Patrick Rothfuss no parla del tercer llibre. No hi ha dates per al desenllaç de la Crònica de l’Assassí de Reis. Només la certesa que l’escriptor l’està depurant al màxim –“reviso molt el que escric, més que qualsevol autor viu”– per completar la narració amb la màxima qualitat. “I què farà quan acabi la història de Kvothe?”, li pregunten. “Dormir molt i passar més temps amb el meu fill, però us prometo que seguiré escrivint”, assegura. I no en tenim cap dubte.

L’homenot de Wisconsin ha trepitjat per primer cop Barcelona i ho ha fet en un autèntic bany de masses. S’esperava públic, però potser no tant. Cues a Travessera de Gràcia i a la cantonada d’Aribau davant la seu de Random House (hores abans que comencés l’acte) i molta paciència a última hora per aconseguir la desitjada signatura. Uns quants afortunats vam poder compartir amb Rothfuss una estona tranquil·la per conversar sobre els seus llibres i sobre com ha esdevingut un escriptor massiu. “Ser un autor està molt bé perquè guanyes diners, viatges, hi ha persones que fan cua per veure’t, es volen fer fotos amb tu com si fossis una estrella del rock… però la millor part és, sens dubte, constatar que fas feliç molta gent amb els teus llibres”, reflexiona Rothfuss. “Els millors elogis han estat de persones que m’han dit que li van regalar el llibre al seu pare i així van tenir de què parlar, o de gent que després d’un trencament de parella la lectura els va ajudar a oblidar que el món és una merda”, apunta l’escriptor.

“La millor part de ser escriptor és, sens dubte, constatar que fas feliç molta gent amb els teus llibres”

El nom del vent i El temor d’un home savi, els dos llibres publicats fins ara, han situat Rothfuss al podi mundial de la literatura fantàstica al costat de George R. R. Martin. Per què? Segurament un dels factors essencials és la construcció del personatge principal, Kvothe, i l’empatia que genera en el lector –només cal veure les legions de fans! Rothfuss es queixa –amb raó– que la literatura fantàstica està necessitada de bons personatges i d’un treball més acurat amb el llenguatge. “Va ser la meva mare qui em va infondre aquest amor pel llenguatge. Vaig llegir molt de petit, però on vaig aprendre més va ser a la Universitat, quan vaig deixar de llegir fantasia i vaig descobrir les obres mestres de la literatura”, reconeix.

En aquesta línia aprofita per comentar la seva obsessió per trencar amb els clixés del gènere fantàstic. “No volia dracs, ni dolents estúpids”, sosté. Les crítiques que més l’han molestat són aquelles que l’acusaven de sexista. “Em va doldre perquè treballo molt els personatges femenins. No volia als meus llibres la típica damisel·la en perill que espera que la rescatin. Crec que tenim un problema en la literatura fantàstica de no tenir prou bons personatges femenins”, assevera. Quan es va anomenar el personatge d’Auri es van aixecar aplaudiments a la sala. “No hi ha fórmules. Si sabés com em va sortir aquest personatge ho faria constantment!”, afirma.

Aquesta reflexió el porta a Tolkien, i a la “llarga ombra” que ha deixat un tipus d’escriptura pròpia d’una època i de la mirada del món que tenia en la primera meitat del segle XX el catòlic i venerable professor anglès. “Tots seguim aquesta estela, i és possible que es mantinguem alguns tics que hem d’anar abandonant”, opina Rothfuss.

L’escriptor nord-americà, que tot just acaba d’arribar de Londres, fa gala d’una gran paciència amb els fans i d’un gran sentit humor. Un paio afable amb qui prendries unes cerveses parlant de les cançons que Kvothe tocava a les tavernes amb el seu llaüt. Diu que va estar catorze anys escrivint El nom del vent, construint un món. I que en tot moment sabia com havia d’acabar la història. “Em pensava que sabia molt bé el que passava entre mig, però em vaig equivocar molt! Per exemple, en l’esborrany original del llibre no hi havia personatges com l’Ambrose, l’Auri o la Devi, i després vaig afegir capítols sencers dedicats a ells. Ara el repte que tinc és no fer-la créixer més del compte sinó situar-la allà on cal”, raona. En aquest sentit és interessant la forma com administra el seu propi univers. “Jo he construït aquest món i sé com funciona, però explicar-ho tot amb més detall no milloraria la història. A mesura que la màgia tingui més importància per al relat ho aniré detallant, però tot ha d’estar al servei de la història. Qui vulgui saber coses com la conversió de divises o els acords comercials que ho busqui al blog”, sosté.

“Explicar tot l’univers que he creat amb més detall no milloraria la història. Tot ha d’estar al servei de la història”

En la multitudinària sessió d’ahir a l’auditori de Random House Mondadori de Barcelona es van aplegar unes 300 persones, més les que van quedar amb les ganes fora al carrer. Rothfuss va llegir sencer el conte Las aventuras de la princesa y el señor Fu, no apte per a criatures, amb un ensenyament interessant per llegir amb atenció. Vista la reacció de la sala, estava clar que molts no el coneixien i es van sorprendre amb el final. “No es pot prendre el pèl al lector amb un gir final sorprenent, però així és com jo escric i no només en aquest conte!”, va etzivar. Entenc que era una broma, oi?

Els lectors havien escollit cinc preguntes entre les centenars que s’haurien plantejat, i tres participants van tenir l’oportunitat d’adreçar-se a l’escriptor. Rothfuss va admetre que no ha creat els idiomes del seu món al complet, com va fer Tolkien, sinó només vocabularis bàsics inventats; va afirmar que la invenció dels Xàndrian és absolutament seva, no està inspirada en cap mitologia; i va descartar per complet una possible banda sonora amb les músiques de Kvothe. “Si un gran músic en fes una cançó passaria a ser una cosa única, mentre que ara cada lector imagina la seva pròpia versió”.

Quanta raó! Rothfuss ens reconcilia amb la màgia de la lectura. I per molts anys!