dip, una mena de gos vampir llegendari que va fer popular Joan Perucho en Les històries naturals.

La Corporació Pinós i el rescat de les cent donzelles de plaer, de Víctor N. Monterroso (1988) se situa en un sistema futur que l’autor bateja com “neofeudalisme” i planteja una vibrant aventura bèl·lica sobre lluites de poder i interessos econòmics que es basa en el mite de Galceran de Pinós i en la Llegenda de les cent donzelles.

I un dels més imaginatius -però que segurament requeria un desenvolupament més llarg- és Tymbala Erdal Vrük, de Marc Martorell (1993), un relat amb ressonàncies en la mitologia hel·lènica, que s’inspira en el país de Cucanya i en altres llegendes tradicionals com la del Timbaler del Bruc.

Sorprenentment, malgrat la il·lustració de coberta, no hi trobem cap text heroic vinculat a Sant Jordi i el Drac. Suposo que tothom el devia considerar massa obvi i trinxat… Catalunya mítica és un compendi amb llums i ombres, però que mereix una oportunitat, emmarcat en aquesta primavera editorial -ho dic amb la boca petita- que viu el fantàstic en llengua catalana.

Record de Jaume Fuster 

D’altra banda, val la pena recordar, a propòsit d’aquest tema, que a casa nostra ja hi va haver un intent ben reeixit de novel·lar la història medieval dels Països Catalans des de l’òptica de la fantasia èpica, i és la trilogia mitològica de Jaume Fuster (Barcelona, 1945 – L’Hospitalet de Llobregat, 1998), iniciada l’any 1983, que formen L’illa de les tres taronges, L’anell de ferro i El jardí de les palmeres. Com a lector de fantasia, penso que tenim un gran deute amb ell.