Tinc dos o tres amics –assidus d’aquest blog, gràcies!– que cada any per aquestes dates em demanen recomanacions de lectura per a l’estiu. Com que els conec els gustos acostumo a encertar. Aquesta ressenya estival va per a ells que, ai las!, encara no coneixen Geralt de Rivia. I, naturalment, també per a tots aquells que no us hagueu endinsat en les aventures d’aquest famós bruixot.

Geralt de Rivia és un dels personatges més carismàtics de la fantasia èpica de finals del segle XX. El seu creador és Andrzej Sapkowski (Lodz, 1948), un escriptor polonès poc conegut a casa nostra fora de les fronteres del fantasy, però que es troba clarament en el top five del gènere. L’editorial Bibliópolis, després reconvertida en Alamut, va tenir l’encert d’impulsar-ne la traducció al castellà ja fa uns quants anys. La primera obra de la saga, El último deseo, es va publicar en la seva versió original polonesa l’any 1993, encara que anteriorment (1986) ja havia triomfat al seu país amb el conte que marcaria l’inici de la sèrie. Per situar-nos: estem parlant de deu anys abans que G.R.R. Martin engegués la seva Cançó de gel i foc. Bibliópolis va oferir aquesta primera novel·la en castellà l’any 2002, amb successives reedicions i reimpressions.

El Sant Jordi d’aquest 2015 Alamut va publicar el desè llibre de la saga, Estación de tormentas, en el qual Sapkowski torna enrere en el temps. Precedeixen aquest volum El último deseo, La espada del destino, La sangre de los elfos, Tiempo de odio, Bautismo de fuego, La torre de la golondrina, La dama del lago i Camino sin retorno. No us espanteu per la quantitat de títols. Comenceu pel primer, i aneu fent. És una lectura tan agraïda que us sentireu atrapats pel bruixot de Rivia. Ah! Potser no cal dir-ho, però l’haureu de llegir en castellà, és altament improbable que aquesta sèrie sigui mai traduïda al català. Pels motius que ja hem repetit tantes vegades. I ara ja és molt tard.

Aquests són la resta de llibres de la saga

Però tornem a l’inici. Qui és Geralt de Rivia?

És un bruixot, però no es correspon amb l’estereotip tipus Gàndalf d’El Senyor dels Anells. És més aviat un guerrer amb habilitats màgiques. Viu en un món en què els homes conviuen amb tota mena de criatures monstruoses, més o menys malèfiques, i la seva funció és eliminar-les, a canvi de diners. És, per tant, una mena de mercenari. Geralt és un nòmada, un solitari que recorre pobles i ciutats oferint els seus serveis a canvi d’una recompensa. Sempre són espantalls que han estat alliberats per mitjà d’embruixos i encanteris, mai éssers humans. Aquesta, la dels homes, és una altra guerra, en la qual intenta no ficar-s’hi, encara que no sempre li serà possible. Geralt no és un personatge simpàtic: és temut i sovint menyspreat allà on va. I això alimenta la seva personalitat esquerpa i, segons com, ambigua.

Com a primer volum de la saga, El primer deseo té l’objectiu de presentar l’univers, el personatge i el seu entorn més immediat: el poeta Jaskier, la maga Yennefer… La novel·la té una estructura no lineal, atès que està formada per relats breus. Geralt es troba al santuari de la deessa Melitele –governat per la sacerdotessa Nenneke– recuperant-se d’una ferida després d’un combat contra una varietat de vampir. En les escenes del santuari comencem a intuir la seva lluita interna, el seu patiment i les seves contradiccions, la seva visió entre melancòlica i resignada de l’existència, d’algú que ha perdut tota fe i entusiasme i viu una rutina més aviat amargada… Aquests moments al santuari es van intercalant amb salts enrere en què Sapkowski narra diverses aventures que situen el lector en el modus operandi del bruixot. L’episodi final –que incorpora un brillant gir argumental– torna a enllaçar amb l’inici tancant els fils oberts però deixant una escletxa que reclama conèixer més i més el personatge.

Geralt es va formar a Kaer Morhen, el Niu dels Bruixots. No va conèixer els seus pares naturals –se’ns parla de Vesemir, el seu mentor. Allà va patir tota mena de proves prèvies a la mutació que converteix els humans en bruixots. Aleshores ell va ser l’únic supervivent. Entre altres seqüeles, la falta de pigments. Per això té el cabell blanc. És el bruixot albí. Va marxar de Kaer Morhen amb el Senyal de l’Escola del Llop, un medalló de poder, i les seves dues espases. Diuen que la d’acer és per als éssers humans i la de plata per als monstres, però Geralt ja ha après que això és fals.

Com qualsevol ànima solitària, Geralt també busca reconeixement i amor. És un bruixot molt humà i això el converteix en un personatge molt atractiu perquè el lector assisteix a la seva contínua contradicció i patiment per qüestions morals i afectives, encara que intenti amagar-les sota una cuirassa de fredor i una aparent passivitat. Havia d’ignorar els assumptes humans però no tolera la injustícia. Diuen que hi ha un Codi per als bruixots, però ell té el seu propi codi: “Crec en l’espasa, i no crec en el mal menor”. Sabedor que mai hi ha victòria total ni alegria absoluta, les seves millors armes són la ironia i el sarcasme. I això el fa molt especial.

Sapkowski és un autor diferent al que estem acostumats del món anglosaxó. Prové de la tradició eslava, poc coneguda aquí. La seva prosa té un ritme pausat i amara les pàgines d’un sentit de l’humor amb punts de cinisme molt particular. Els diàlegs són una part essencial de la saga. La seva habilitat amb el llenguatge popular i les variants dialectals poloneses les trobem en la traducció a l’espanyol de José María Faraldo en girs col·loquials i ruralismes. Llàstima no saber polonès!

El videojoc

Com ja hem comentat en altres articles, la saga de Geralt de Rivia és una mina per a la indústria del videojoc. L’empresa CD Projekt Red ha atrapat milions de joves arreu del món amb una adaptació magistral de l’univers del personatge. L’última versió del joc, The Witcher 3 – Wild Hunt, és una delícia a nivell gràfic i ofereix la possibilitat de ser Geralt de Rivia amb un realisme espectacular. Molt i molt recomanable.

Se m’han acabat els elogis. Espero que gaudiu el llibre tant com ho he fet jo. Bona lectura i bon estiu!

PD. Nois, ja em direu si la recomanació ha estat encertada 😉