anna

Anna, de Niccolò Ammaniti. Angle Editorial, 2016. 286 pàgs. Traducció: Joan Casas.

Anna no és una novel·la de gènere fantàstic pròpiament dita, però ja m’agrada poder proposar al blog títols –diguem-ho així– “perifèrics”, que utilitzen un paisatge fantàstic per a traçar una bona història. No és la primera vegada que l’escriptor i guionista italià Niccolò Ammaniti (Roma, 1966) aborda el tema de la infància i l’adolescència. Ja ho va fer, entre altres, a Io non ho paura (No tengo miedo, Anagrama, 2013), el llibre amb què va obtenir major popularitat. Anagrama ha publicat diversos títols d’Ammaniti en castellà. En català, fins ara, només s’havia publicat Que comenci la festa (Angle, 2011), una sàtira grotesca sobre la societat italiana.

En aquesta novel·la, com el títol indica, tot gira al voltant d’Anna, una nena de tretze anys que viu una aventura dramàtica en un context que posa els pèls de punta. Ammaniti descriu la seva pròpia versió de l’Apocalipsi, amb ingredients ja molt coneguts en mil i una històries amb rerefons distòpic. Un virus ha matat en pocs anys gairebé tota la població i el planeta es troba devastat. Els únics que s’han salvat són els nens que, per motius desconeguts, no desenvolupen el virus fins a la pubertat. Aleshores, amb catorze o quinze anys màxim, moren.

Ammaniti construeix un món sense adults que té tints d’altres obres protagonitzades per mons infantils. Però, compte, que Anna no és una història dolça a l’estil Disney. Tot al contrari. És un drama de cap a peus. M’ha recordat Zona prohibida, de David Cirici, o El senyor de les mosques, el clàssic de William Golding.

La narració ens situa a Sicília l’any 2020. L’Anna té un germà petit, l’Astor; la seva missió vital és la supervivència i tenir cura del seu germà. Ha vist morir lentament la seva mare i amb ella ha assistit a la redacció del “llibre de les coses importants”, una llibreta en què la mare li dóna una sèrie d’instruccions per sortir-se’n, avançant problemes amb què es trobarà quan ella no hi sigui. És molt bonica la imatge de com la nena confia en aquest manuscrit, on es condensa l’amor de la mare i les necessitats quotidianes. El llibre, sí, el llibre de paper, perdura i ens acompanya quan tot falla. Perquè en el món de l’Anna tot ha caigut. La desaparició dels adults comporta viure en un món sense electricitat, per exemple. De res serveixen ja els mòbils, ni els ordinadors, ni els televisors… Proveu de viure un sol dia sense ells.

L’autor fa aparèixer el virus a Bèlgica i, des d’aquí, s’escampa a tot el món com una veritable calamitat. Una metàfora de la crisi europea? Potser sí. A Ammaniti li interessa subratllar altres aspectes i dóna pocs detalls sobre la malaltia en si. Apareixen unes taques a la pell associades a dificultats respiratòries i és letal en pocs dies. La velocitat amb què el virus mutava era tan ràpida que els científics no van tenir temps a sintetitzar una vacuna. Entre els nens corren diferents teories estrambòtiques, però ningú sap del cert si hi ha curació.

L’Anna té fe. I creu que l’esperança és al continent. Així que emprendrà el viatge cap a la península, mirant de creuar l’estret de Messina amb el seu germà amb l’objectiu de trobar un futur millor. Un altre cop el viatge com a recurs literari. De fet, l’eix troncal de la novel·la és el creixement de l’Anna, personatge en què Ammaniti s’esforça per condensar-hi la mirada de l’adolescent que creix i nota els canvis en el seu cos i al seu voltant, i que experimenta la responsabilitat, l’enamorament, la frustració, la ràbia, els canvis d’humor, la culpa. Tot plegat, en un context en què la vida diària és extremadament dura i els nens esdevenen autèntiques bèsties.

Niccolò Ammaniti descriu escenes esgarrifoses. Ho són les descripcions de cadàvers d’adults escampats arreu que ningú ha pogut enterrar. Però el més cru és observar com l’espècie humana retrocedeix a estats semianimals molt pertorbadors, amb petites tribus –com ramats que sobreviuen junts– liderades pels nens més grans, en què es manifesta la crueltat més despietada. Alguns nens han oblidat, i altres eren tan petits que creixen sense memòria de com funcionava el món abans. Ho llegeixo com una alerta a l’educació. Un crit als adults del nostre segle. Quins valors els donem? Que farien els infants si no hi fóssim? Interessant. Però fa por.

Periodista, lector i gestor cultural

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Les Rades Grises

Una mirada a la literatura fantàstica

Fantífica

Una mirada a la literatura fantàstica

Donde acaba el infinito

Una mirada a la literatura fantàstica

El Biblionauta

Un viatge als llibres

Gili Punt i Ratlla

This WordPress.com site is the bee's knees

SCCFF

Una mirada a la literatura fantàstica

Cròniques de Neopàtria

Una mirada a la literatura fantàstica

Un blog de ciencia ficción en busca de un nombre

Una mirada a la literatura fantàstica

Dreams of Elvex

Una mirada a la literatura fantàstica

Ciència i Ficció

Congrés internacional - L'exploració creativa dels mons reals i dels irreals

La Biblioteca de Ilium

Literatura fantástica y otras cuestiones de variable interés

FantàstiK

El fantàstic en català

Les Contraportades

Un bloc, sobretot, sobre llibres

Funky Blog Medina

Una mirada a la literatura fantàstica

Rucs elèctrics

Una mirada a la literatura fantàstica

Catarsi

Revista de la SCCFF

Art and life, by Mireia Rosich

Una mirada a la literatura fantàstica

No siga leyendo

Una mirada a la literatura fantàstica

Deprisa, Deprisa

Una mirada a la literatura fantàstica

El rincón de Koreander

“Ante él tenía una habitación larga y estrecha, que se perdía al fondo en penumbra. En las paredes había estantes que llegaban hasta el techo, abarrotados de libros de todo tipo y tamaño”. La historia interminable, Michael Ende - BLOG DE LITERATURA FANTÁSTICA -

%d bloggers like this: