La ciència-ficció catalana li deu molt a l’Antoni Munné-Jordà. Aquest llibre és una més de les seves contribucions, en aquest cas com a editor i prescriptor, impulsant la publicació d’aquest volum a Pagès Editors, que reivindica un escriptor molt rellevant de la literatura catalana. Les bèsties i la pols és una compilació de trenta-quatre relats de Pep Albanell (Vic, 1945), una publicació que aplega tots els seus contes fantàstics fins avui.

Pep Albanell comença a destacar als anys 70, i guanya els principals premis literaris del país: el Víctor Català per Les parets de l’insomni (1972), el Sant Jordi amb Pinyol tot salivat (1974) o el Joaquim Ruyra amb El Barcelonauta (1976), entre d’altres. L’any 2013 va rebre el Premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català. La seva producció és extensíssima. Ha publicat novel·la per a adults, però ha sobresortit també com a contista, així com en el vessant juvenil, amb el pseudònim Joles Sennell, que sorgeix de la fusió del seu nom amb el del seu amic Carles Senpau.

Albanell, que des de petit s’ha identificat amb el símbol del nàufrag, ha tingut sempre una sensibilitat especial per a la literatura d’aventures i d’altres mons. Ens vam conèixer en una entrevista de record entranyable que vam mantenir l’any 2001 per a la revista Estris, i llavors reivindicava la fantasia com una eina imprescindible per encarar la vida quotidiana. Havia estat primordial en la seva infantesa i la recomanava als seus joves lectors, tot i que també era conscient que s’obria una nova etapa que tapava l’imaginari fantàstic de la literatura, dominada pels videojocs i internet.

De la mateixa manera que es va sentir cridat a aportar bones històries al públic jove amb obres com La guia fantàstica (1977), Albanell també va voler posar el seu granet de sorra en el gènere de la ciència-ficció en llengua catalana, tan escàs en aquell moment. Aquesta primera contribució va ser Qualsevol-cosa-ficció (1976). Més tard, va aplegar els seus relats de gènere a L’implacable naufragi de la pols (1986). Va ser un dels fundadors del col·lectiu Ofèlia Dracs, i va impulsar una novel·la col·lectiva de ciència-ficció, que va quedar inconclusa. De fet, el tercer capítol d’aquella obra, Proto-Dracs, es publica ara per primer cop, com explica Munné-Jordà al pròleg. Hi ha dos contes inèdits en aquest llibre. L’altre el va escriure al 2021, el darrer fins ara, titulat El que triga a arribar la fi de l’hivern.

Obre el volum L’implacable naufragi de la pols, una distopia concentrada en la vida a l’Edifici, un text brillant que reflexiona sobre les vides dirigides per la societat capitalista, i l’absurditat de la guerra. En aquests textos d’Albanell apareixen temes molt diversos, com l’amenaça atòmica i la crueltat de l’home contra l’home per crear armament de destrucció. Hi ha un homenatge a Lovecraft amb menció directa a La invasió (1980); un altre al Fahrenheit 451 de Bradbury, a El fracàs de l’Oncle Conco; contactes extraterrestres, a L’estranya migranya i a Gòfies galàctiques, on més aviat es posa de manifest la imbecil·litat de la condició humana; reflexions sobre la mort a Suïcidi d’Estat, un conte inquietant que flirteja amb la manipulació genètica vinculada amb Franco…

El to dels contes de Pep Albanell és sorneguer, humorístic i lleuger, encara que afronti qüestions de gran profunditat

Gairebé tots els relats estan escrits en primera persona, amb un personatge tipus prototípic que és solitari, innocent, ignorant, planer, incomprès, com un espectador atònit davant del nou rumb del món. El to és sorneguer, humorístic i lleuger, encara que afronti qüestions de gran profunditat. Els seus relats tenen el do d’estar escrits amb una gran senzillesa, però alhora amb un vocabulari riquíssim, sabent en tot moment quin missatge vol traslladar al lector.

En els ulls de Pep Albanell l’eclosió del predomini tecnològic sempre és vist amb ironia, i és profundament crític amb l’actitud de la humanitat. Usa molts recursos del gènere, des de les alteracions temporals al contacte amb l’inexplicable, i no defuig l’al·legoria per reflexionar sobre la condició humana. Hi ha contes truculents (Mans com ocells); sexe extraterrestre (La Marciana) i d’altres poètics i entranyables, com L’Àncora.

El que triga a arribar la fi de l’hivern (2021), escrit com una epístola, és el relat més nou i un dels millors, fet que diu molt de l’agudesa de la ploma l’escriptor. És una història d’amor amb un ésser d’un altre planeta, els habitants del qual no practiquen sexe sinó la contemplació, una experiència de plenitud que supera qualsevol experiència física i espiritual dels terrenals.

I un dels més divertits és La gran aventura, basat en una màquina que té tots els llibres i, per tant, ha de ser capaç d’escriure la millor novel·la del món. Però hi ha un accident i els protagonistes són engolits per l’artefacte a una altra dimensió, un escenari fantàstic on hi són totes les aventures escrites. Un text que dona per a molt més.

En definitiva, Les bèsties i la pols és una oportunitat per rescabalar un dels grans autors de fantasia en català, i que llueix amb veu pròpia a la col·lecció porpra i plata de Pagès. Val la pena assaboriu-lo.

∞∞∞

T’HA AGRADAT L’ARTICLE? SUBSCRIU-TE A LES RADES GRISES!