arbres001

El constructor de árboles, de Chris Howard. Ed. Minotauro

És molt simptomàtic que pràcticament sempre que els escriptors imaginen el futur del nostre planeta sigui en forma de catàstrofe. És un signe plausible de com en som de conscients els humans de ser una espècie destructora, una plaga, un càncer per a la Terra.

Ja en les primeres pàgines d’El constructor de árboles el lector queda imbuït per aquesta aura de desolació. Un món gris i metàl·lic, extremadament decadent, en què ha desaparegut tot rastre de natura. Després d’un cataclisme conegut com la Foscor, arribaren 20 anys de nit interminable, i aleshores el sol i la lluna estaven tan aprop que l’oceà va embogir en una inundació colossal. Banyan, el protagonista, es guanya la vida fabricant arbres, és a dir, falsificant la natura en un món que l’evoca gairebé com un ésser mitològic.

Aquesta mirada nostàlgica de la Terra (l’Antic Món) tal com i -encara- la coneixem avui es plasma en la novel·la en forma de viatge. La desaparició del seu pare aboca Banyan a la recerca d’un somni: recuperar el seu progenitor significa arribar a un racó paradisíac on es diu que perduren els darrers boscos.

La novel·la dibuixa, doncs, el viatge vital del protagonista en busca de respostes. És una recerca de llibertat, d’alguna cosa en què creure. I, com el lector es pot imaginar, en aquest viatge hi haurà molts perills, companys de camí, enemics, pèrdues, fam, violència, amor… Perquè Banyan no és l’únic que busca els arbres.

L’altra vessant interessant del llibre és el paral·lelisme que Chris Howard  estableix amb la història de la humanitat, en què uns quants poderosos sempre han controlat a la massa. En aquest cas, es tracta d’una corporació anomenada GenTech, que va dissenyar un tipus de blat com a única forma d’alimentació, l’única cosa que creixia i resistia en aquella terra desolada després de la Foscor. GenTech controla què creix i què no, i això converteix la gent en esclaus. Aquest blat és també l’única cosa que no es menjaven les llagostes que infestaven els camps, i que podien devorar un home en segons.

La història és dramàtica, però amb un bri d’esperança perquè uns quants revolucionaris puguin canviar el curs de les coses. La metàfora dels arbres convida a reforçar la comunió entre l’home i la natura, una simbiosi que l’ansietat econòmica capitalista està trencant cada dia que passa. I això no és ciència-ficció.

Si l’home es desconnecta de les arrels, tot s’acaba.

Periodista i gestor cultural

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Llegendes de Catalunya

Just another WordPress.com site

Històries de la Serina

Contes, llegendes, mites i relats

Fantífica

Una mirada a la literatura fantàstica

Donde acaba el infinito

Una mirada a la literatura fantàstica

El Biblionauta

Un viatge als llibres

Gili Punt i Ratlla

This WordPress.com site is the bee's knees

SCCFF

Una mirada a la literatura fantàstica

Cròniques de Neopàtria

Una mirada a la literatura fantàstica

Un blog de ciencia ficción en busca de un nombre

Una mirada a la literatura fantàstica

Dreams of Elvex

Una mirada a la literatura fantàstica

Ciència i Ficció

Congrés internacional - L'exploració creativa dels mons reals i dels irreals

La Biblioteca de Ilium

Literatura fantástica y otras cuestiones de variable interés

FantàstiK

El fantàstic en català

Les Contraportades

Un bloc, sobretot, sobre llibres

Funky Blog Medina

Una mirada a la literatura fantàstica

Rucs elèctrics

Una mirada a la literatura fantàstica

Catarsi

Revista de la SCCFF

No siga leyendo

Una mirada a la literatura fantàstica

Deprisa, Deprisa

Una mirada a la literatura fantàstica

El rincón de Koreander

“Ante él tenía una habitación larga y estrecha, que se perdía al fondo en penumbra. En las paredes había estantes que llegaban hasta el techo, abarrotados de libros de todo tipo y tamaño”. La historia interminable, Michael Ende - BLOG DE LITERATURA FANTÁSTICA -

%d bloggers like this: