“Si s’abandonen tots els ideals, el món perdrà la seva solidesa”
Gin Mazoti

Ken Liu (Lanzhou, Xina, 1976) és un dels noms de l’any en l’àmbit de la literatura fantàstica, confirmat amb escreix per l’obtenció del Premi Locus a la millor primera novel·la amb The Grace of Kings (La Gracia de los Reyes), també finalista dels Nebula. Establert des de petit als Estats Units, Liu ja havia sobresortit (i havia estat premiat també) amb els seus relats breus de ciència-ficció, i és també traductor de gènere. La Gracia de los Reyes és el primer llibre de la sèrie Dandelion Dynasty, que a l’Estat es tradueix com Dinastía del Diente de León. La propera novel·la, The Wall of Storms, ja té data de publicació: el 4 d’octubre de 2016.

La Gracia de los Reyes és un llibre sobre el poder i l’ambició. És una història magnífica que narra una rebel·lió popular contra un imperi. És una història sobre la guerra. I sobre com els governants influeixen en la vida de la gent. Possiblement algú pot pensar: “Jo això ja ho he llegit mil vegades”. Cert. La fantasia èpica és recurrent en aquests elements. Què fa diferent Ken Liu? Per a mi la “gràcia” (valgui l’expressió) rau en la música oriental del relat. Dominats com estem per la literatura anglosaxona, l’origen xinès de Ken Liu és ja una novetat. La seva prosa flueix d’una manera diferent a la que estem acostumats. És lleugera sense estalviar la cruesa d’allò que narra, i és profunda amb la dosi justa de dramatisme. Per exemple, m’ha sobtat llegir algunes escenes impactants que, sense manies, l’escriptor continua amb un punt i apart per seguir amb el relat com si res. La forma d’escriure de Liu fa que el lector assisteixi als grans esdeveniments amb una distància prudencial, sense prendre mal, encara que a algú li tallin el cap. No descarto que Abercrombie o Martin m’hagin influenciat molt, però m’ha agradat descobrir que hi ha altres maneres de narrar. Vet aquí la meva ignorància, també.

Ken Liu construeix la seva història en un territori geogràficament molt ben definit com són les Illes de Dara. En un passat molt recent existia l’anomenat sistema de set estats Tiro en què cap d’ells tenia autoritat sobre l’altre i havien coexistit (amb aliances i enemistats) durant més de mil anys. Però el tirà Mapidéré va unificar-los en un sol imperi. Era el rei de Xana, un dels estats, i després de 30 anys de guerra va conquerir tots els altres països i es va autoproclamar Primer Emperador. A partir d’aquí, un tirà clàssic: va unificar la llengua, va reinterpretar la història fent-ne una d’oficial per reemplaçar les versions locals, va cremar llibres, va assassinar intel·lectuals, etc. Però una revolta popular inversemblant i improbable el vol fer caure…

No és difícil veure-hi ressons de la història xinesa i, concretament, de la Dinastia Han (s. III dC), fundada per un plebeu que es va revoltar contra el darrer emperador de la dinastia Qin. En el cas que ens ocupa, el líder és Kuni Garu, un esquifit trapella juganer líder d’una banda del carrer, qui encapçala un aixecament gairebé sense proposar-s’ho. Amb el seu amic Rin Coda, de petits, assisteixen a un atemptat fallit contra l’emperador. Aquest incident marca l’inici d’una història en què Kuni Garu esdevindrà el cap visible de la causa revolucionària contra Mapidéré, primer, i després contra el seu successor, Erishi.

A l’extrem oposat de Kuni Garu hi ha Mata Zyndu, l’últim hereu del seu clan, un noble guerrer, poderós físicament, un heroi. Els camins de Garu i Zyndu es troben, units per l’objectiu comú de derrocar l’Imperi, i arribaran a anomenar-se germans, però les seves diferències acaben significant l’eix troncal de la novel·la.

