La trilogia del Kàrvadan és una obra extraordinària i totalment inusual en la narrativa fantàstica catalana actual. El dramaturg Carles Batlle (Barcelona, 1963) ha construït un món ingent de 1800 pàgines (!) en els tres volums d’aquesta sèrie, basada en un món paral·lel a l’Alta Garrotxa. De la Sang dels Blaus és el tercer títol del conjunt. El canvi d’editorial per culminar la trilogia és molt significatiu de les dificultats que implica publicar una obra així en català. Aquest tercer llibre va aparèixer al febrer d’enguany a Alio Collectio, un modest segell comarcal d’Olot, mentre que els dos primers havien sortit a La Galera, i fins i tot el primer traduït al castellà.

De la Sang dels Blaus és el desenllaç definitiu de la trilogia. Pol, un jove contestatari que fuig de la policia, s’amaga en una cova de la Garrotxa i entra, sense saber com, en una realitat paral·lela. En aquest món primitiu i preindustrial descobreix que ell és el Kàrvadan, l’Escollit que ha d’acomplir una vella profecia: les dones de Carr-mor (així s’anomena el país) estan condemnades a morir per una estranya malaltia després de parir, i la seva arribada trencarà aquest malefici. Com? En el blog podeu llegir sinopsis dels dos primers volums, La llegenda de l’impostor i Sota l’ombra del drac de pedra, per situar-vos en la història.

Per respecte als lectors, m’estalviaré les respostes definitives, que no s’aclareixen fins a les últimes pàgines, amb algunes revelacions certament sorprenents. En el tercer lliurament, el Kàrvadan fa tots els possibles per entendre quin és el seu paper en aquest món i acomplir la missió encomanada. Com en qualsevol final èpic, tots els esdeveniments apunten cap a una gran batalla final. El regne de Carr-mor es troba en una cruïlla definitiva i el principal repte serà unir les diferents tribus per lluitar contra l’enemic comú.

El Kàrvadan ha descobert el poder de la llum blava dels Urgai, però no el pot usar de forma indiscriminada perquè el poder corromp –com l’Anell Únic?– i ha de conduir el poble fins la Muntanya Negra de Bloc-dan –el Mont del Fat?–, on els pobles de Carr-mor s’han d’enfrontar contra els seguidors dels Nela. Els Blaus o Urgai són éssers misteriosos que van habitar aquest territori en temps ancestrals, custodis de la llum blava, mentre que els Nela –o Genets Rojos– són els Urgai revoltats.

Aquest és l’esquema global. Entremig, moltes negociacions per unir les tribus, traïcions, lluites i persecucions, pobles destruïts per la guerra, morts tràgiques i amors, possibles i impossibles. Les relacions sentimentals primerenques tenen molt pes en l’obra. Lia, una de les protagonistes principals, es debat en un triangle inestable entre l’amor del Kàrvadan i de Kúlian, el príncep bastard de Lun-bur, cridat a liderar les forces del bé. Qui dels dos és el pare del seu fill? El Kàrvadan, al seu torn, mentre fa mans i mànigues fent salts en el temps, aprofundeix la seva relació amb Burna, germanastra de Kúlian, i acaba descobrint quins són els seus orígens i com està connectat personalment i familiarment amb Carr-mor.

A nivell estructural, una de les principals novetats d’aquest llibre és la incorporació d’una tercera veu narrativa. Fins ara n’hi havia dues. Per una banda, Pol-Sigurn, que explica la seva història a un excursionista suïcida del seu món –un malalt terminal que havia decidit abandonar-se en una cova però que ell el cura– conegut com Maru-dir, transcriptor de Kàrvadan. De l’altra, Lia, princesa de Mun-bur (un dels principals regnes d’aquest univers), que narra l’epopeia des del seu punt de vista i s’adreça al fill que duu al ventre, tement que no el pugui conèixer per culpa de la maledicció. La tercera veu serà el propi Maru-dir, que narra en primera persona alguns fets que ni Lia ni Pol viuen directament i ell n’esdevé testimoni, i que guanya pes per tenir un peu als dos mons.

Val a dir que el desplegament d’aquest univers i de les diferents trames que fa Carles Batlle és descomunal, una feina enorme que cal aplaudir per la gosadia, per l’ambició i per la fe en un projecte original i en llengua catalana –cal insistir en aquest punt pels motius que tots coneixem.

És una llàstima que un treball colossal com aquest no hagi tingut més ressò. Li juguen en contra el format de trilogia, la densitat de l’argument i les 1.800 pàgines

I és una llàstima que un treball colossal com aquest no hagi tingut més ressò. Per què la sèrie ha davallat llibre rere llibre enlloc d’esclatar? Apunto algunes possibilitats.

La primera és el propi format de trilogia amb un argument que requereix continuïtat. No són llibres fàcils de llegir per la seva densitat, i d’un a l’altre es perden molts lectors que ja no compraran el segon sense haver llegit el primer. Encara que l’autor s’ha esforçat a incloure-hi resums i glossaris (imprescindibles), no és gens recomanable afrontar el segon o el tercer llibre sense haver passat pel primer per entendre la història.

La segona és la pròpia complexitat del llibre. Batlle desplega un domini de la llengua extraordinari però, a més, ha generat un món –Carr-mor– amb paraules que ens són noves per anomenar rius i muntanyes (podeu seguir les rutes al blog de la saga), animals fantàstics, plantes i arbres, mitologia i història que li són pròpies, a més d’altres conceptes. Fins al punt que hi ha frases que són incomprensibles sense recórrer al diccionari propi del llibre. Tot això, amb un amplíssim ventall de personatges, alguns dels quals tenen més d’un nom en funció de qui l’anomena. Ull! Que no critico la dificultat en si mateixa –ans l’aplaudeixo– sinó que opino que el públic juvenil a qui s’adreça aquesta història té dificultats per entrar-hi: segurament les mateixes que pot tenir un lector avesat. Encara que els llibres pretenguin atraure també el lector adult, el to és el que s’espera d’una novel·la juvenil, tot i la densitat i profunditat del text.

La tercera és la pròpia longitud de l’obra, que hauria guanyat en agilitat amb moltes menys pàgines. Hi ha passatges en què l’acció s’endormisca o s’entreté massa en detalls i això afecta negativament al ritme de la narració, partit constantment en tres punts de vista.

Tot i això, són tres llibres de pes. Una gran feina. L’enhorabona.