Anna no és una novel·la de gènere fantàstic pròpiament dita, però ja m’agrada poder proposar al blog títols –diguem-ho així– “perifèrics”, que utilitzen un paisatge fantàstic per a traçar una bona història. No és la primera vegada que l’escriptor i guionista italià Niccolò Ammaniti (Roma, 1966) aborda el tema de la infància i l’adolescència. Ja ho va fer, entre altres, a Io non ho paura (No tengo miedo, Anagrama, 2013), el llibre amb què va obtenir major popularitat. Anagrama ha publicat diversos títols d’Ammaniti en castellà. En català, fins ara, només s’havia publicat Que comenci la festa (Angle, 2011), una sàtira grotesca sobre la societat italiana.

En aquesta novel·la, com el títol indica, tot gira al voltant d’Anna, una nena de tretze anys que viu una aventura dramàtica en un context que posa els pèls de punta. Ammaniti descriu la seva pròpia versió de l’Apocalipsi, amb ingredients ja molt coneguts en mil i una històries amb rerefons distòpic. Un virus ha matat en pocs anys gairebé tota la població i el planeta es troba devastat. Els únics que s’han salvat són els nens que, per motius desconeguts, no desenvolupen el virus fins a la pubertat. Aleshores, amb catorze o quinze anys màxim, moren.

Ammaniti construeix un món sense adults que té tints d’altres obres protagonitzades per mons infantils. Però, compte, que Anna no és una història dolça a l’estil Disney. Tot al contrari. És un drama de cap a peus. M’ha recordat Zona prohibida, de David Cirici, o El senyor de les mosques, el clàssic de William Golding.

La narració ens situa a Sicília l’any 2020. L’Anna té un germà petit, l’Astor; la seva missió vital és la supervivència i tenir cura del seu germà. Ha vist morir lentament la seva mare i amb ella ha assistit a la redacció del “llibre de les coses importants”, una llibreta en què la mare li dóna una sèrie d’instruccions per sortir-se’n, avançant problemes amb què es trobarà quan ella no hi sigui. És molt bonica la imatge de com la nena confia en aquest manuscrit, on es condensa l’amor de la mare i les necessitats quotidianes. El llibre, sí, el llibre de paper, perdura i ens acompanya quan tot falla. Perquè en el món de l’Anna tot ha caigut. La desaparició dels adults comporta viure en un món sense electricitat, per exemple. De res serveixen ja els mòbils, ni els ordinadors, ni els televisors… Proveu de viure un sol dia sense ells.

L’autor fa aparèixer el virus a Bèlgica i, des d’aquí, s’escampa a tot el món com una veritable calamitat. Una metàfora de la crisi europea? Potser sí. A Ammaniti li interessa subratllar altres aspectes i dóna pocs detalls sobre la malaltia en si. Apareixen unes taques a la pell associades a dificultats respiratòries i és letal en pocs dies. La velocitat amb què el virus mutava era tan ràpida que els científics no van tenir temps a sintetitzar una vacuna. Entre els nens corren diferents teories estrambòtiques, però ningú sap del cert si hi ha curació.

L’Anna té fe. I creu que l’esperança és al continent. Així que emprendrà el viatge cap a la península, mirant de creuar l’estret de Messina amb el seu germà amb l’objectiu de trobar un futur millor. Un altre cop el viatge com a recurs literari. De fet, l’eix troncal de la novel·la és el creixement de l’Anna, personatge en què Ammaniti s’esforça per condensar-hi la mirada de l’adolescent que creix i nota els canvis en el seu cos i al seu voltant, i que experimenta la responsabilitat, l’enamorament, la frustració, la ràbia, els canvis d’humor, la culpa. Tot plegat, en un context en què la vida diària és extremadament dura i els nens esdevenen autèntiques bèsties.

Niccolò Ammaniti descriu escenes esgarrifoses. Ho són les descripcions de cadàvers d’adults escampats arreu que ningú ha pogut enterrar. Però el més cru és observar com l’espècie humana retrocedeix a estats semianimals molt pertorbadors, amb petites tribus –com ramats que sobreviuen junts– liderades pels nens més grans, en què es manifesta la crueltat més despietada. Alguns nens han oblidat, i altres eren tan petits que creixen sense memòria de com funcionava el món abans. Ho llegeixo com una alerta a l’educació. Un crit als adults del nostre segle. Quins valors donem als nens? Que farien els infants si no hi fóssim? Interessant. Però fa por.