portadaweb_miche_gran

Michelíada, d’Antoni Munné-Jordà. Ed. Males Herbes, 2015. 321 pàgs.

“Hi ha un altre llibre que explica aquella guerra de fa tres mil anys. I, és clar, és un llibre molt més bo que no aquesta merda que llegiu ara”. Michelíada, p.169.

És certament penós, però si hi ha un fil conductor per a la història de la humanitat és la guerra. I Antoni Munné-Jordà s’ha disfressat d’Homer per oferir-nos la seva particular obra bèl·lica. Que no us enganyin el títol ni el dibuix de la portada ni els noms dels personatges. Michelíada és un magnífic experiment literari, sí, però és també el relat del veritable drama dels nostres dies, de la nostra espècie, vaja, narrat amb la mestria sorneguera d’un dels millors escriptors catalans, que construeix, sense que ho sembli, una autèntica tragèdia clàssica.

Sí. Antoni Munné-Jordà (Barcelona, 1948) s’ha guanyat a pols ser una figura de referència en les lletres catalanes. Perquè tresoreja una quinzena de llibres publicats i multitud de relats; perquè ha estat dues vegades finalista del Premi Sant Jordi; perquè és un dels màxims especialistes i divulgadors de l’obra de Manuel de Pedrolo i, també, entre altres coses, perquè és un puntal de la ciència ficció a Catalunya -ha dirigit durant anys la col·lecció especialitzada del gènere de Pagès Editors i actualment és el president de la Societat Catalana de Ciència Ficció i Fantasia (SCCFF).

Michelíada és un projecte que ve de lluny i que veu la llum gràcies al bon fer de l’editorial Males Herbes. “L’any 1997 vaig començar una obra de guerra amb mutants però no me’n sortia. M’havia plantejat la novel·la com un western, i finalment vaig voler provar què passava si hi aplicava l’estructura de La Ilíada”, explica l’autor. Quasi res. Doncs el que ha fet Munné ha estat treballar, assumir, impregnar-se profundament d’aquest clàssic grec per donar-li el tomb com un mitjó i oferir-nos una obra magna matisada amb el seu particular punt de vista, sempre diferent, mai previsible. “La literatura és reescriure el que ja han escrit altres: tots seguim explicant sempre la mateixa història. Totes les guerres s’assemblen per això vaig creure que la manera de fer un llibre bèl·lic era escrivint-lo d’una forma diferent”, assenyala l’escriptor vilanoví. 

Seria injust i parcial dir que l’únic mèrit de Michelíada és el com, la seva estructura. Però sens dubte és un dels punts forts. El llibre està dividit en 24 capítols, com els cants de La Ilíada, i cadascun d’ells està escrit en un estil diferent: com els versicles bíblics “En aquell temps”; com un guió televisiu (en columnes de vídeo i àudio); com un xat de telèfon mòbil (menjant-se les paraules); com les cròniques bèl·liques de Ramon Muntaner sobre els Almogàvers amb aquell “Què us diré? Què més us diré”; com una obra teatral; imitant articles periodístics; com unes memòries; fins i tot com a entrevista pregunta-resposta…

micheliada 3

Munne-Jordà, en la presentació de Michelíada a la llibreria Llorens de Vilanova. Juny, 2015. / Foto: Raül Maigí

Diu Munné-Jordà que aquest llibre és com posar-se a tocar en una mena de jam session amb els mestres -ell segurament triaria Kurt Vonnegut- per fer variacions dels seus temes. El festival de registres que desplega és insultant i, hàbil com un Messi de la ploma, l’escriptor no en té prou amb això sinó que demostra el seu coneixement de la llengua catalana utilitzant tot el ventall de registres dialectals per posar-los en boca dels diferents personatges. Uns personatges que, val a dir-ho, són d’allò més divertit. “També a La Ilíada els déus parlen diferent i hi intervenen moltes tribus, per això vaig recórrer a diferents dialectes de la llengua catalana”, sosté.

Però anem a l’argument. Estem en un hipotètic futur del nostre món conegut, l’any 2097, i el món viu en una lluita pel petroli que enfronta dos grans blocs: una coalició occidental contra l’integrisme islàmic. L’acció se situa en el camp de batalla. La principal novetat és l’invent d’una nova generació de mutants creats per a la guerra, el cap dels quals és Michelin, que serà el nostre particular Aquil·les. Aquests mutants els han fet amb una sèrie de variacions; per exemple, tenen quatre parells de costelles suplementàries amb un estèrnum més llarg, de manera que la caixa toràcica els protegeix el coll i l’estómac. Això es considera una evolució de la humanitat que, des que s’havia posat dempeus, tenia desprotegit un punt tan vital com el coll. Els enemics que degollaven ritualment -malauradament els veiem avui en la terrible realitat d’Estat Islàmic- ho tenen més difícil. Aquests mutants estan programats perquè els seus impulsos estiguin adreçats només a la lluita, només poden sentir còlera. Però en la unitat de Michelin tots han estat clonats menys ell, que és l’únic mutant espontani.

