Quin goig trobar fantasia original en català! Quina alegria llegir sobre altres mons que són en aquest, en el nostre, en el nostre país! El dramaturg Carles Batlle (Barcelona, 1963) mereix, d’entrada, l’enhorabona per gosar escriure aquesta novel·la, però sobretot per fer-ho en català, alliberant-nos de prejudicis en un sector tan minoritari com la fantasia, i imaginant que l’Alta Garrotxa (per què no?) podria esdevenir un univers llegendari que ell bateja com Carr-Mor. Dit això, em sembla un pèl exagerat que alguna ressenya el qualifiqui com el “Rothfuss català”: això són figues d’un altre paner.

Molt sovint la natura ens corprèn, i davant de la magnificència d’un paisatge podem imaginar altres mons més purs i salvatges que no estiguin tan castigats com el nostre. I això és el que li passa al protagonista d’aquesta història, encara que sense buscar-ho. Pol Bàrsac és un jove de Banyoles que fuig de la policia. Activista radical, s’ha passat de frenada i ha participat en alguns disturbis: pedrades i còctels Molotov. Per amagar-se, ell i el seu company Jan s’endinsen en una cova en plena tempesta. I quan en surten comencen a experimentar sensacions noves: una natura molt més salvatge, olors nous, bèsties estranyes i persones que semblen frikies disfressats de carnaval enmig de la muntanya.

Batlle narra la història amb dues veus narratives en primera persona, a mode de testament. Per una banda, la d’en Pol, qui anirà descobrint, des de la reticència inicial, quines són les seves implicacions personals en aquell món. De l’altra, la princesa (cúnari) Lia, que és l’encarregada d’anar desgranant la problemàtica que pateix el seu poble.

En aquest relat, el Kàrvadan és el messies. L’esperat. Un ésser prodigiós del qual en parlen les llegendes i les cançons, que ha d’arribar per alliberar el poble d’una tragèdia que fa que les dones emmalalteixin i morin després de concebre un fill. Una sentència terrible. Com a hereva del tron, Lia ha d’afrontar a contracor les seves obligacions matrimonials, i alhora lluita contra la conspiració que emana del poder religiós, representat pel summe sacerdot Ànidam.

El Pol trigarà bastant a situar-se. No és per menys! I els ulls se li obren com a plats quan comença a entendre que transita entre dues dimensions en què la geografia és la mateixa: des de la mola del Mont fins al Comanegra. És un temps irreal, primitiu, però que alhora li planteja molts interrogants sobre el seu passat, i el futur del futur. La confusió del moment d’un poble que espera Sigurn, el Salvador, i la violència dels esdeveniments (bàndols enfrontats, animals ferotges…) l’obliguen a pensar i actuar amb rapidesa. En Pol serà el protagonista d’una gran impostura no pretesa que ni ell mateix acaba de copsar on té els límits, i la seva actuació condicionarà no només el futur de Lia sinó el de tots els habitants de Carr-Mor.

Kàrvadan té en aquest traspàs entre universos (el real i el fantàstic) el seu punt vibrant. Batlle crea un món particular amb fauna i flora pròpies de noms estranys (que aclareix amb un glossari de suport). La narració manté en tot moment un bon equilibri entre misteri i aventura, atès que els personatges principals són en constant perill, mentre l’acció s’aboca a un final que es preveu tràgic i amb certes dosis d’èpica. I com en tota bona trilogia, aquest final deixa el lector desconcertat, perquè massa preguntes han quedat encara sense resposta en aquest primer volum de Les Cròniques de Carr-Mor.