Manuel de Pedrolo (1918-1990) va escriure Introducció a l’ombra l’any 1956, encara que el llibre no es va publicar fins al 1972. Era la segona d’un trio de novel·les curtes que corresponen a la seva etapa més existencialista, als anys 50, en què l’escriptor reflexiona sobre la mort o el que hi ha més enllà. Les altres dues són Mister Chase, podeu sortir –publicada el 1955– i Entrada en blanc –publicada el 1968–. Antoni Munné-Jordà, director de la col·lecció Ciència-Ficció de Pagès Editors, va voler recuperar aquest títol per commemorar el 40è aniversari del Mecanoscrit del segon origen i el 25è aniversari de la mort de l’autor. Introducció a l’ombra és la segona obra de Pedrolo que apareix en aquesta col·lecció després d’Aquesta matinada i potser per sempre.

D’aquesta tríada, el primer i el tercer títol aborden situacions després de la mort. Mister Chase, podeu sortir passa en un hotel on van a parar persones que han mort, amb una reflexió sobre un no-espai i un no-temps, mentre que Entrada en blanc és sobre gent que va en un tren i no saben que han mort. Tots tres textos els va escriure molt seguits, però van aparèixer amb disset anys de diferència degut a la censura franquista.

Introducció a l’ombra és el que Pedrolo anomenava “el llibre de l’agonia”. És el més realista dels tres perquè passa en un habitatge normal. En David Massagué, de 58 anys, torna a casa de la feina una tarda de pluja. Un cop a l’habitació, es treu les sabates, es canvia els mitjons i es posa a les sabatilles però, enlloc de sortir per la porta, s’endinsa, sense saber com, en una mena d’espai dins l’envà que separa l’estança del menjador. De sobte, es troba en una habitació esfèrica i asèptica, amb una il·luminació estranya, des d’on ell pot escoltar tot el que passa al seu voltant però, per contra, ell ha esdevingut invisible, ha desaparegut en aquest espai indefinit, i ningú el pot veure ni sentir malgrat el seu desesper.

Tot seguit de la desaparició, la seva dona comença a buscar-lo per tot el pis. Ell crida i clava cops a les parets d’aquesta mena de tomba, però no aconsegueix ni esgarrapar el mur. Ho prova amb un ganivet que porta, intenta fer-hi foc, però res. Van arribant els fills i augmenta el neguit sobre què pot haver passat, i creix l’angoixa del protagonista, impotent per sortir d’aquesta presó.

“No estava acostumat a pensar”, reconeix en un determinat moment. “Havia passat 58 anys de la seva vida ignorant-se, fonamentalment ignorant-se. Com podia esperar fer ara el treball en uns minuts?” El temps que passa allà dins es fa etern. Entre l’estat de xoc i el pànic, troba moments de lucidesa i reflexiona sobre la seva existència. En qüestió de segons, la rutina més quotidiana ha esdevingut el tresor més preuat, el que no pot assolir. I ell es capfica pensant per què li ha passat això. La relació amb els fills, desfer-se del soci de la feina, un embolic sexual amb una noia… la moral li pesa perquè al principi s’ho pren com una espècie de càstig. Després veu la cambra com un reflex de la seva persona, pressuposa que s’ha tornat boig, que pateix al·lucinacions, i especula sobre una dimensió diferent del món que coneix. Està sol, i ell sol ho ha de solucionar.

Rod Serling crea la mítica sèrie La dimensió desconeguda l’any 1959, quan Pedrolo ja havia creat aquest relat. Una curiositat, si més no perquè el protagonista d’Introducció a l’ombra passarà unes quantes hores en aquest espai rumiant tota mena de teories científiques sobre el que li ha passat, i una d’elles és que ha entrat en una altra dimensió temporal.

Tot i que la manera de resoldre el desenllaç no m’ha acabat d’entusiasmar, és un llibre interessant per seguir descobrint Pedrolo. Precisament fa pocs dies, a l’Eurocon celebrada a Barcelona, teníem l’oportunitat de conèixer més sobre la ciència-ficció d’aquest escriptor més enllà del Mecanoscrit, l’obra que l’ha eclipsat. Antoni Munné-Jordà, consumat especialista pedrolià, va reiterar que a Catalunya ja s’havia publicat ciència-ficció un segle abans i que Pedrolo no inicia, de cap manera, la ciència-ficció catalana, tot i que és evident que li va donar una gran projecció pública. Us encoratjo a seguir el treball d’Anna Moreno Bedmar, que també va participar en aquesta xerrada, i que ha estudiat a fons l’obra de Manuel de Pedrolo. Aquí podeu veure el vídeo de la sessió: