Cal tornar periòdicament a Pratchett. No hi ha cap altre escriptor que conjumini fantasia i humor amb la seva mestria. I quan dic humor vull dir riure des de la primera pàgina, des de l’aparició del gran personatge de Huebo (amb “b”). Riure amb aquest aiguabarreig de situacions absurdes i barroques, amb diàlegs tan genials com hilarants.
Sí, sempre cal tornar a Pratchett. Després del decebedor final de la nostra temporada futbolística, i a les portes del Mundial, El Atlético Invisible (Unseen Academicals) és, sens dubte, el millor antídot. I no per al lector que busqui reconciliar-se amb l’esport rei. Més aviat al contrari, per riure de les misèries humanes amb el futbol com a protagonista secundari. Ara bé, no pas el futbol tradicional sinó el del Discworld, aquest univers colossal creat per l’escriptor anglès.
El futbol és un espectacle popular d’extrema violència als carrers d’Ankh-Morpork, i els “partits” –per anomenar-los així– estan infestats de personatges pèrfids, criminals. És un tot-s’hi-val. El tirà Vetinari s’ha proposat beneir el futbol amb l’objectiu de controlar millor els excessos i els mags de la Universitat Invisible hauran de rebaixar-se i recuperar la vella tradició futbolística de la casa per mirar de frenar el seu retrocés institucional.
Amb aquest plantejament, la novel·la s’encamina cap al gran esdeveniment, el gran matx que enfrontarà l’equip dels mags, l’Atlètic Invisible, contra una quadrilla d’indesitjables i tramposos. El que en una altra mena d’història seria la gran batalla final. Però alerta perquè això pot confondre respecte del veritable interès del text, que són els personatges. Concretament el quartet protagonista: Glenda, la cuinera del torn de nit, personificació del sentit comú i de la prudència; Juliet, la seva ajudant, una pàmfila bonica que ha de descobrir les seves virtuts; Trev Probable, un proletari de barri busca-raons i despreocupat, “futbolero” nat; i Huebo, un orc lletrat que dóna lliçons de saviesa i honestedat arreu. Tots ells evolucionen al llarg de la preparació del partit de futbol i juguen un paper determinant en la seva resolució.
Terry Pratchett se’n riu del futbol i de les absurditats que aquest fenomen social genera entre les masses. Però ho fa amb una ironia i un humor únics. Només en un partit de Pratchett es parla més que es juga, un mico bibliotecari pot fer de porter i un orc pot ser l’entrenador més espavilat. En aquest cas, però, la prèvia és molt millor que el partit.
Ja teniu una bona alternativa al Mundial!
Les Rades Grises 