La guerra és retransmesa per holotelevisió, i s’exigeix que sigui “estèticament correcta”. La lidera un ens supranacional, la Corporació, que té lemes com ara “no s’ha de tractar el públic com si fos beneit, però no s’ha d’oblidar que ho és”. Aquesta metàfora de la retransmissió de la guerra és una de les més punyents del llibre: els soldats estan envoltats de càmeres voladores autònomes i l’acció està absolutament dirigida. El sarcasme de la guerra televisada arriba a punts histriònics amb eslògans com “fem la guerra ecològicament sostenible”, un espot que mostra com després de la batalla cada camp recull el material utilitzat i es recicla per fer més armes i municions. I no oblidem el component econòmic: com a producte televisiu, la guerra ha de ser rendible, de manera que hi ha uns inversors i patrocinadors del programa militar que esperen beneficis de la retransmissió.

Munné-Jordà signa un treball original, laboriós i erudit que si el nostre país fos d’una altra manera se situaria al capdamunt de les llistes de més venuts (o més llegits)

I els noms dels personatges? Poden resultar còmics, tot i que a mesura que avança la narració te n’oblides perquè prenen rellevància les motivacions i sensibilitats de cadascun. Gosaria dir que la tria dels noms és una bona fórmula de Munné-Jordà per treure-li un pèl de dramatisme a la història. L’escriptor, això sí, en volia molts, els màxims possibles. Així, els integristes tenen noms de companyies petrolíferes: Shell, líder dels gihadistes, Esso, Repsol, Petronor… i els occidentals tenen noms de marques de cotxe: caporal Òpel, soldat Alfa (el més fort), Landròver, Skoda, Audi, Renault, Derbi, Ducati… i la doctora Firestone. El director executiu es diu Marlboro -molt ianqui, oi?-. El delegat d’informació que controla l’emissió és en Dònut i la periodista, Ikea.

En els diàlegs dels militars Munné es deixa anar i desplega un gran sentit de l’humor: “Fill bordissenc de mala vedella boja promíscua i sifilítica”, etziva el caporal Òpel. Tot i que també és en el desenvolupament d’algunes escenes quan la novel·la pateix un ritme més pesat, com un partit de futbol lent, en què gairebé no passa res. Potser l’única pega que se li pot retreure.

En definitiva, un gran llibre sobre la crueltat de la guerra i la misèria humana que es vehicula i es manipula a través dels mitjans de comunicació. Una història sobre el control del poder i la riquesa a nivell planetari en què els petits (en aquest cas, els soldats) som simples titelles. Una novel·la distòpica sobre la manipulació genètica, i l’esperança que encara queda si un mutant pot sentir dolor, a més de còlera, i esdevenir l’heroi. Antoni Munné-Jordà signa un treball original, laboriós i erudit que si el nostre país fos d’una altra manera se situaria al capdamunt de les llistes de més venuts (o més llegits). I, una vegada més, per si calia, fa més gran la ciència-ficció en català. 

Periodista i gestor cultural

3 Comment on “Munné-Jordà capgira la tragèdia clàssica

  1. Retroenllaç: Munné-Jordà, Premi Ictineu 2016 | Les Rades Grises

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Llegendes de Catalunya

Just another WordPress.com site

Històries de la Serina

Contes, llegendes, mites i relats

Fantífica

Una mirada a la literatura fantàstica

Donde acaba el infinito

Una mirada a la literatura fantàstica

El Biblionauta

Un viatge als llibres

Gili Punt i Ratlla

This WordPress.com site is the bee's knees

SCCFF

Una mirada a la literatura fantàstica

Cròniques de Neopàtria

Una mirada a la literatura fantàstica

Un blog de ciencia ficción en busca de un nombre

Una mirada a la literatura fantàstica

Dreams of Elvex

Una mirada a la literatura fantàstica

Ciència i Ficció

Congrés internacional - L'exploració creativa dels mons reals i dels irreals

La Biblioteca de Ilium

Literatura fantástica y otras cuestiones de variable interés

FantàstiK

El fantàstic en català

Les Contraportades

Un bloc, sobretot, sobre llibres

Funky Blog Medina

Una mirada a la literatura fantàstica

Rucs elèctrics

Una mirada a la literatura fantàstica

Catarsi

Revista de la SCCFF

No siga leyendo

Una mirada a la literatura fantàstica

Deprisa, Deprisa

Una mirada a la literatura fantàstica

El rincón de Koreander

“Ante él tenía una habitación larga y estrecha, que se perdía al fondo en penumbra. En las paredes había estantes que llegaban hasta el techo, abarrotados de libros de todo tipo y tamaño”. La historia interminable, Michael Ende - BLOG DE LITERATURA FANTÁSTICA -

%d bloggers like this: