La tercera part d’El Hòbbit ha tancat un fructífer cicle cinematogràfic per als amants de l’obra de J. R. R. Tolkien. Per als que hem gaudit i hem après amb els llibres, no obstant, les pel·lícules ens han generat sensacions contradictòries, especialment en aquesta segona tongada. Quan es va saber que Peter Jackson volia rodar tres films d’El Hòbbit quedava clar que ho hauria de farcir molt tot plegat. Per això ara guanya pes i s’entén millor que mai l’expressió “basada en…” dels crèdits. Ha estat Jackson fidel a Tolkien? A la seva manera, es podria dir que sí. Ha respectat el tronc central, ara bé, l’ha guarnit com un arbre de Nadal. O més.

Ja vaig escriure fa un any que no convé ser purista, sinó veure l’obra de Jackson com una mena de “versió”. Cada format té les seves característiques i es tracta, en definitiva, de dues coses diferents. Tot i així, és indiscutible que Jackson s’ha apropiat de l’obra de Tolkien des d’un punt de vista visual, atès que ha marcat un abans i un després: a partir d’ara qualsevol espectador relacionarà els personatges i escenaris dels llibres amb allò que ha vist als films. És un preu que cal pagar però que, alhora, ens ha permès gaudir d’imatges en moviment sublims. Dues cares de la mateixa moneda.

The Hobbit: the battle of the five armies –una vegada més, sense doblatge ni subtitulació en català– és un film d’acció espectacular segons els paràmetres del cinema actual, més enllà del farcit del director. Ja s’ha parlat molt de les llicències dels guionistes, i no hi afegiré més. Però em sembla oportú aprofitar la culminació d’aquesta segona trilogia per reflexionar sobre l’autoria, i sobre com una història literària es trasllada a la pantalla gran. En aquestes festes he pogut veure un film que desconeixia, Saving Mr. Banks (Al encuentro de Mr. Banks), de 2013, dirigida per John Lee Hancock i protagonitzada magistralment per Emma Thompson i Tom Hanks –quan dic “magistralment” em refereixo sobretot a la primera. La pel·lícula, basada en fets reals, narra com Walt Disney va haver de suar per convèncer l’escriptora P. L. Travers, autora de Mary Poppins (1934), fins que el reconegut conte va esdevenir un musical cinematogràfic l’any 1964. Saving Mr. Banks mostra el procés de treball conjunt d’una escriptora absolutament reticent a perdre el control dels drets del seu relat, i que vol supervisar fil per randa cada paraula del guió, cada color, cada cançó. Com és sabut, la pel·lícula es va fer realitat en la coneguda Mary Poppins de Julie Andrews, però Travers es va emprenyar molt amb el resultat i no va permetre dur al cinema cap de les seqüeles, malgrat la insistència de Disney. El film obvia aquesta part, però em va sembla un exercici interessantíssim per entendre com es cuina una adaptació cinematogràfica.

I, efectivament, em vaig fer la pregunta que us esteu imaginant. I la resposta és un no rotund. Hauria permès Tolkien, en vida, una pel·lícula dels seus llibres? S’hauria assegut amb Peter Jackson a discutir idees tan absurdes com una història d’amor entre un nan de la companyia de Thorin i una elfa inventada? Hauria permès la llista inabastable de productes de merchandising que ha generat la saga? I així podríem seguir…

Tolkien ni s’hauria assegut a discutir-ho. Probablement Jackson –amb sort– només hauria arribat a prendre un te cordial amb el vell professor qui, educadament, li hauria tret del cap la idea de fer una gran producció comercial amb els seus llibres. També goso dir que l’escriptor no hauria vist amb massa bons ulls la publicació pòstuma de bona part del material que ell havia deixat inacabat i que ha donat a conèixer el seu fill Christopher. Però la realitat és que el mateix J. R. R. Tolkien es va vendre els drets de reproducció abans de morir per tal de permetre uns ingressos a la família, xifra que ara esdevé ridícula. O sigui, que res és tan clar. I ara, al segle XXI, els hereus de Tolkien han hagut de batallar judicialment per aconseguir una part del pastís de New Line Cinema, han posat fre a tot el que han pogut (com màquines escurabutxaques d’El Senyor dels Anells a Las Vegas) i s’estiren dels cabells amb les interpretacions de Peter Jackson i el seu equip de guionistes. Si detestaven la primera trilogia, què deuen pensar de la segona?

Amb Tolkien viu, Jackson tot just hauria pogut prendre un te cordial amb el vell professor qui, educadament, hauria refusat la proposta

El debat és punyent. Fins a quin punt pot continuar una obra sense la supervisió del seu creador? Sota quins criteris es trasllada al cinema una obra literària si l’autor ha mort? Però, és clar, la història del cinema és plena d’adaptacions.

Hi ha opinions per a tot. Jo he gaudit i segueixo gaudint amb l’obra literària. Em vaig emocionar amb la primera trilogia. Però la segona –superada la novetat– m’ha deixat un gust agredolç. Em quedo amb tres coses positives: la interpretació de Martin Freeman, Smaug i la grandesa visual de la producció digital.

Llibres de col·leccionista

I a propòsit del material que han generat les pel·lícules, un esment al cinquè volum de les Cròniques d’Art i Disseny d’El Hòbbit (Minotauro). El llibre és una delícia, un viatge per la creativitat d’aquest estol de dissenyadors encapçalats per John Howe i Alan Lee, que ha treballat per a Weta Workshop en els films. Val a dir que Howe i Lee ja havien il·lustrat –junt amb Ted Nasmith– nombroses publicacions de l’obra de Tolkien als anys 90, i una de les millors coses que va fer Peter Jackson va ser recórrer a ells per donar vida a l’univers d’El Senyor dels Anells, tot i que, com s’ha vist, la imaginació de Jackson té vida pròpia. Les més de 250 pàgines d’aquest catàleg permeten veure l’evolució del vestuari de cadascun dels protagonistes de la pel·lícula, des del primer esbós fins a la realització final, i el mateix amb els escenaris. Podem veure els interiors d’Èrebor, la Ciutat del Llac, elfs, nans i monstres, amb tot luxe de detalls d’espases i armadures –tractant-se de La Batalla dels Cinc Exèrcits sembla evident que hi hagi molt material bèl·lic. Les trilogies han generat molta brossa pròpia de la nostra societat de consum, però aquests llibres contribueixen a dignificar tot plegat, malgrat que, efectivament, hi ha opinions per a tots els gustos.