Som a l’any 2120. Després de 22 anys inactiu, l’androide Sam és activat de nou amb l’objectiu de buscar una jove humana, Hanna.

Vicent Enric Belda (Agullent, 1962) signa aquest relat futurista en què la humanitat està pràcticament extingida a causa d’un virus mortífer que l’any 2095 provoca una gran mortaldat al planeta. La Terra està dominada per màquines: els nuclis d’intel·ligència artificial creats pels mateixos humans. I aquests robots, al mateix temps, intenten reproduir l’espècie humana en uns èssers anomenats “beguins”, creats a partir d’embrions primitius, i modificats genèticament amb l’objectiu de suprimir la tendència de l’home a resoldre els conflictes sempre amb violència. El resultat són “humans” quasi perfectes, però que no poden sentir odi ni desconfiança, per la qual cosa són extremadament vulnerables -i inútils- perquè estan incapacitats per reaccionar o reconèixer l’amenaça i moren amb facilitat.

L’androide personal NG82 Sam-M14 té la missió de buscar una dona, perquè encara sobreviuen grups d’humans, els lliberts, amagats als boscos. Podrà encara reproduir-se l’espècie humana? La resposta la té un robot que cerca la seva pròpia identitat, un robot considerat defectuós que es podrà qüestionar les jerarquies gràcies a una certa inestabilitat emocional que el va fer aprendre a dubtar de les ordres.

Història de Sam. Deus ex machina és una història senzilla i amena, escrita en clau juvenil i amb voluntat de posar les coses fàcils al lector. La trama pot resultar a voltes previsible, però és interessant des de l’òptica d’un lector novell que es vulgui aproximar a la ciència-ficció. L’escriptor valencià -que es dedica a la docència i que acumula ja diversos títols de narrativa juvenil- planteja la particularitat de presentar la narració en primera persona, des del punt de vista del robot, que anirà descobrint en els racons de la seva memòria el sentit personal que per a ell significa aquesta missió. Els interrogants ètics i els dilemes de consciència de l’androide vers la seva relació amb els humans traspua referències al Jo, robot d’Asimov.

En el llibre prèn força aquesta aparent paradoxa tan pròpia de les distopies apocalíptiques: els escriptors inventen ficcions en què l’home té tendència a autodestruir-se amb allò que crea (des de virus letals a robots que s’usen ja en les guerres entre humans), però alhora s’obstina a sobreviure com sigui i demostra una enorme capacitat de resistència que més que un consol es pot interpretar com una condemna per al nostre malmès planeta. Per altra banda, el debat sobre els usos de la inteligència artificial i la manipulació genètica són d’absoluta actualitat.

L’editorial Bromera mereix l’aplaudiment d’una feina tossuda, constant i incansable per publicar en llengua catalana des del País Valencià, sovint a contracorrent. La col·lecció Espurna és una de les més veteranes i atresora un catàleg de referència en literatura juvenil. Llàstima que els gèneres de fantasia i ciència-ficció es subscriguin pràcticament exclusivament en l’àmbit infantil-juvenil. I aquest dèficit, malgrat que conegut i comú a les grans editorials catalanes, no podem deixar que es perpetuï. Continuarà…

T’ha agradat l’article? Subscriu-te a Les Rades Grises!