És impossible no fer una lectura de La Gracia de los Reyes amb la nostra realitat de fons. Nova política? Són els “nous” millors que els “vells”? La història de Ken Liu fa èmfasi en les dificultats de governar i assolir els, a priori, bons objectius que s’han proposat els revoltats. Però amb el nou règim no s’acaba la inestabilitat i continuen morint molts soldats en les campanyes bèl·liques, perquè la guerra és així de cruel.

El llibre és ple de personatges interessants, i abunden els ensenyaments filosòfics, les faules i les paràboles. Hi predomina la idea que l’educació i la bona voluntat no acaba essent prou remei contra l’avarícia i la corrupció dels homes. Els nous líders constaten com la gent continua morint a causa de les seves decisions. I es pregunten si el sofriment, la guerra i la mort no formen part intrínseca d’aquest món sigui qui sigui el governant. Quin mecanisme ens fa pensar que governaríem el món millor que un altre? Se suposa que la rebel·lió havia de portar un món més just però constaten que no ha canviat res.

Com canvia el poder la mirada d’un individu? Com es gestionen les enveges, les gelosies, la desconfiança? Com s’evita la prevaricació? Com es controla la pròpia ambició?

La Gracia de los Reyes el podríem encasellar com a fantasia èpica, encara que té poc de fantàstic. Una menció especial és la significació que els déus tenen en la vida dels habitants de les Illes. L’autor descriu un sistema politeista format per vuit divinitats lligades al destí de Dara. Participen en la narració i assistim a les seves trobades i diàlegs, de com debaten sobre les accions dels humans i com es posicionen per uns o altres. Encara que mai hi ha una intervenció directa sí que usen la persuasió o els auguris, i sovint es disfressen o utilitzen missatgers per influenciar en la presa de decisions que poden marcar l’esdevenir dels fets. Els déus van pactar no lluitar directament contra els mortals però sí que es permetien fer-ho mitjançant altres homes. Són els mateixos déus immortals els que brinden per la “gràcia dels reis” i constaten que l’univers avança en grans cicles i els humans tenen la dèria d’unir i desunir constantment.

Aquest Olimp diví i l’ús d’uns artefactes voladors impulsats amb el gas elevador que emana el mont Kiji són pràcticament els únics elements fantàstics d’aquest univers, juntament amb uns animals esplèndids com les cruben (balenes amb una banya al centre del cap que simbolitzen el poder imperial) o els dyran (amb escames que brillen i simbolitzen el poder femení).

Precisament l’apartat femení també mereix un comentari. Les dones triguen a aparèixer, però tenen un paper cabdal. És una societat absolutament masclista, però en el llibre les dones aporten la intel·ligència davant el dubte dels homes. Són conselleres sàvies, i saben usar els temps, amb paciència però també amb renúncia i dolor. Jia, la dona de Kuni Garu, n’és l’exemple perfecte, però n’hi ha d’altres. L’aparició de l’heroïna Gin Mazoti canviarà els rols establerts i demostrarà que les dones també poden tenir un paper decisiu en la guerra.

Finalment, cal subratllar l’elaborada edició que ofereix Alianza Editorial en la col·lecció Runas, amb mapa a color de les Illes de Dara, nota sobre la pronunciació dels noms, un sumari dels principals personatges, un glossari de paraules específiques i una nota explicativa sobre la dinastia Tang, en la qual Ken Liu es va inspirar per a escriure el poema de Mata Zyndu, i que parla de la rebel·lió que va tenir lloc a Xina l’any 875 dC encapçalada per Huang Xao. En el poema (pàg. 254), el gran guerrer Mata Zyndu invoca la “gràcia dels reis” en una al·legoria bèl·lica basada en la flor del crisantem.

Els reis, els presidents, els ministres, els alcaldes… que s’envoltin de crisantems, per favor. I que preguin per la gràcia. Que prou falta ens fa.