És molt simptomàtic que pràcticament sempre que els escriptors imaginen el futur del nostre planeta sigui en forma de catàstrofe. És un signe plausible de com en som de conscients els humans de ser una espècie destructora, una plaga, un càncer per a la Terra.

Ja en les primeres pàgines d’El constructor de árboles el lector queda imbuït per aquesta aura de desolació. Un món gris i metàl·lic, extremadament decadent, en què ha desaparegut tot rastre de natura. Després d’un cataclisme conegut com la Foscor, arribaren 20 anys de nit interminable, i aleshores el sol i la lluna estaven tan aprop que l’oceà va embogir en una inundació colossal. Banyan, el protagonista, es guanya la vida fabricant arbres, és a dir, falsificant la natura en un món que l’evoca gairebé com un ésser mitològic.

Aquesta mirada nostàlgica de la Terra (l’Antic Món) tal com i -encara- la coneixem avui es plasma en la novel·la en forma de viatge. La desaparició del seu pare aboca Banyan a la recerca d’un somni: recuperar el seu progenitor significa arribar a un racó paradisíac on es diu que perduren els darrers boscos.

La novel·la dibuixa, doncs, el viatge vital del protagonista en busca de respostes. És una recerca de llibertat, d’alguna cosa en què creure. I, com el lector es pot imaginar, en aquest viatge hi haurà molts perills, companys de camí, enemics, pèrdues, fam, violència, amor… Perquè Banyan no és l’únic que busca els arbres.

L’altra vessant interessant del llibre és el paral·lelisme que Chris Howard  estableix amb la història de la humanitat, en què uns quants poderosos sempre han controlat a la massa. En aquest cas, es tracta d’una corporació anomenada GenTech, que va dissenyar un tipus de blat com a única forma d’alimentació, l’única cosa que creixia i resistia en aquella terra desolada després de la Foscor. GenTech controla què creix i què no, i això converteix la gent en esclaus. Aquest blat és també l’única cosa que no es menjaven les llagostes que infestaven els camps, i que podien devorar un home en segons.

La història és dramàtica, però amb un bri d’esperança perquè uns quants revolucionaris puguin canviar el curs de les coses. La metàfora dels arbres convida a reforçar la comunió entre l’home i la natura, una simbiosi que l’ansietat econòmica capitalista està trencant cada dia que passa. I això no és ciència-ficció.

Si l’home es desconnecta de les arrels, tot s’acaba.