Amb la dolça ressaca per l’èxit de la Via Catalana, és un moment ideal per fer-nos una abraçada d’autoestima cultural, en aquest cas literària. Per això no volia deixar de fer un esment al merescut homenatge que ha rebut un dels nostres grans escriptors de gènere, Pep Albanell, reconegut amb el Premi Trajectòria 2013 de la 31a Setmana del Llibre en Català.

Pep Albanell (Vic, 1945) és un d’aquells narradors discrets i amagats del nostre país, tot i que pot presumir d’haver obtingut els principals premis de les lletres catalanes. Injustament, es tendeix a deixar en segon terme els escriptors que s’han abocat al repte de la narrativa infantil i juvenil, camp en què Albanell (també conegut amb el pseudònim de Joles Sennell) ha excel·lit. “Premiar Josep Albanell vol dir posar en valor la literatura infantil i per a joves, una literatura a la qual, malauradament, sovint no som capaços de donar-li el valor i l’atenció que es mereix”, deia la presidenta de la Setmana, Montse Ayats, en el lliurament del premi. Ho comparteixo plenament.

Albanell va ser un dels creadors del grup Ofèlia Dracs, que volia precisament “normalitzar” la literatura de gènere en llengua catalana. A hores d’ara el seu corpus literari és extensíssim, amb una setantena de títols, entre els quals sempre ve de gust recordar La guia fantàstica (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1977), amb il·lustracions de Montserrat Brucart. La seva ploma destil·la una imaginació desbordant, humor fi i situacions insòlites. Aquest home amb aspecte de hòbbit (llegeixi’s això amb tot el carinyo) ve a ser el nostre Terry Pratchett, salvant totes les distàncies. I ja que a l’autor anglès no el podem llegir en la nostra llengua perquè no està traduït (ai las!), què millor que recuperar alguna de les històries de Pep Albanell. Acumula tota una vida literària reflexionant i escrivint sobre la fantasia, i aquesta és la definició que proposa als petits lectors: “La fantasia seria una mena d’acord entre dues parts, on l’una s’inventa una realitat diferent amb el consentiment de l’altra i amb l’objectiu de divertir-se, de fruir, ambdós, de la invenció; una mena de joc. Amb la mentida, en canvi, una part pretén induir l’error de l’altra per aprofitar-se’n.” Juguem, doncs.

Em fa il·lusió poder rescatar aquesta entrevista que li vaig fer l’any 2001 per a la revista Estris de la Fundació Pere Tarrés, en què expressava la seva fidelitat al públic infantil. De fet, l’autor assegura que continua visitant entre 30 i 40 escoles a l’any, o sigui que manté fidelment el contacte amb els nens i nenes, un compromís que considera gairebé tan important com el d’escriure. Moltes de les reflexions d’aquesta conversa són encara ben actuals.

L’enhorabona, Pep!

∞∞∞

T’HA AGRADAT L’ARTICLE? SUBSCRIU-TE A LES RADES GRISES!