Andrzej Sapkowski (Łódź, Polònia, 1948) ha fet un regal als fans lectors de Geralt de Rivia. Després d’un llarg parèntesi, en què ha publicat una trilogia de ressons històrics sobre les Guerres Hussites, l’escriptor polonès ha tornat amb el famós bruixot. Estación de tormentas és un encert per partida doble. No només recupera els fidels de la saga, sinó que obre la porta perquè s’hi apuntin nous adeptes que no han llegit els nou volums que conformen la sèrie. Amb Estación de tormentas, Sapkowski fa un salt enrere en el temps amb una història que cal situar entre els llibres primer i segon, El último deseo i La espada del destino. Es pot començar a llegir Sapkowski a partir d’Estación de tormentas, però igualment és recomanable abans passar per El último deseo (volum 1) per a situar-se millor en el personatge de Geralt de Rivia. Podeu saber més sobre aquest llibre en l’article anterior.

Per altra banda, l’editorial Alamut de Luis G. Prado, que ha publicat en castellà tota la saga, preveu reeditar-la sencera aquesta tardor, precisament per mirar d’esperonar els nous lectors de Geralt de Rivia (molts engrescats per l’èxit del videojoc, un reclam idoni), i per corregir una mancança evident: alguns dels títols estan esgotats i no es troben a llibreries especialitzades com Gigamesh.

Estación de tormentas és una novel·la d’acció trepidant, en què el protagonista -com ho descriu el seu amic, l’inseparable poeta Jaskier- pateix “una cadena de casualitats desafortunades i malaurats incidents”. Hi retrobem el bruixot Geralt de Rivia fent allò que li toca: matar monstres. La seva vida errant el porta aquest cop a la ciutat costanera de Kerack. Allà serà detingut i més tard alliberat de forma molt sospitosa; després li roben les seves dues precioses espases, i tot plegat el condueix a la maga Lytta Neyd, a qui anomenen Coral, que assessora el rei de Kerack.

El nom de Lytta Neyd no és aliè als lectors de la sèrie. La fetillera està relacionada amb els tràgics esdeveniments de la Muntanya de Sodden, que coneixerem més endavant. Aquí, però, Sapkowski desenvolupa el personatge coincidint amb la relació amb Geralt de Rivia, en el lapse de temps fins ara desconegut després que Geralt conegués la seva estimada Yennefer. Una vegada més, l’escriptor retrata personatges femenins poderosos, intel·ligents i amb una acusada potència sexual davant dels quals Geralt esdevé un titella vulnerable. Val a dir que les fetilleres d’escots profunds apunten d’una forma massa barroera al lector de fantasia predominant, el masculí.

Sigui o no per l’escot, però definitivament per culpa de Lytta Neyd, i amb l’objectiu primordial de recuperar les seves valuoses espases (d’acer i de plata), el bruixot es veu immers en un remolí d’esdeveniments relacionats amb els mags i els seus experiments pseudocientífics, i en una conspiració pel poder a Kerack.

En cada episodi d’aquesta aventura la vida de Geralt és en perill i, com és habitual, els monstres no són la pitjor amenaça. Més aviat al contrari, en els monstres de tant en tant hi troba actituds poc habituals en els humans com gratitud, fidelitat i reconeixement. D’ells sempre n’aprèn alguna cosa. Val a dir que l’excusa de les espases sembla massa innocent a l’inici de la història, però aquesta va prenent consistència a mesura que avança per la mestria amb què l’escriptor encadena els esdeveniments. Sapkowski demostra, com en altres títols de la saga, habilitat per mantenir el suspens, nervi en les escenes d’acció, i diria que força més detall en les descripcions de sang i fetge, alhora que dota el text amb els habituals diàlegs vibrants plens d’humor i sarcasme: el realisme dels seus personatges és un dels seus principals actius com a escriptor de fantasia.

Ara bé, malgrat l’acció, la violència i el patiment d’un Geralt que més d’una vegada és a les portes de la mort, és evident que Estación de tormentas és un interludi en l’argument de la saga i no arrossega la càrrega dramàtica que segueix posteriorment en la línia temporal del personatge, sobretot a partir del moment que Geralt coneix la jove Ciri, i tot el que la noia implica en la seva vida.

Sapkowski ha sabut trobar aquesta escletxa en el seu personatge literari més cèlebre. Com si fos un esbós antic i oblidat en una carpeta que ha decidit perfilar, detallar i acolorir per omplir un buit que encaixa perfectament en el seu cosmos. Alguns li han criticat l’oportunisme de “ressuscitar” un treball ja conclòs, però com a lector a mi m’ha complagut. En la línia del primer llibre, que és una suma de relats, aquest primer bis té autonomia pròpia. El final de La espada del destino, però, introdueix l’episodi decisiu a partir del qual cal llegir cronològicament i en format de novel·la clàssica. L’univers del narrador polonès és prou gran com per enriquir-lo amb nous llibres sempre que vulgui, i així ho deixa entreveure en un hipotètic futur en els capítols dedicats a la jove Nimue, un personatge que situa més d’un segle després dels fets.

Geralt, al cinema

Val a dir que l’èxit planetari del videojoc The Witcher (que ja va pel tercer lliurament) ha propiciat que es torni a valorar la possibilitat d’una nova versió cinematogràfica de Geralt de Rivia. La productora Platige Films -que ha participat en el joc- està treballant en el projecte juntament amb el director Tomek Bagiński i el guió es basarà en els llibres d’Andrzej Sapkowski. Fins i tot s’ha especulat que l’actor protagonista podria ser el danès Mads Mikkelsen. Tant de bo aquest intent sigui reeixit i superi el fiasco del film i la sèrie impulsats a Polònia l’any 2001.

A Estación de tormentas retrobem altres elements que són comuns a la resta de llibres, com ara la violència d’un entorn en què els febles són molt vulnerables i incultes mentre que els mandataris són terriblement egoistes i despietats. Geralt de Rivia vol ser neutral però topa sempre de nassos amb els seus prejudicis i el seu sentit de la justícia, i té una atracció natural per ficar-se en embolics, precisament perquè els poderosos no toleren que ningú els porti la contrària. És un món en què la màgia té una presència importantíssima. Com si fos la saviesa màxima, està restringida a uns pocs. L’ús de la màgia pot ser al mateix temps maledicció, benedicció o progrés però depèn de qui la fa servir i amb quina finalitat. Per aquest motiu la majoria la tem perquè no la interpreten com un instrument de caritat ni una tasca filantròpica al servei de la societat sinó més aviat una indústria orientada a l’obtenció de beneficis i poder.

Estación de tormentas ens deixa una bonica i alhora terrible sentència: la foscor sempre existirà (també els nostres monstres interiors) i aquesta sempre albergarà maldat, per això els bruixots sempre seran necessaris.

“El conte s’allarga. La història mai acaba”.