(ATENCIÓ: En aquest text hi ha informació rellevant sobre les novel·les!)

Acabada la tercera temporada televisiva de Game of Thrones, un any més podem afirmar que hem gaudit amb l’adaptació de la sèrie al C+. No és una tasca fàcil traslladar a la pantalla l’entramat argumental de George R. R. Martin i el seu enorme ventall de personatges. Per això més enllà dels recursos tècnics i de producció -per als quals cal una estructura potent com la de HBO-, des del primer dia m’ha agradat destacar la feina dels guionistes per condensar i seleccionar el contingut. Sens dubte, la participació del propi autor en aquest procés hi ajuda molt.

Ara bé, aquest mateix esforç de síntesi provoca sempre dues sensacions extremes: la del nouvingut, que se sent marejat i li costa situar-se per saber qui és qui i quin paper hi juga en la trama; i la de l’expert a qui, inevitablement, se li fan curtes certes escenes. Només un exemple, en el darrer capítol de la temporada: el retorn a casa de Jaime Lannister i el retrobament amb Cersei. Després de tantes calamitats, aquest moment televisiu és tan fugaç i hi ha tants matisos que només veiem en segons… I, més, tenint en compte l’alteració dels esdeveniments que proposen a la sèrie respecte de l’original. Al llibre, els dos germans amants es retroben per primer cop davant del fèretre del seu fill, el rei Joffrey. No cal dir que la càrrega dramàtica és molt més dura.

Hi ha un altre element cabdal en la construcció de la saga en imatges, i és el casting. La tria dels actors (més enllà de si les rosses havien de ser rosses de veritat) em sembla molt ben feta. Des de l’enyorat Eddard Stark amb Sean Bean, que reflectia a la perfecció aquesta pàtina d’honor, responsabilitat i patiment dels Stark, fins a la ironia i mala llet que gasten els Lannister: Peter Dinklage deixa ben alt (valgui l’expressió!) el genial personatge de Tyrion; Lena Headey recrea a la perfecció les mirades i el posat arrogant de Cersei; i, personalment, m’encanta Charles Dance com a Tywin Lannister.

Com a lector, he de reconèixer que m’han descol·locat alguns canvis argumentals i les modificacions temporals d’alguns elements de la narració, com ara la tortura de Theon Greyjoy, que no trobem fins a Dansa amb dracs, mentre que aquí han volgut mantenir present aquest personatge tan odiat durant la segona temporada. Cada mitjà, però, té els seus llenguatges i les seves necessitats: no em trobareu entre els puristes.

La qüestió temporal és un dels temes candents en els debats actuals sobre el futur de la sèrie i dels llibres. El mitjà audiovisual, tan ràpid, i esperonat per les magnífiques audiències que ha tingut a nivell mundial, avança a un ritme accelerat, mentre que George R. R. Martin (i fa bé) s’ho pren amb calma. Vents d’hivern (el proper lliurament previst), no té data de publicació, i l’escriptor ja n’està tip que li preguntin, de manera que recentment ha deixat anar que escriurà el que cregui necessari per a la història, o sigui que poden ser més de set llibres en total… Cap problema, Sr. Martin! Si HBO s’inventés una preqüela per guanyar temps no crec que tingués el mateix èxit, encara que no m’importaria veure els antics reis Targaryen i els seus dracs… Igualment, tampoc poden avançar contingut, de manera que la solució és complicada. Anar més lents voldria dir afegir-hi molts personatges fins ara obviats i això també suposa més cost de producció alhora que deuen pensar que faria perdre ritme a l’acció.

Ja veurem què passa. El que cal celebrar és que la irrupció de la sèrie ha suposat l’entronització definitiva i merescudíssima de G.R.R. Martin, la visualització d’una saga literària de dimensions colossals i, per extensió, un pas més perquè el gènere fantàstic surti de l’armari, com dèiem fa uns dies en un altre article. Seguirem atents!

Ah! I un aplaudiment per al creador de la banda sonora, Ramin Djawadi, imprescindible per a la dimensió èpica de la producció. A la xarxa hi ha versions extraordinàries. Aquí una que m’encanta, de Fabio Lima.