“Qualsevol cosa pot existir, en qualsevol lloc. Només necessites trobar les coordenades correctes que t’hi condueixin”
Mestre Belban de Vanícia

La manera com ens transportem d’un lloc a l’altre persones i mercaderies ha estat, històricament, un factor clau de desenvolupament. Des de la bici a la nau espacial, la humanitat sempre intenta anar més de pressa d’un lloc a l’altre. I les ments dels creadors sempre hi han trobat solucions imaginatives. Qui no ha desitjat mai fer com en Son Goku, un canvi de lloc instantani? O volar a lloms d’un drac? El llibre dels portals (Columna) de Laura Gallego és una aventura entretinguda que gira al voltant de com d’importants són les comunicacions per gestionar el poder i distribuir la riquesa. El corredor mediterrani? L’AVE a l’Estat espanyol? Doncs això.

Els mestres de l’Acadèmia, principal centre de coneixement de Darúsia, tenen el poder de dibuixar portals que connecten territoris llunyans en només segons. Per a fer-ho necessiten pintura feta amb un mineral anomenat bodarita, que s’extreu de mines que ells mateixos controlen. Però la bodarita s’està esgotant i això genera neguit. Un conjunt d’esdeveniments alteren la normalitat del país: un assassinat, un portal esborrat, el descobriment d’un nou tipus de bodarita blava que permet viatjar al passat… És una novel·la amena i àgil, basada en la investigació de dos joves estudiants sobre els fets estranys que estan succeïnt.

El llibre dels portals, com qualsevol que afronti aquest ambient estudiantil en un món aliè al que coneixem, té indefectiblement aires de Harry Potter: amb professors dolents i també una mica tocats del bolet, alumnes envejosos amb ànsies de poder, i amors adolescents sovint resolts amb un excés de precipitació. Absteniu-vos-en els al·lèrgics a aquest tipus d’escenes. És un relat per a tots els públics, encara que algunes escenes especialment enfocades cap a la psicologia dels nois i noies que viuen el seu primer amor. Val a dir que aquesta és la part que personalment m’ha costat més.

La millor, sens dubte, la part en què els protagonistes se les empesquen per seguir la petjada del professor Belban, qui ha descobert com viatjar al passat. Els joves Tabit i Cali i els seus amics van a petar a una mena de gran abocador còsmic: un planeta-llimb sense vida i sacsejat per tempestes de llum on Gallego desplega al màxim les seves dots imaginatives, per exemple amb el curiós personatge de Yiekele, un homínid de quatre braços que dibuixa portals amb els seus dits i la seva pròpia sang.

Els portals, doncs, són l’escenari -el medi- d’una trama detectivesca en què caldrà esbrinar qui és al darrere de l’Invisible, un ésser misteriós que s’encarrega de fer la guitza a l’Acadèmia amb robatoris i extorsions. Corrupció de manual. Ara, la pena per als mestres traïdors a l’Acadèmia era per pensar-s’ho: els tallaven els polzes i els deixaven cecs. Com en el nostre món passa amb els corruptes, vaja.

Laura Gallego (València, 1977) és una escriptora molt jove però realment prolífica, sens dubte una de les veus més destacades en la narrativa de fantasia a l’Estat, avalada per l’èxit de la trilogia Memòries d’Idhun, publicada entre els anys 2004 i 2006, i que va tenir continuïtat en una sèrie de còmic. Els seus textos promocionals diuen que ha venut dos milions d’exemplars de les seves obres al conjunt de l’Estat espanyol, xifra gens menyspreable. Aquesta trilogia la va traduir al català Cruïlla, que n’ha publicat també altres títols, així com Bromera, i ara també Columna, cosa que fa que sigui una autora ben representada en la nostra llengua. Una excepció en el gènere fantàstic que cal ressaltar.

I dos apunts més sobre això que ja hem comentat altres vegades. D’una banda, la inexistència d’un segell de referència en català per publicar llibres de fantasia i ciència-ficció, una iniciativa que els principals editors en llengua catalana descarten perquè prioritzen que es publiquin els llibres, sigui on sigui. Però això no passa perquè aquest argument és parcial. L’existència d’un segell amb identitat pròpia sí que obligaria a exercir un treball de recerca d’autors i de traduccions d’escriptors internacionals capdavanters del gènere (com s’està fent en castellà). La caixa, però, no està per a gaires aventures de bruixes i follets… D’altra banda, aplaudeixo la publicació del llibre en català a Columna. Però cal deixar constància una vegada més de la trista submissió de Grup 62 a Planeta o, el que és el mateix, del català al castellà: mentre que Minotauro va publicar El libro de los portales a principis d’abril, que en aquest país significa “Campanya de Sant Jordi”, és a dir, més vendes i més calerons, a Columna s’han hagut d’esperar fins al juny. I no és el primer cop que passa. Mala peça al teler.