Vestigios, de Hugh Howey. Ed. Minotauro, 2014. 431 pàgs.

Vestigios, de Hugh Howey. Ed. Minotauro, 2014. 431 pàgs. Traducció al castellà: Manuel Mata.

Vestigios és el llibre que culmina la trilogia Crónicas del Silo, debut estel·lar de Hugh Howey, després d’Espejismo i Desolación. És el colofó, doncs, d’aquesta gran aventura distòpica, en què l’autor dissipa interrogants i resol enigmes. Però no patiu, que no els desvetllaré.

Situem-nos. Som en el segle XXII de la nostra era. Els humans viuen en grans edificis cilíndrics soterrats, i no poden sortir a l’exterior perquè l’aire és contaminat i irrespirable. Sortir és morir. Existeixen desenes de “sitges”, totes idèntiques, amb un sistema d’organització social molt estructurat, però els seus habitants desconeixen l’existència d’altres edificis, de fet, només són conscients de la seva història allà dins, i el Món Antic forma part de la llegenda.

Si voleu saber més detalls sobre els dos primers llibres podeu llegir els articles que hi fan referència en aquest mateix blog. Bàsicament, a Espejismo (Wool), l’autor ens mostra com funciona la vida en aquestes “sitges”, però apunta ja com la combinació d’intel·ligència i rebel·lia pot obrir escletxes en el recipient més tancat. Juliette, l’heroïna d’aquesta trilogia, hi apunta maneres. En el segon volum, Desolación (Shift), anem enrere en el temps per conèixer com es va gestar tot plegat: als Estats Units, un polític fa construir l’entramat de refugis i Donald, l’arquitecte, no pot arribar ni a imaginar l’ús que se’n farà. Ell és l’altre gran protagonista de la novel·la, que encarna el penediment, i intentarà de totes totes desmuntar la gran farsa en què viu la gent i de la qual se’n sent responsable. I Vestigios (Dust) és la culminació de tot plegat. Segurament amb un desenllaç tan previsible com inevitable: un cant a l’esperança i la constatació que la vida triomfa però sempre exigeix moltes renúncies i sacrificis en el camí.

M’estimo més no donar més detalls de la trama. Només destacar el bon ritme de la narració i el progressiu encaix de peces que permet el lector anar construint l’engranatge de la història a mesura que avança la lectura, cosa que sempre és apassionant. Hugh Howey (1975), que va començar com el més humil de tots autopublicant-se relats breus de la història via Internet, ha completat un treball sòlid, que l’ha catapultat entre els escriptors de ciència-ficció.

La trilogia de Hugh Howey traspua un rerefons molt inquietant que té nombrosos paral·lelismes amb la política i la gestió del poder

Més enllà dels elements de suspens i d’aventura científica o la construcció dels personatges -em sembla brillant Solo, una mena de Robinson Crusoe del futur-, la trilogia traspua un rerefons molt inquietant que té nombrosos paral·lelismes amb la política i la gestió del poder. Tot parteix de l’amenaça (dubtosa) d’una guerra imminent que havia d’acabar amb tot el planeta, que subratlla com el llenguatge de la por i l’amenaça -encara avui- són elements usats de forma sistemàtica històricament pel poder polític per controlar les masses. Igualment, Howey reflexiona sobre com un sol personatge pot esdevenir mestre de titelles i jugar a ser Déu decidint sobre la vida i la mort dels altres; aquí, a més, com veureu, ja no li cal relleu perquè tot quedi “atado y bien atado” perquè la tecnologia li permet controlar un poder “suprem” que no necessita ser transmès. Els llibres són també una molt bona reflexió sobre la història dels conflictes cíclics de la humanitat, de com la destrucció és relativament fàcil de provocar, però com la reconstrucció és més complexa i dolorosa.

Ara bé, la moneda sempre té una altra cara. I en aquest cas cal llegir entre línies una crida a l’inconformisme, a la rebel·lió i a la intel·ligència per obrir escletxes de llibertat en el règim més hermètic. I, com no, com que som tants, sempre són necessaris els lideratges, algú ha d’encendre l’espurna. Juliette, la jove alcaldessa -una heroïna que possiblement aviat veurem a la gran pantalla en una adaptació cinematogràfica-, esdevé una mena de Moisès que vol conduir el seu poble cap a la terra promesa. I és molt tossuda.

 

Periodista, lector i gestor cultural

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Històries de la Serina

Contes, llegendes, mites i relats

Les Rades Grises

Una mirada a la literatura fantàstica

Fantífica

Una mirada a la literatura fantàstica

Donde acaba el infinito

Una mirada a la literatura fantàstica

El Biblionauta

Un viatge als llibres

Gili Punt i Ratlla

This WordPress.com site is the bee's knees

SCCFF

Una mirada a la literatura fantàstica

Cròniques de Neopàtria

Una mirada a la literatura fantàstica

Un blog de ciencia ficción en busca de un nombre

Una mirada a la literatura fantàstica

Dreams of Elvex

Una mirada a la literatura fantàstica

Ciència i Ficció

Congrés internacional - L'exploració creativa dels mons reals i dels irreals

La Biblioteca de Ilium

Literatura fantástica y otras cuestiones de variable interés

FantàstiK

El fantàstic en català

Les Contraportades

Un bloc, sobretot, sobre llibres

Funky Blog Medina

Una mirada a la literatura fantàstica

Rucs elèctrics

Una mirada a la literatura fantàstica

Catarsi

Revista de la SCCFF

Art and life, by Mireia Rosich

Una mirada a la literatura fantàstica

No siga leyendo

Una mirada a la literatura fantàstica

Deprisa, Deprisa

Una mirada a la literatura fantàstica

%d bloggers like this: